La crisi de Ceuta ha deixat Espanya, un cop més, despullada davant d’Europa. L’elefant a l’habitació europea és Espanya. És la gran anomalia de la UE, en diversos fronts, però sobretot en política exterior, en defensa i en immigració; tres qüestions gens menors. La solidaritat i la col·laboració que exigeix Madrid a les altres capitals europees no és recíproca; Pedro Sánchez tira pel dret quan li convé, però corre a refugiar-se sota les faldilles de Brussel·les quan té problemes. Doncs no. La solidaritat, per definició, té carril d’anada i de tornada. Al contrari del que pugui pensar molta gent arreu del món que ha vist en Pedro Sánchez una mena de nou Che Guevara encorbatat del segle XXI, la unilateralitat espanyola és només electoralista. Els seus xocs amb Donald Trump només volen reagrupar una votància socialista frustrada per la corrupció del PSOE i la nul·la iniciativa legislativa. El mateix passa amb la política d’immigració, dictada per una aliança d’interessos entre la gran patronal i Sumar. Per molt que la Moncloa s’embolcalli amb la bandera d’una nova internacional progressista, en el fons no hi ha cap matriu ideològica. Dinamarca és un país governat per la socialdemocràcia i és un país inequívocament atlantista i amb un posicionament dur en relació amb la immigració irregular. L’anomalia no és Dinamarca; l’anomalia és Espanya. Ja ho deia Manuel Fraga: "Spain is different".
Espanya va per lliure i la paciència dels socis, que a sobre fa molts anys que paguen la festa espanyola, s’esgota
Durant la trobada de l’altre dia per avaluar la crisi de Ceuta, la UE va ser curosa en les formes, però el missatge era ben evident per a qui sabia llegir entre línies. Segons va explicar el comissari europeu d’Afers Interns i Migració, l’austríac Magnus Brunner, la regularització extraordinària d’immigrants a Espanya no ha estat la causa directa dels fets tràgics de Ceuta, si bé va afegir que aquesta regularització "no ha enviat un bon senyal a la resta d’Europa". És obvi que el govern espanyol fa nosa a la resta de socis europeus. No és pas un tema personal; estic segur que Pedro Sánchez els cau molt millor que Alberto Núñez Feijóo. Però Espanya va per lliure i la paciència dels socis, que a sobre fa molts anys que paguen la festa espanyola, s’esgota. Roma ha dit en veu alta el que molts altres pensen. I ja ho diu la famosa dita llatina: "Roma locuta, causa finita". Mentre Pedro Sánchez és de vacances i recomana llistes de cançons, els seus ciutadans fan una cua especial als aeroports italians. És un avís seriós.
Per sort, la regularització extraordinària aprovada pel govern espanyol serà la darrera que veurem a Europa en molts anys. Cap altre país en farà cap, com és normal. Després de la polseguera, ningú gosaria fer-ne alguna sense consultar els socis, i ja sabem que la resposta serà negativa. A banda, el pròxim govern espanyol serà del PP i passaran molts i molts anys abans que el PSOE no el recuperi, si és que ho aconsegueix algun dia. I el PP no regularitzarà ningú, com és evident. La UE ha decidit agafar el bou per les banyes en matèria d’immigració i bufen vents restrictius. La solució al problema espanyol, com tantes altres coses, arribarà d’Europa. Tot el que ve del nord sempre és bo, de la mateixa manera que tot el que ve del sud és perillós. Els catalans fa segles que ho sabem, això, i per això devem ser el poble més europeista del món.
Així les coses, arriba ara la sempre delicada gestió dels menors no acompanyats que han arribat a Ceuta i Melilla aquests darrers dies. El govern espanyol els vol repartir arreu de la Península, com sempre. Catalunya, com ha recordat Junts, ja té col·lapsats els centres d’acollida i no n’hi cap ni un més. En termes semblants s’han expressat des d’altres punts del territori estatal. Aquest serà el nou front polític els pròxims mesos, en un context de fatiga i cansament creixent de la població amb un tema que només servirà per crispar encara més el debat polític a un any de les eleccions municipals i generals. Per cert, sobre el tema dels menors no acompanyats, a mi em sembla que enlloc estaran millor que amb les seves famílies, que en un 95% són marroquines. I si les famílies no se’n volen fer càrrec, aquesta responsabilitat ha de recaure en el govern marroquí. Què diríem nosaltres si, arribat el cas, hi haguessin centenars de menors catalans no acompanyats pels carrers del Marroc? Sense cap mena de dubte, la Generalitat de Catalunya els aniria a buscar i se’n faria càrrec, si les seves famílies no els reclamessin. No se’n desentendria ni els deixaria en mans de les autoritats marroquines. I faria ben fet. Un país com el Marroc, que d’aquí a quatre anys organitzarà un Mundial de futbol, no es pot fer càrrec dels seus menors desemparats? No fotem.