Quin sainet, això de les esquerres de l’esquerra del PSOE! Escric aquest article assumint un cert risc, ja que m’hi poso quan encara no se sap com acabarà tot plegat, perquè no hi haurà res definitiu fins a la nit d’avui divendres. Però bé… Tenim enquestes i tenim declaracions. Comencem per les que feia abans-d’ahir Ada Colau a El matí de Catalunya Ràdio: "Això va de combatre el feixisme", "si no ens posem totes d’acord, haurem fracassat". Com he dit de bon principi, encara pot passar de tot, però no són les millors declaracions per fer un bon resultat a les eleccions. Sobretot perquè ajuden, i molt!, al PSOE. Perquè si van d'"aturar el feixisme" i no es posen d’acord entre ells no és que hagin fracassat, és que són dropos. Per tant, el vot útil per a algú d’esquerres semblaria el PSOE. Però fins i tot posant-se d’acord, si el tema va d'"aturar el feixisme" i no de condicionar al PSOE, que és amb qui poden aspirar a governar, el vot útil per algú d’esquerres seria el PSOE.
Però si va d'"aturar el feixisme", hi has d’anar amb un expedient que aporti un mínim de credibilitat. Per parlar d’habitatge no en té, de credibilitat Ada Colau: durant el seu mandat, el problema de l’habitatge va passar de ser el número 24 a l’1. Però per anar pel món "aturant el feixisme" tampoc. Si per ella tota la dreta espanyolista és feixisme, què hi ha del suport que va rebre de Manuel Valls —que es presentava amb Ciudadanos— per ser alcaldessa davant d’Ernest Maragall? O si va sumar els vots dels Comuns als del PP de Daniel Cirera per evitar que fos alcalde Xavier Trias, que és qui havia guanyat les eleccions, i ho fos en Jaume Collboni, doncs ja ho veus… vinga corre a aturar el feixisme tu ara.
Sorprèn —o ja no— que les esquerres no presentin cap proposta política de fons. Tot són càbales sobre quants diputats poden obtenir a cada província, amb qui s'han de presentar i a qui han de prendre vots. Molta aritmètica i molt poc projecte. Les enquestes del CIS i del CEO contribueixen a condicionar aquest debat. Cal llegir-les amb atenció, especialment pels possibles biaixos de les mostres. I distingir entre allò que mesuren, allò que projecten i allò que interpretem políticament. La política catalana és més oberta del que sembla. Aliança Catalana pot estar acostant-se al seu sostre, Junts mostra possibilitats de recuperació i el PSC pot retrocedir fort. Tot i que cap d'aquestes tendències s'hauria de donar per consolidada. També caldria revisar els transvasaments de vot. Sembla que Aliança no només creix a costa de Junts, sinó de tots. Sobretot de Vox. Sense entendre bé d'on venen els vots, és impossible interpretar el mapa polític. I determinats posicionaments.
La centralitat no consisteix a situar-se a mig camí entre els altres, sinó a aconseguir que cada vegada més gent es reconegui en el teu projecte
La ciència política fa dècades que estudia la importància d'ocupar la centralitat. Anthony Downs va explicar el valor de l'elector medià. Però ocupar el centre no és necessàriament el mateix que ocupar la centralitat política. Gairebé mai és així. Giovanni Sartori va exposar que la rellevància d'un partit no depèn només dels seus escons, sinó també de la seva capacitat de condicionar el sistema. De vegades, és més important ocupar la centralitat que aconseguir un diputat més. La centralitat no és equidistància ni moderació obligatòria. És la capacitat de representar una majoria social. Un partit pot tenir conviccions molt definides i ser central si aconsegueix que una part àmplia de la societat s'hi reconegui. Per això és tan perillosa la temptació d'ERC de diluir-se per ampliar la base. Si per arribar a nous electors deixes de defensar allò que et fa ser tu, pots acabar perdent els teus sense guanyar els altres. Ampliar no hauria de voler dir diluir. La identitat no és un obstacle per créixer. És el punt de partida. El PSC de Miquel Iceta va obtenir només setze diputats el 2015, però no va deixar de defensar el seu espai polític. Per tornar a ser majoritari, primer has de saber què ets.
Una altra lliçó és que qui defineix el debat té avantatge sobre qui només hi respon. La teoria de l'agenda i dels marcs polítics ho explica prou bé. Si acceptes les preguntes dels altres, probablement també acabaràs acceptant les seves respostes. Junts té una oportunitat. Ha de prendre nota d'aquestes lliçons. No ha de disputar cada vot en el terreny que trien els rivals, sinó aspirar a ocupar el centre de gravetat de la política catalana. Amb identitat, projecte, credibilitat i vocació majoritària. La centralitat no consisteix a situar-se a mig camí entre els altres, sinó a aconseguir que cada vegada més gent es reconegui en el teu projecte. No és renunciar a les conviccions per agradar a tothom. És convertir-les en una proposta de majoria. Ve una tongada intensa d’eleccions: Congrés, municipals i Parlament. Guanyar sempre va bé. Però compte en pensar a curt termini. La batalla decisiva no sempre és per un escó, sinó per decidir al voltant de qui gira la política catalana. Ser el centre de gravetat.