El país ha entrat en una fase aguda de neurosi col·lectiva perquè està a punt de descobrir que si Franco visqués avui seria d’esquerres. Ja sé que entre catalans s’ha dit sempre que hi ha poca diferència entre un espanyol d’esquerres i un de dretes, però no és el mateix dir les coses que viure-les. Castella és un poble que no ha tingut mai res que fos realment seu. Els castellans van guanyar l'Euromillón de les Amèriques i des d’aleshores miren de resoldre-ho tot amb la força crua dels diners i de la gana. Els castellans són els darrers d’entrar a les modes i els últims d’abandonar-les, més o menys al contrari dels catalans, que són una nació tan refinada, amb un sentit tan llepafils de la personalitat, que fa segles que no troben la manera d'assegurar les seves necessitats més bàsiques.
Pedro Sánchez ha tornat a despertar el Frankenstein espanyol i les gallines del corral estan, lògicament, esverades. Des dels temps crepusculars del militarisme europeu, fa un segle, que els castellans i els catalans no anaven tan perduts amb les seves bogeries respectives. Evidentment, jo vaig amb Catalunya i espero que els catalans trobem, per una vegada, una forma eficaç de defensar-nos i de sortir del pou, sigui fent pinya amb els castellans o sense. Però el Frankenstein l’hem despertat entre tots i no distingirà gaire a l’hora de projectar la seva ràbia. De moment, Sánchez s’ha carregat, amb les regularitzacions, l'Espanya de les autonomies que havia vingut a defensar quan Junqueras li va regalar els vots perquè fes caure Mariano Rajoy.
Amb la legalització per decret de més d'un milió d'immigrants il·legals, Sánchez ha traït Junqueras i Puigdemont, i ningú no sembla adonar-se'n ni donar-hi importància. Junqueras i Puigdemont han estat assassinats —políticament assassinats— per ser massa bons nois, per intentar sobreviure dins les normes de la llei que nos dimos entre todos durant la Transició. Al final, no han estat els jutges, ni els diaris, ni la policia, ni Vox, ni cap banda de skinheads de la plaça Artós els que s'han carregat els dos líders polítics del referèndum de l'1 d'octubre. El sicari ha estat l'aneguet lleig de l'Espanya regeneracionista que va emergir amb el procés: un dirigent d'esquerres, europeista i educat en democràcia, prou culte per saber l'anglès —fita impensable fa uns anys a la política madrilenya— i fins i tot per valorar, sobre el paper, la llengua catalana.
La líder d'Aliança ara haurà de començar a pensar si vol estar al capdavant d'un partit o liderar el país
La darrera corretja de transmissió que lligava els catalans a l'Estat s'ha trencat, per més filosofia barata que els guardians del vell ordre facin sobre Sílvia Orriols. La líder d'Aliança ara haurà de començar a pensar si vol estar al capdavant d'un partit o liderar el país, juntament amb altres figures que, si Déu vol, aniran sortint. Junqueras i Puigdemont havien entès millor que cap altre polític de la seva generació que els partits autonòmics ja només poden ser eines secundàries, però han volgut sobreviure enfilats a la cinta transportadora del catalanisme, que només porta a l'extermini. En certa manera, recorden el Cambó deshonrat per les lògiques de l'ordre que intentava reformar. Amb les regularitzacions, s'acaben 150 anys de catalanisme, de supeditació dels interessos nacionals catalans a l'economia espanyola i barcelonina.
Junts i ERC han fet el darrer servei a Giménez Caballero, aquell intel·lectual del primer falangisme que deia que el problema d'Espanya se solucionava repoblant Catalunya d'andalusos. Els diaris no ho diran perquè el món que cau s'agafa a tot el que troba. Tothom que viu de la guingueta pública té interès que Puigdemont pugui tornar i fer com si res, però cap català es podrà tornar a prendre seriosament Junts i ERC. Orriols fa por perquè no circula per la via del catalanisme, i si ha de dividir el país en dues o tres parts per intentar salvar-lo, el dividirà, i en el conflicte que generi trobarà molts catalans al costat seu. A més, Orriols no representa encara tot el radicalisme de la Catalunya que emergirà de les coses que han passat els darrers anys.
Orriols encara té una idea del país lligada a la democràcia i al segle XX. La líder d'Aliança té por d'ofendre els castellans que van arribar durant les dictadures de Franco i Primo de Rivera i per això parla amb ells a través dels musulmans. Però el que torna és l'edat mitjana. Tot Europa anirà connectant amb el seu substrat històric a mesura que els estats nació siguin desbordats pels monstres que han creat. Catalunya nota més el vent de cara perquè és més vulnerable als canvis històrics, però també perquè el país està més despert, més acostumat a viure en mode de supervivència. Catalunya tindrà les seves oportunitats, i potser els historiadors del futur veuran el procés com una etapa d'un període més complex del que la propaganda intenta explicar.
Catalunya és el poble europeu més colonitzat per dalt i per baix. Amb el pretext del patrioterisme i de la democràcia, els castellans s'han vist en cor de cometre tota mena d'abusos sobre el poble català. Però com ha explicat l'Abel Cutillas al Patreon de Casablanca, els catalans encara no som una societat resignada a la humiliació i a la decadència, com per exemple la francesa. Als castellans també els arribarà el moment francès; és el que Rajoy ha mirat de dir a propòsit del Mundial de futbol, amb les eines intel·lectuals de la vella dreta autoritària castellana. El fet és que Michael Houellebecq no podria escriure a partir dels catalans una novel·la com Submissió. Per això Junqueras i Puigdemont estan morts políticament, per això Rajoy està inquiet i per això el discurs d'Orriols sobre l'islam funciona tan bé i tothom l'entén.
És Catalunya o barbàrie, no només al Principat i a la resta dels Països Catalans, sinó també al conjunt d’Espanya i a tot Europa. Els castellans han d’entendre que Sánchez pot ser l’antítesi estètica de Franco i, alhora, ocupar el mateix lloc en la història d’Espanya, mentre que els catalans haurien de veure que David Fernàndez i altres figures de l’esquerra dita nacional poden semblar l’antítesi de Giménez Caballero i acabar deixant, quan el temps ho posi en perspectiva, la mateixa estela de grandiloqüència repugnant i estrafolària.