Un dels aforismes més coneguts de la biologia cel·lular va ser enunciat, en llatí, per Rudolf Virchow, “pare” de la Teoria cel·lular: “Omnis cellula ex cellula”, és a dir, tota cèl·lula procedeix d’una altra cèl·lula. En la mateixa línia, un segle abans, Linné va dir “Omne vivum ex ovo” (tot ésser viu procedeix d’un ou) i encara més abans, el metge Francesco Redi, per a rebatre el concepte de la generació espontània, molt estès en la seva època, va enunciar “Omne vivum ex vivo” (tot ésser viu surt d’un altre ésser viu). Els mamífers placentaris (recordeu que n’hi ha que són ovípars, com ara els ornitorrincs) presenten un desenvolupament complex, amb formació de placenta i sac amniòtic, el que implica uns estadis inicials molt complexos que no es poden observar ni estudiar in vitro, ja que sempre és necessària la implantació de l’embrió per al correcte desenvolupament fetal. Per a estudiar els inicis embrionaris dels éssers humans, s’ha estudiat primer el període equivalent en altres animals placentaris, com ara els ratolins, però el desenvolupament embrionari i fetal del ratolí és molt accelerat i s’acaba en 21 dies postfecundació, mentre que els éssers humans requereixen aproximadament 40 setmanes in utero. Per tant, és molt difícil saber exactament com succeeix aquest desenvolupament embrionari, i es desconeixen molts dels passos més rellevants.

Fa uns mesos us vaig explicar que la investigació del desenvolupament en embrions humans està molt restringida per nombroses consideracions bioètiques. Després de la fecundació, l’embrió dels mamífers necessita implantar-se en l’estadi de blastocist. En els humans, aquesta implantació ocorre al voltant dels 7,5 dies postfecundació. Els embrions humans obtinguts per fertilització in vitro poden mantenir-se uns dies més a una placa de Petri, però fracassen al cap de 14 dies de desenvolupament, ja que no han pogut implantar la seva placenta i no reben prou aliment. La coincidència fa que al voltant d’aquests dies és quan l’embrió inicial comença a formar el solc neural, el qual donarà lloc al sistema nerviós. Les lleis a molts països del món prohibeixen investigar en embrions humans més enllà dels 14 dies (en aquell article hi trobareu més dades i com alguns laboratoris han aconseguit arribar fins als 21 dies), però aquestes normatives afecten només els embrions humans desenvolupats a partir de la fecundació d’un òvul i un espermatozoide. Tanmateix, els avenços actuals en cultius de cèl·lules mare permeten obtenir cèl·lules mare embrionàries i mantenir-les indefinidament en cultiu. Es coneixen les condicions concretes, amb factors tròfics i factors de transcripció, per tal que aquestes cèl·lules mare embrionàries pluripotents puguin generar agregats de cèl·lules i es comencin a diferenciar, cap a organoides concrets, però també cap a formes embrionàries molt similars als estadis primerencs d’un embrió, és el que s’anomenen blastoides (grups de cèl·lules similars en estructura als blastocists).

Es poden investigar aquests cossos blastoides que, recordem, són molt semblants a embrions, i poden desenvolupar-se –almenys fins als 14 dies– d’una manera molt similar a la d’un embrió de mamífer, però la pregunta que ens podem fer és: són o no són embrions? L’any passat es varen publicar diversos articles sobre la formació de blastoides usant diferents tipus de cèl·lules mare embrionàries, de forma que aquestes es reordenaven in vitro per formar una agrupació ben estructurada molt similar a la d’un embrió, amb organogènesi, és a dir, amb la formació inicial d’òrgans, com ara esbossos inicials de cor, formació del solc neural… molt més enllà del que s’havia obtingut en embrions sense implantació en úter i usant només cèl·lules mare embrionàries.

Aquesta setmana, investigadors xinesos han arribat una mica més enllà fent servir cèl·lules embrionàries pluripotents de macacos (un primat). Els estudis publicats mostren que després de diversos passos, han obtingut blastoides d’aquests micos, amb les tres capes germinals (endoderma, que dona lloc al sistema respiratori i digestiu; mesoderma, que dona lloc al sistema muscular i esquelètic; ectoderma, que dona lloc als teixits epitelials i neurals). L’anàlisi del transcriptoma de cèl·lules úniques obtingudes després de la disgregació del blastoide, demostra que expressen els mateixos gens que els de blastocists originals de mico, encara que amb algunes petites diferències. Si es deixen desenvolupar més enllà dels 7 dies, formen sac amniòtic i trofectoderma (que donarà lloc a la placenta). I com que treballen en micos (no es poden fer aquest tipus d’experiments en humans), han realitzat la prova definitiva, han implantat, dins de ventres de micos femella, aquests cossos blastoides quan estaven al voltant dels 7 dies de desenvolupament. Encara que no en tots els casos, almenys 3 de les femelles han tingut un embaràs inicial, com ho demostra el fet que produïren hormones, com ara la gonadotrofina coriònica (la que es detecta en la coneguda prova de l’embaràs) i progesterona, tot i que l’estat de gestació no va durar més enllà dels 20 dies, ja que els blastoides van fracassar. Per tant, els blastoides s’assemblen molt a embrions, però de moment, no són viables com a embrions. Hi ha investigadors que creuen que aquest tipus de recerca podria ajudar a comprendre per què hi ha embarassos humans que fracassen en aquests estadis inicials.

Tanmateix, aquest tipus d’experiments ens demanen pensar amb molt de compte sobre què considerem un embrió i què no ho és, si és que hi ha límits clars, o no n’hi ha. Recordem que aquests blastoides no han sortit de la diferenciació a partir d’un zigot fecundat, sinó a partir de cèl·lules embrionàries en cultiu. Les lleis i normatives que regulen la investigació en els àmbits de la biotecnologia i la biomedicina posen límits clars a la investigació en embrions humans, però els límits dels assajos sobre cèl·lules mare humanes poden ser més difusos, depenent de quin estatus tenen les cèl·lules embrionàries i els seus derivats a cada país. Tampoc queda gens clar quina mena d’estatus han de tenir els embrions híbrids obtinguts a partir de barrejar cèl·lules de mico i cèl·lules humanes, tal com es va publicar fa pocs mesos; no són embrions humans, però tampoc són embrions de mico. De moment, aquests embrions quimèrics han fracassat per les diferències genètiques i de desenvolupament entre les dues espècies implicades, però aquest tipus d’assajos demanen molta reflexió prèvia, i no solament per part dels científics, o dels juristes. Aquests temes ens afecten a tots, la ciència avança molt ràpidament, i la societat ha de poder participar activament en aquests debats bioètics.

Ex cellula, ex ovo, ex vivo.