Aquest article va d’un d’aquests homes de seny tan nostrats de la tribu que, davant de qualsevol problema o d’una possible corruptela, el primer que fa és encarregar una auditoria. En el cas que ens ocupa, l’anomenat Barçagate, la firma agraciada ha estat PriceWaterhouseCoopers, però ja sabem que si vols encarregar un informe amb la intenció que et doni la raó, també podries haver picat la porta de Deloitte, Arthur Andersen, Ernst & Young, Simon & Garfunkel, Johnnie Walker (si pot ser Blue Label) o Milli Vanilli. Quan la cosa va de dissimular el fet fins ara inqüestionable d’haver contractat una empresa no només per malparlar d’alguns dels teus antics rivals per la presidència, la qual cosa podria entendre’s, sinó també dels millors jugadors del primer equip que comandes, el millor contraatac sempre és un totxo d’auditoria. Tu fot-li folis, xato, que en aquest país no llegeix ni cristo

La Catalunya de Josep Maria Bartomeu és un cas encomiable de resistència que no podem deixar d’aplaudir i la prova indiscutible és que el Barça, en efecte, no és més que un club, sinó una entitat amb més vocació divina que la Moreneta. Perquè si tu no dimiteixes d’un càrrec com la presidència del Barça després d’autoritzar la contractació d’una empresa sense concurs ni rivals coneguts (això sí, amb el clàssic fraccionament de contractes: i després diran, estimada Laura Borràs, que això del futbol no és cultura!) que malparla dels teus jugadors, després que sis dels teus directius abandonin el vaixell i un d’ells t’acusi d’alguna cosa més que irregularitats, i de suspendre de sou i feina la responsable de compliment normatiu del club que tu mateix has ratificat, doncs si no fots el camp després de tota aquesta amanida de desercions, és que això de marxar no entra al teu diccionari.

Així és el país dels socis del Barça, un indret on val més una bona auditoria que et doni la raó que no pas fotre-li sis gols a l’enemic i oblidar-te que al camp hi ha un senyor que vesteix de negre i groc llampant

Però al soci del Barça, que és una estranya ramificació del català prototípic, aquesta persistència en el càrrec és una cosa que li fa molta patxoca. De fet, per si tot això que citava abans fos poca cosa, Bartomeu ha decidit que això de culpar els altres de la pròpia incompetència (el que fa el Govern quan no té prou respiradors i mascaretes per als nostres padrins i ho exculpa tot en els dimonis de Madrit, vaja) necessita un nou alehop. Si tu has autoritzat un contracte amb una firma d’una forma irregular, el més entenimentat que pots fer és carregar tota la responsabilitat en un dels teus directius: agafes el pobre Jaume Masferrer, un home a qui dingú posa rostre ni veu, i li dispares tota la diarrea. No obstant això, has d’intentar que no t’acusin de mala persona i de poc sensible: i com es pot aconseguir aquesta quadratura? Doncs vas i el suspens de feina... però no de sou!

No em direu que la cosa no és d’autèntic geni! De fet, Josep Maria Bartomeu hauria d’entrar directament al panteó de catalans universals, fent costat a estrelles del firmament patri com Pau Casals i Salvador Dalí. Perquè qui no ha somiat, en el seu deliri més excels, amb la sola possibilitat de cobrar, bo i estant suspès de feina? Qui no voldria ser CEO d’una empresa immobiliària, cirurgià, enginyer, poeta o àdhuc forner si el càstig que implica contractar amb fraudulència és el de continuar cobrant sense la necessitat d’obrir el forn a les cinc de la matinada per fer els primers croissants del dia? Així és la Catalunya de Bartomeu, estimats lectors, que també és la Catalunya d’en Sandro i de tot nuñista com Déu mana. Si mai tens un problema, tu fot-li creativitat, improvisa una solució màgica o treu de l’armari el teu cap de premsa, que avui hi ha soroll a la ràdio però demà ja serà un altre dia.

De fet, Josep Maria Bartomeu no estarà mai sol en la seva croada. Compta amb la inestimable ajuda dels socis del Barça, que ja duen moltes setmanes pensant que la Lliga se’ls ha escapat perquè el VAR i els àrbitres que el comanden són més blancs que les calces de la Verge Maria; i ja sabem que els dirigents ancestrals del Barça donarien totes les Champions del món a canvi de guanyar el Madrit a casa i de poder-se flagel·lar una mica amb el favoritisme arbitral que es regala a l’equip del quilòmetre zero. Per si això fora poc, els socis del club també podran excusar la catàstrofe esportiva d’aquest any en el fet que l’Espanyol baixi a segona, puix que aquí, amics meus, som vinguts no pas a gaudir dels èxits propis, sinó sobretot a escarnir les desgràcies dels veïns. Així doncs, amb una mica més d’arbitratges emblanquinats i amb quatre llàgrimes dels pericos això del Barçagate serà història.

Aquesta és la Catalunya de Josep Maria Bartomeu. Al camp ja pots apostar pel toc curt i la possessió llarga, que a la vida el que toca és fotre un bon cop de peu a la bimba i resar perquè no vagi a la tercera graderia. Així és el país dels socis del Barça, un indret on val més una bona auditoria que et doni la raó que no pas fotre-li sis gols a l’enemic i oblidar-te que al camp hi ha un senyor que vesteix de negre i groc llampant. Tot això té la seva traducció a la política, però avui és dimecres i del procés carda moltíssima mandra de parlar tot just a mitja setmana. Basta dir que això, en definitiva, és el que volem. O més ben dit que això és, al límit, el que mereixem. I visca el Barça, reina. I morin els àrbitres, què coi. I baixi l’Espanyol, que fa molta ràbia. I que n’ets de bon president, Josep Maria!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió La Catalunya de Ricard Ustrell Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Opinió La Catalunya d’Oriol Mitjà Bernat Dedéu