Cita: acció d’assenyalar dia, hora i lloc per veure’s i parlar dues o més persones (segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana).

Necessito una cita, m’urgeix, i no una cita qualsevol. No és amb cap amiga, amic, exparella, fills o amant... No, no va per aquí la cosa. És una cita amb l’estat espanyol (ui!), amb un dels seus tentacles: amb la meva SEPE!, el Servicio Público de Empleo Estatal.

I és que soc un actor en atur, cosa que mai no ha estat cap raresa. Un cop has acabat de treballar al teatre, a l’audiovisual o al doblatge, encavalcant feines intermitents i sempre precàries, arriba el moment de demanar el subsidi d’atur, que depèn dels dies treballats. Esgotada aquesta ajuda, si malauradament segueixes sense feina i tens ja una certa edat, et queda encara un últim cartutx: demanar a la meva SEPE el subsidi per a desocupats majors de 52 anys (confesso que, malgrat aparentar-ne molts menys, en tinc molts més, i per això cola!). La quantitat a percebre, ben mirat, és poca cosa, però l’important de debò és que et permet cotitzar per arribar després al 100% de la jubilació. I aquí estem, esperant.

Aquí comença l’estreta relació amb la meva SEPE, a la qual anomeno en femení perquè em fa morbo, penseu que soc un ésser heterosexual i cisnormatiu ben clàssic. De fet, la nostra relació ve d’anys enrere, fins que un dia es va canviar el nom, abans es deia INEM (Instituto Nacional de Empleo) i ara es fa dir la SEPE, però a mi no m’enganya, segueix sent la mateixa. Ella i jo tenim converses de l’estil:

  • Ei SEPE! Com estàs? Em pots donar una cita?
  • SEPE! Com tens els subsidis?
  • SEPE, m’han dit que t’entens amb el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya), oi?

Parlar amb ella avui és més difícil, i gestionar la meva situació laboral intermitent ara és complicat, sobretot si pertanys al gremi que antes se’n deia de “artistas y toreros”. En el període a.C.-19 (és a dir, abans de la covid-19) aconseguir una cita era força més senzill, perquè hi havia més personal disponible, tot i que la gestió molt sovint s’embolicava: començava deixant el meu DNI a la funcionària de torn, i gairebé sempre acabava amb dos funcionaris més mirant la pantalla tots a l’hora i discutint entre ells com gestionar aquest gremi tan embolicat i punxegut. I jo mirant-m’ho des de la barrera. Amb aquests precedents, comprendreu que, amb la bretxa digital que arrossego de fa anys (com una mena de constipat crònic), intel·ligentment desisteixi de fer-ho per mi mateix i opti per demanar CITA presencial. Demanar-la tampoc és fàcil, requereix tenir caràcter. És una prova semblant a la història aquella d’Astèrix i Obèlix a l’administració que els demana papers i paperets fins que les pobres víctimes de la burocràcia, perden el poc senderi que els quedava. Demanar la cita és una experiència extraordinària, sensacional, enorme, colossal, bestial, brutal, rara, especial, fenomenal, o com diu un radiofonista molt conegut, “excels!”.

No entraré en tots els detalls, seria fer spoiler, però tranquils, que al final acaba bé. Comences entrant a la SEPE a les 23:58 hores a “Iniciar sol·licitud”. Demanen, en primer lloc, el codi postal, seleccionar quin tipus de prestació vols, poses el DNI, tecleges “continuar” i et demana per quin canal vols ser atès, que si telefònic (de fet no es pot mai, impossible!) o presencial, clico “presencial”, i aleshores és quan el cor comença a accelerar-se i em puja suaument la pressió sanguínia. Cal esperar i la cosa no és segura, perquè o bé la meva SEPE et diu que no hi ha cap lloc disponible per a tu o, si tens sort, t’envia a poblacions com Viladecans, Badalona, Sant Vicenç dels Horts, Manresa, Vic o Berga. Berga! Perquè us feu una idea, està a 80 km del lloc on estic empadronat, és a dir, a 1 h en cotxe (si en tens) o 2 h i 30 min si hi vas en transport públic. Només l’anada, eh! Són uns autèntics cracs, i demano un fort aplaudiment perquè surtin a saludar els responsables. I de passada, que també surti a saludar la IA de la SEPE, si us plau, la vull conèixer! Aquestes trapelleries de l’administració m’emocionen profundament, per no dir que m’apugen la pressió i a vegades fins i tot se m’inflen el que no són ni venes, ni artèries.

Això que promou l’administració de l’estat espanyol és un espectacle desagradable, una tragèdia mal feta, o un mal spaghetti western que retrata molt bé el nivell de maltractament que practica amb els seus ciutadans.

Continuo. Ja són les 00:00, és l’hora que tots els caçadors de cites surten a la recerca de la peça cobejada. Decideixo la població i l’horari que més en convé i hi clico a sobre, però has de ser molt ràpid amb els dits (jo els tinc grossos i les tecles petites, un drama, us ho asseguro), perquè com tu n’hi haurà uns quants que també estaran de cacera. Velocitat hipersònica, per omplir més dades, nom, cognoms, DNI, e-mail (el pols s’accelera), mòbil, acceptar no sé què i posar un codi de lletres minúscules, majúscules i números que mai saps si és el zero o la lletra “O” mig borrosos, tot per demostrar a la IA de la meva SEPE que soc un humà. Després de clicar “continuar”, un missatge et diu que ara mateix t’envien un codi SMS que has de posar per poder seguir el procés; els nervis es multipliquen, desenfundes ràpidament el mòbil i apuntes el codi que sí, que sí, t’han enviat, revises no fos cas hi hagués un error a conseqüència de la teva hipervelocitat, cliques de nou “continuar”, et surt una rodeta que gira i gira i gira, és la meva SEPE o la IA de la meva SEPE que està rumiant i calculant algoritmes o què sé jo  3....... 2........ 1........ i..... PAM!

                       “El seu horari ja està agafat”

Quedo bocabadat, destarotat, perplex, em punxen i no trec sang. Billy el Nen de la virtualitat, de seixanta i pico d’anys, ha estat abatut a la seva SEPE per un caçador més astut.

Però no defalleixo, m’aixeco, m’espolso la pols dels camals i, com Gary Cooper, afronto solitàriament el perill d’un nou intent. Bé, uns quants més. I finalment, caço la peça major: aconseguida CITA presencial a l’entranyable i propera vila d’Esplugues de Llobregat a les 11:24 h, que està al carrer 8 de Març. M’entendreix aquest toc feminista de la meva SEPE! I em congratulo per la meva victòria inapel·lable, però el monumental triomf de la meva voluntat m’ha deixat en un estat d’excitació tal que, són les 00:34 h, i la meva parella em suggereix que deixi bramar “campions, campions” i em prengui d’una vegada la pastilleta tranquil·litzant.

Sé que ara mateix, ElNacional en Blau farà un titular que dirà: “Actor televisiu conegut, embogeix per fer catalan westerns”. O ho interpretaran malament, com sempre, i a algú se li acudirà dir: “El conocido actor televisivo, Pepe Herrero, enloquece por no tener trabajo”. Però de fet la cosa no va per aquí. No em queixo de no tenir feina; m’agradaria?, sí, és clar, i si és poca feina i ben pagada, molt millor (això ho deixo en mans de la Marta, la meva repre). Entre els actors tenim una dita que diu que o bé ens fotem de gana o bé de son Vaja, que o no tenim gens de feina o en tenim massa. A mi de fet m’amoïna poc, perquè ja enfilo els darrers kilòmetres de la meva carrera professional i, com que no vull ser cap tap generacional, em mantinc a l’espera del premi final: una magnífica (això espero!) jubilació de 14 pagues anuals. Us asseguro que això per a mi és inaudit, cobrar per llegir tot el que et caigui a les mans i quedar per fer senderisme quan et vingui de gust amb companys, amics i coneguts. Tremola Montserrat que vinc!

Epíleg.

La CITA PRESENCIAL va ser un èxit total. La meva SEPE va resultar ser una amable, agradable, empàtica i solidària funcionària que s’aclaria amb el règim d’artistes (i abans també toreros), i ella sola se’n va sortir perfectament. Tanmateix, després de tots els nervis i maldecaps soferts, la cita amb la meva simpàtica SEPE em va resultar massa breu; us ben asseguro que servidor l’hagués allargat davant d’un cafè, tot fent una cigarreta de després. Catxis, va anar tot tan de pressa!?

Ara em poso serio. Això de l'administració online, després de la pandèmia, s’ha convertit en una versió burocràtica del “munti’s vostè mateix el moble”. Per obtenir uns drets laborals i socials que et pertoquen, has de lluitar aferrissadament contra “ningú” a l’altra banda de l’ordinador, has de preparar-te molt bé pel joc sàdic de les corredisses per agafar cadira, on qui primer arriba, primer seu... potser a Berga! Això que promou l’administració de l’estat espanyol és un espectacle desagradable, una tragèdia mal feta, o un mal spaghetti western que retrata molt bé el nivell de maltractament que practica amb els seus ciutadans. I més quan aquests ja són grans i a causa de la bretxa digital se’ls fa molt difícil, per no dir impossible, caçar en aquest vedat informàtic que ha muntat l’Estat (i després diuen dels bancs!). Escanya disposada a torejar-nos a tots. I diuen que això és cultura. Ovació per a la meva SEPE, si us plau!