Tot i que fa només un parell d’anys que Catalunya ha arribat als vuit milions d’habitants, la condició essencialment previsora de la tribu ha provocat que tot déu comenci a anticipar-se a l’endimoniada xifra dels deu milions. Que ningú no s’esveri en excés, perquè els demògrafs diuen que la xifra en qüestió podria arribar el 2050, la qual cosa ens certificaria com una de les primeres potències del món pel que fa a la qualitat de l’esperma. En l’àmbit de les infraestructures la cosa no pinta tan bé, car fins i tot el Govern ha admès que l’Administració encara rutlla d'acord amb el sistema de sis milions que va permetre nodrir la meva generació i que prosperés. Al seu torn, i defugint qualsevol temptació decreixentista en l’àmbit de l’economia, sembla que els funcionaris i tècnics del PSC opinen que el futur benestar del país podrà assolir-se només amb l’ampliació de l’aeroport i el traspàs de Rodalies a la Generalitat.

Darrerament, alguns polítics de la CUP s’han desvetllat de la seva migdiada perpètua per qüestionar aital model expansionista que descansa en l’objectiu indissimulat de convertir el país en un parc temàtic. En efecte, els cupaires ja fa cert temps que perpetren un càsting prou curiós per trobar el seu Gabriel Rufián; de moment, els frontrunners del concurs són els jovencells carismàtics Guillem Surroca, alcalde de Cervià de Ter, i el regidor llagosterenc Jordi Casas. Val la pena veure els esquetxos que han fet virals aquests futurs líders de l’esquerra radical, sobretot per flairar com la CUP ha abandonat aquell posat de mala llet endèmica de les seves amazones (feliçment exiliades a Suïssa) per disfressar-se del clàssic amic enrotllat amb qui quedes al poble el cap de setmana i que aconsegueix fer-te sentir culpable d’ésser un pixapí gentrificador dels paisatges de la seva infantesa.

Desconec si aquesta tàctica farà que els cupaires connectin de nou amb aquella part dels seus votants (com servidor) que, tot i no compartir el seu ideari, maldava per un independentisme sense els xantatges ancestrals dels convergents. Dit això, del que sí que estic convençut és que aquest discurs de pràctica xenofòbia contra turistes i explotadors laborals —que, curiosament, no s’aplica amb tanta èmfasi al PSC del 155— no hauria estat possible sense la nova centralitat del discurs d’Aliança Catalana. Agradi o no, com passa a tot l’Occident civilitzat, no hi ha forma humana de qüestionar el creixement poblacional del país sense parar esment a la cosa migratòria; car, si Catalunya va créixer en població com quasi cap altre país a inicis d’aquest segle, fou per la frisança de mà d’obra forana que provocà el sistema de turisme que tant blasmen els nanos de la CUP, no pas per un excés de zel nacional.

La capatassa d’Aliança ha estat la primera que ha gosat tractar el tema migratori sense l’ús de la sordina de la correcció política

Amb tot això no dic que els cupaires estiguin important el llenguatge de Sílvia Orriols. El discurs és un valor important, però també ho és la base que el possibilita; en aquest sentit, la capatassa d’Aliança ha estat la primera que ha gosat tractar el tema migratori sense l’ús de la sordina de la correcció política. Les solucions que proposa Orriols no són les meves; però això tant li fot, perquè cal reconèixer-li el fet d’haver propiciat un espai de debat on tots els polítics s’han acabat sentint incòmodes o responent amb evasives. He escrit i continuo escrivint que Orriols dorm la mar de tranquil·la perquè, en aquest aspecte, no hi ha ni un sol líder que la rebati amb el mateix nivell de confiança que utilitza ella quan s’expressa. Els cupaires no ho poden fer, perquè per contrarestar l’expansionisme demogràfic haurien d’apostar pel retorn de la classe mitjana catalana, pal de paller econòmic.

Tinguin o no raó els demògrafs, sembla indiscutible que el país només podrà decréixer si posa l'economia (i el creixement!) al servei dels seus ciutadans; això també inclouria els nouvinguts, que, com passa en qualsevol país pròsper del món, quan s’han fet rics són els primers que abracen el proteccionisme, fins i tot a risc de tornar-se un pèl racistes amb la seva pròpia raça. Però de com fer créixer el ramat actual de vuit milions, en termes de pasta, no en parla ni punyetero Déu.