Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquest article va del mapa d’espais ideològics de Catalunya. Si pel nom no us ve al cap, em refereixo a aquell gràfic on repartim partits i electors segons els seus posicionaments ideològics. A Catalunya, l’eix vertical reflecteix les posicions sobre la identificació nacional i l’eix horitzontal reflecteix les posicions en matèria de polítiques socials i econòmiques. Un va de només català a només espanyol i l’altre, d’esquerra a dreta. Doncs bé, si comparem el mapa d’espais ideològics actual amb el de fa deu anys, es veu —i aquesta és la imatge— que l’espai que representava la centralitat (no confondre amb el centre) és buit. Allà on hi havia més electors, ara no hi ha partits. Els partits amb voluntat de governar, sense renunciar als seus principis fonamentals, intenten acostar-se tant com poden a la centralitat ideològica del país. Històricament, a Catalunya, era del 3,5 al 6,5 en l’eix social i del 5 al 8 en el nacional.

El procés va alterar aquesta centralitat. Sobretot per dos factors: primer, perquè en l’eix nacional es van extremar les posicions —el catalanisme va anar més amunt— i per influència de la CUP va anar més a l’esquerra en l’eix social. Aquest moviment va afectar els dos partits majoritaris del moment que millor representaven la centralitat política del país: CiU i PSC. Perdoneu la simplificació: CiU va desaparèixer i el PSC va patir fugues a ERC i es va moure cap a Ciutadans.

Molts analistes polítics fa temps que diuen que en aquest mapa d’espais ideològics hi cal afegir un tercer eix que hauria de posicionar els partits segons si son sistema o antisistema o, dit d’una altra manera, si són polítics o prepolítics. Per entendre el que vol dir això, cito el filòsof Ferran Sáez Mateu, que en el seu darrer llibre, titulat La fi del progressisme il·lustrat escriu: "som davant d’una involució democràtica liberal, però fem veure que, en realitat, es tracta de 'guerres culturals'. A diferència del populisme autoritari, que és una patologia greu, però fàcilment identificable, aquesta altra pot arribar a confondre’s amb una mera disfunció sense conseqüències que s’anirà corregint sola".

Sembla, doncs, que l’independentisme (Junts, ERC) té una oportunitat per recuperar la centralitat

Els moviments provocats pel procés i aquesta actitud que identifica el nou eix deixa un centre totalment buit, molt tensionat des dels extrems: Aliança/CUP, Comuns/Vox, i un PSC més espanyolista que ha anat a ocupar el lloc de Ciutadans, al costat del PP. Hi ha molt espai buit al centre. El país ha canviat en els darrers anys, és evident. Però tant? Quins riscos hi ha que facin que els partits amb vocació de govern no s’acabin de decidir a llançar-se a bastir una proposta ideològica majoritària? No tots els partits tenen aquesta vocació de centralitat. Hi ha una altra estratègia que consisteix a reforçar molt el perfil ideològic, no assumir cap contradicció i esperar a ser necessari per condicionar un govern de coalició. El PSC no se’n surt: collat pels seus socis del tripartit d’esquerres, està incomodant molt els sectors de la societat a qui va prometre bona gestió i poc soroll; i amb el seu espanyolisme militant està allunyant els catalanistes moderats. CUP, Aliança, Comuns, PP i Vox no tenen cap marge per desdir-se dels seus posicionaments radicals si volen conservar el poc electorat que tenen. Sembla, doncs, que l’independentisme (Junts, ERC) té una oportunitat per recuperar la centralitat. Requereix mirada llarga, projecte de país, defensar allò que entén la gent més dinàmica del país —que com que penca no crida—, aguantar les posicions i saber que seran criticats. Ocupar la centralitat de nou és el gran repte. S’hi atreviran?