La de Sant Jordi, sant simpàtic per antonomàsia, icona occidental amb orígens a l'Orient Mitjà, compartit per totes les esglésies cristianes des de l'Anglaterra a l'Abissínia, com es deia abans, és, a Catalunya, una diada lluminosa. Aquest dissabte, el cavaller va derrotar la tempesta fins a mitja tarda i la Catalunya civil i la Catalunya política van desembarcar al carrer per complir el ritual de la rosa i el llibre abans de donar-li la raó als meteoròlegs.

La civilització, si alguna cosa ha de ser, era això. La convivència, com diu Judith Butler (cito, de Marina Garcés, Filosofía inacabada) s'hauria de basar en la premissa de no poder decidir amb qui convius. De conviure amb aquells que no hem escollit, ens agradin o no. Com convivim en la multitud abraonats sobre les parades de roses i llibres el dia de Sant Jordi. Tremend, però potser no hi ha cap altra universalitat possible. Encara que mai no s'encerti del tot ni s'erri completament, decisió implica elecció i s'escull entre l'un i l'altre, es parteix i s'exclou, encara que no ho pretenguem, i vet aquí on comencen tots els problemes. Però estem condemnats, ens ho va dir Thomas Hobbes, a viure entre dracs que tampoc no pregunten mai. 

Carles Puigdemont, el nou president, va encapçalar el seguici de Sant Jordi a peu de carrer. Pot sonar estrany, però el cert és que la crisi del 2008 (la mundial) ha contribuït a la democratització final de Sant Jordi. Artur Mas va haver de retallar els fastos institucionals amb què els seus antecessors Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla, honraven el sant patró. Sucar el melindro al pati dels Tarongers, a Palau, tot esperant el moment per felicitar el sant al president, o fer cua (la gent de la societat civil i saludats diversos) per al besamans de Pedralbes instaurat pels tripartits són ja estampes antigues. Eren altres temps i altres paradigmes –que diria Thomas Kuhn– que ja han fet crisi per ser substituïts per altres de nous. Altres paisatges, altres possibilitats. Altres futurs imaginables. Alguns continuen sense adonar-se'n.

Va parlar Puigdemont ahir dels “dracs ferotges” que tenallen l'esdevenir. No és el primer ni serà l'últim abonat a aquesta metàfora. El dia s'ho val, i, gairebé sempre, el moment de la relació entre la princesa i el drac (aquesta és la metàfora oculta de Sant Jordi). El cavaller (català) contra el drac (espanyol). Però en realitat, del que es tracta en la llegenda és de la princesa. Algú va preguntar mai a la princesa si volia o no ser alliberada? El cavaller ho va donar per fet. I el drac també. Però ningú no l'hi va preguntar. Doncs així estem, els catalans (i les catalanes), com la princesa del conte. Hi ha el cavaller Puigdemont i hi ha el drac Rajoy (o qualsevol a qui li toqui el paper en cada moment). Però després hi ha la princesa: hi és, el poble. I hi ha Ada Colau, en procés accelerat de convertir-se en princesa del poble. En princesa potser d'un nou conte (polític).

Algú va preguntar mai a la princesa si volia o no ser alliberada? El cavaller ho va donar per fet. I el drac també. Però ningú no l'hi va preguntar

Hi ha els dracs obvis en què, posat a desxifrar la metàfora, tothom pensa quan Puigdemont, o el president de torn, parla de dracs (Albiol i Arrimadas, benvinguts a Sant Jordi, ho van agafar ahir de seguida). Però després hi ha els dracs subtils, versallescos, de cotó de sucre. En la política, sempre hi ha un drac sotjant a prop del cavaller, del príncep, parapetat, de vegades, darrere el millor dels somriures. I n'hi ha al partit i al Govern de Puigdemont. A d'altres se'ls veu venir, com els elefants a la sabana o els catxalots en aigües obertes. Són incapaços de dissimular. Exerceixen papers antics i resen en ocasions perquè la novel·la es quedi a mitges (el que els assegura la plaça i difereix el terrible final: no queda capità, però tampoc balena). Són també a prop de Puigdemont, com ho està una gairebé legió de dragonets de fira, remenant la cua i escopint els seus focs en columnetes de la premsa de paper, mentre se socarrimen amb les seves flames.

Puigdemont, que ha tingut prou amb tres mesos de mandat per evidenciar que Catalunya torna a comptar amb un primer cavaller, vetlla armes. El dia de Puigdemont encara no ha arribat, però cetacis i musaranyes, estranys i propis, farien bé a no abaixar la guàrdia. Diria que fins i tot Rajoy va poder comprovar dimecres que aquest president és una altra cosa. I, contra el que alguns, i algunes, han volgut llegir, en les seves il·lusions que tot torni a ser com ahir, bastant pitjor que Mas. El que explica els tres recursos davant del TC (per si de cas) interposats pel Govern d'Espanya contra altres tantes lleis catalanes tot just 48 hores després de reobert el no-diàleg en la cita de la Moncloa. És el pes dels vells paradigmes, de les interpretacions en clau periclitada del que passa, amb què encara hi ha qui creu poder condicionar els relats; aquest somni de petrificar la dinàmica imparable de les coses.

Puigdemont i Colau tenen també altres possibilitats –altres jocs– al Parlament (els comuns) i l'Ajuntament (els encara convergents) com a antídot al verí paralitzant que exhalen les Gabrieles i els Garganté

La imatge del Sant Jordi 2016 és el president-cavaller Puigdemont amb l'alcaldessa-princesa Colau. Retinguin aquesta imatge i aquest intercanvi de rosa i llibre: Quan perdem la por, és el títol que la princesa dels comuns li ha regalat al president. De moment, sembla que Puigdemont i Colau, els veïns de la plaça Sant Jaume, han perdut la por de mostrar-se junts. No és condició sine qua non, però sens dubte, ajuda a entendre's. A comprendre's i a interpretar-se. Sense anar més lluny, des de divendres comparteixen una altra mena de drac sotjant els no nats nous comptes de la Generalitat i l'Ajuntament: la CUP. La CUP manté el no als pressupostos del postconvergent Puigdemont administrats pel republicà Junqueras i ha anunciat el no als de la postindignada Colau. Sofre cupaire. Terra cremada. Atenció perquè Puigdemont i Colau tenen també altres possibilitats –altres jocs– al Parlament (els comuns) i l'Ajuntament (els encara convergents) com a antídot al verí paralitzant de les Gabrieles i els Garganté.

Crec que Puigdemont no va venir per quedar-se, però es quedarà o haurà de quedar-se, com penso que Ada Colau tampoc no és un parèntesi (un altre més) en l'atribolada història política de la Barcelona postmaragallista. I possiblement ambdós saben que potser el nou paradigma està per fer, però difícilment podrà prescindir de les seves figures qui vulgui escriure el relat de la Catalunya postprocés.

Sigui el que sigui el que pugui significar i les obertures que impliqui a altres maneres de fer política (amb la gent), a altres maneres d'abordar el plet (amb Espanya), el postprocés ha començat. Aquest és el nou paradigma en potència. Els signes són inequívocs: tots els líders polítics espanyols han desfilat per la Generalitat de Puigdemont i Puigdemont ha estat rebut per Rajoy a la Moncloa –com més aviat que tard l'acabaran rebent a Brussel·les o a París– perquè el procés està desconstruint-se per a tothom. També per als dracs de la política, la mediàtica i els atònits grans poders de les Espanyes i les Catalunyes. 

Nous actors, nous lideratges, cares noves, noves forces, noves maneres. Fa falta un nou relat. I tot això no té res a veure ni amb rectificacions ni tampoc amb renúncies ni amb presumptes suflés en hores baixes

La desconstrucció del procés tal com s'ha entès fins ara és la condició de possibilitat del nou paradigma. El procés haurà d'abandonar la trinxera per lliurar la batalla en camp obert, ampliant el seu perímetre, la seva dialèctica, compartint i creant noves sinergies més enllà de si mateix. Fins i tot necessitarà nous adversaris. Nous actors, nous lideratges, cares noves, noves forces, noves maneres. Fa falta un nou relat. I tot això no té res a veure ni amb rectificacions ni amb renúncies ni tampoc amb presumptes suflés en hores baixes (a què si no, l'entossudiment de cavallers i dracs a no preguntar a la princesa?) sinó amb nous començaments. El procés haurà de pensar-se d'una altra manera, la qual cosa inclou els seus partidaris, però també concerneix els seus adversaris interns i externs. Ja se'n poden oblidar, de vells manuals, el del procés inclòs. Bé. Deixem-ho, de moment, que el drac és el vell paradigma. I cal matar-lo, fins i tot de vegades cal matar-se un mateix i mudar en nova pell per guanyar-se la princesa farta del mateix cavaller, el mateix drac i el mateix conte de sempre.