Hi ha una frase de Karl Marx que és una d’aquelles sentències que se t’enganxen a la memòria com un xiclet a la sola de la sabata: “La Història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. La va escriure al primer capítol d’El 18è de Brumari de Louis Napoleon i em va venir al cap l’altre dia veient Trainwreck: Woodstock ’99, el documental de Netflix sobre el desastrós intent de tornar a fer el festival de Woodstock, l’any 1999, trenta anys després del mític Woodstock original. Resulta que els hippies dels seixanta volien rebrotar el festival amb el mateix esperit original de pau, amor i llibertat, però a finals dels noranta, amb el neoliberalisme estès a tot arreu com una immensa taca, Woodstock ja no era un sentiment. Era una marca. Per tant, rebrotar Woodstock no era una noble il·lusió per ressuscitar valors humans, democràtics i pacífics, sinó un negoci. Si a més hi sumem que les tendències musicals dels noranta ja no eren el folk ni el rock psicodèlic dels seixanta, sinó el punk i el metal antisistema, el resultat és el que l’hemeroteca mostra: Woodstock ’99 va ser una tragèdia, però sobretot va ser una farsa.

Potser la Història es repeteix dues vegades, però als joves només se’ls enganya un cop. Després de tres dies sense aigua potable, sense menjar a preus populars o sense una trista zona de descans coberta on refugiar-se de l’ombra, el festival se’n va anar a prendre pel sac, l’últim dia i durant un concert de Red Hot Chili Peppers, quan els organitzadors van decidir repartir milers d’espelmes entre els assistents per tal de crear un mar de llumetes que enviés un missatge de pau i amor al món. Resultat? El públic, decebut i fart de ser tractat com bestiar, va acabar destrossant-ho i cremant-ho absolutament tot. Veient aquelles espelmes, se’m va fer impossible no pensar en nosaltres, els catalans, i en l’última vegada que vam deixar escapar el tren de la Història perquè anàvem amb el lliri a la mà, avui fa tres anys: igual que els punks del segon Woodstock, dies després del "Tothom a l'aeroport" vam ser molts els joves que vam sentir-nos enganyats i desemparats pel misteriós Tsunami Democràtic i les institucions catalanes en general. Alguns, desgraciadament, havent de fer front a les represàlies de la repressió espanyola amb centenars de causes judicials obertes arreu del país.

Durant anys, manifestar-se a Catalunya va significar visitar prèviament les floristeries per comprar lliris a granel i dur-los a sobre, més o menys amb la mateixa poca convicció que els joves del segon Woodstock tenien vers els conceptes de pau i amor

Fins aquell moment, ara fa tres anys, durant gairebé una dècada havíem convertit les manifestacions pel dret a decidir en performances més pròpies del Club Super3 que no pas d'un poble ocupat que lluita per despendre's de les cadenes, però hem de reconèixer que la foto aèria i el vídeo per Instagram feien sempre patxoca, igual com els promotors de Woodstock ’99 volien una foto bonica per enviar un missatge de pau al món. En teoria Europa ens mirava, i també en teoria sense tirar cap-paper-a-terra havíem d'arribar sense problemes a Ítaca, però aquells dies d'ara fa tres anys molts ens vam adonar que els lliris eren instruments de navegació nobles però nefastos, per això finalment se'ns va acabar la paciència i vam decidir escrutar estratègies alternatives. Com a Woodstock ‘99, cremant-ho una mica tot.

El Tsunami Democràtic va encendre el 14 d’octubre del 2019 una flama que després no va saber canalitzar com tocava: en comptes d'exigir una taula de diàleg real, va servir per exigir als que érem al carrer que no creméssim contenidors a Urquinaona, que no bloquegéssim l'AP-7 a La Jonquera o que no ocupéssim les vies de l'AVE, per això després ja res més va ser igual. Després d'anys amb el lliri a la mà, els joves adults de la meva quinta ens vam trobar manifestant-nos al costat de xavals de quinze anys que es cobrien la cara amb buff i que portaven pedres a la motxilla, igual que nosaltres quinze anys abans. Resulta que aquells swaggers que escolten trap, viuen pendent del wifi, no miren per res la TV i parlen amb paraules que ni jo entenc, de cop també tenien ganes de no resignar-se a veure com el seu futur és pitjor que el futur que van tenir els seus pares, per això havien decidit sortir al carrer, evidentment sense una estelada a l'esquena. "Mai no he sigut massa indepe, però Espanya da asco i amb Espanya no hi ha futur" recordo que em va dir un adolescent a Urquinaona amb moltes partides del Fortnite i el Gran Theft Auto a l’esquena en un d’aquells vespres.

Segurament aquell nano no havia tingut massa protagonisme en l’anterior partida del joc, dos anys abans, l’octubre del disset. Segurament ni ell sabia que després de la Declaració d'Independència, el 27-0, durant uns dies la Viquipèdia en català, francès, anglès, italià, alemany i totes les llengües del món menys el castellà va definir Catalunya com "un territori en disputa entre el Regne d'Espanya i la República Catalana, recentment proclamada pel seu Parlament". Dies després de l'aplicació del 155, però, aquella definició va desaparèixer per tornar a parlar d'una Comunitat Autònoma del Regne d'Espanya: havíem deixat escapar l’oportunitat, que havia acabat amb tragèdia. Però en vindria una segona, avui fa tres anys. "Per vèncer el teu enemic sense matar-lo, primer has de demostrar que estàs disposat a tot", diu Sun Tzu en un dels mil proverbis lapidaris que amaga el famós llibre L'art de la guerra, per això ocupar un aeroport i bloquejar fronteres, a part de rebentar l'economia, va ser una forma lícita, no violenta i eficaç de controlar el territori, que és la manera més pacífica que existeix al segle XXI per dir-li al teu enemic que estàs disposat a tot i la manera més eficaç per esdevenir incontrolable. Però igual que l'endemà del 3-0, quan vam plegar veles en comptes de sostenir en el temps la protesta, aquella nit també el mateix Tsunami Democràtic ens va enviar a casa, desaprofitant de nou la gran oportunitat de forçar l'estat a negociar de tu a tu, és a dir, de fer real el "Sit and talk". La tragèdia s’havia repetit, ara en forma de farsa.

Quan vam ocupar l’aeroport, el "Sit and talk" no era una petició: era una exigència. Per això joves que mai no havien votat eren allà denunciant que els condemnats no eren presos, sinó ostatges

Aquell octubre del 2019 va ser l'últim cop que realment el cas dels catalans va ser un tema de portada arreu del món. La culpa no és només dels lliris, però, sinó sobretot nostra, que érem qui els dúiem a la mà. Per dialogar de tu a tu cal estar en igualtat de forces, i contra un Estat l'única força real és el control del territori; fora de tot això, el diàleg no és diàleg, sinó vassallatge d'un dèbil contra un fort. Quan vam ocupar l’aeroport, el "Sit and talk" no era una petició formal, sinó una exigència, per això milers de joves que potser mai no havien votat eren allà per dir al món que aquells condemnats no eren presos, sinó ostatges, i que aquella sentència no era una condemna judicial, sinó un segrest polític. I si resulta que era millor ampliar la base exigint per la força el "Sit and talk" que no pas demanant-lo de genolls, pidolant-lo amb la veu baixa i insistint-hi vehementment malgrat els "vuelva usted mañana" recurrents per part de l'altra part de la taula? Són preguntes al vent que ningú no vol escoltar, ja que avui, tres anys després d’allò, el diàleg se segueix entenent com la causa última de la nostra lluita, quan en realitat n’ha de ser la conseqüència.

Si alguna cosa deixa clar el documental Trainwreck: Woodstock ’99 és que a vegades l’única forma d’evitar que t’aixequin la camisa és mostrant més força que el farsant que et vol enganyar. Desafiar l’estat espanyol sense anar amb el lliri a la mà no té res a veure amb la violència, per molt que molts vulguin fer entendre que sí. La violència no és cremar contenidors ni fer barricades, sinó que ho són les taxes universitàries desorbitades, els preus de lloguer inhumans, la repressió d'un estat que utilitza la justícia per resoldre un conflicte polític i, per postres, homes armats rebentant ulls, atropellant persones o acorralant grups de gent que n'està farta de veure que ningú no els representa. Tres anys després d’ocupar l’aeroport, la majoria d'aquells joves que estàvem decidits a anar a totes resulta que estem avui orfes de tot, sobretot de vot. Tres anys després d’allò, avui tenim el Parlament amb més diputats independentistes de tots els temps, però amb el Govern amb menys suports de la història, per això crec que Marx no s’equivocava i que la Història, amb majúscules, no es repeteix mai més de dues vegades. Els ciris van acabar amb el segon Woodstock i els lliris han acabat amb el Procés. De la primera mort n’ha sorgit un documental a Netflix titulat a Espanya Fiasco total, i de la segona un concepte menys interessant però igual de sorprenent com el de la "Catalunya sencera". Tant de bo no acabi en fiasco. Tant de bo la Catalunya sencera entengui, algun dia, que a Espanya se la desborda amb alguna cosa més que paraules com pau, amor i llibertat.