Als mítings hi va gent a protestar? Bé, als mítings i a tota mena d’esdeveniments públics. Des de conferències econòmiques a xerrades en universitats. D’aquí ve una expressió de quan van inventar la roda: “rebentar un acte”.

Als mítings hi ha personatges estranys? Començant pels intervinents i acabant pels periodistes que els cobreixen, sí. Però també hi ha el típic graciós que va fent comentaris, la senyora que aprofitant un silenci li crida “guapo” al candidat, el que aplaudeix quan no toca i el pesat que se’n va a la zona de premsa a explicar la seva vida als ajuntalletres (o ajuntaparaules) que intenten escriure o gravar la crònica de l’acte.

I després hi ha el passavolant emmascarat. El seu hàbitat són els actes a l’aire lliure. Al mig del carrer, tu poses una tarima amb un polític a sobre, una miqueta de públic i, no falla. Al cap d’una estona segur que passa algú remugant sobre 1/ els polítics en general, 2/ els polítics d’aquell acte en concret, 3/ la premsa o 4/ remugant en general contra tot i tots (i totes).

El passavolant emmascarat executa uns moviments molt característics. Ell (perquè generalment és home) transita (moltes vegades amb gos o bé amb una barra de pa sota el braç). Observa que hi ha un acte polític. S’hi acosta. S’hi atura. A una certa distància. Fa una mirada de conjunt per comprovar de què va la cosa. I quan ha avaluat la situació, comença a deixar anar els seus improperis a mesura que va marxant del lloc. Amb dues variants: deixant anar els renecs tots seguits mentre camina o bé amb una seqüència que va repetint, consistent en uns passos-aturada-renec-uns passos-aturada-renec-uns passos-aturada-renec... fins que la seva veu es va perdent en la llunyania.

Doncs bé, tot això passa, ha passat i passarà. Aquí i a la Xina Popular. I de gent emprenyada n’hi ha un munt. I molts, segurament, tenen grans motius per estar-ho. Però hi ha qui està interessat a convertir en gran notícia el que és habitual per fer-se la víctima i transformar escridassades, que ni m’agraden ni defenso, en un clima social irrespirable. I que això ho faci un jubilat passejant un gos o un personatge que li falta una bullida, doncs miri, és la vida. Ara bé, és molt intel·lectualment pobre que un ministre de l’Interior barregi uns crits (insisteixo, que ni defenso, ni m’agraden, però simplement crits), amb els pactes als ajuntaments de Castelldefels o de Badalona. Què coi tenen a veure, senyor Fernández Díaz, una escridassada a Vic amb la democràcia? I és un insult a la intel·ligència que s’aprofiti qualsevol protesta per comparar Catalunya amb l’Alemanya Nazi. No hem evolucionat del mico al que som per haver de suportar aquest nivell.

Als que no ens agrada cap violència, no ens agrada que agredeixin dues persones que fan política defensant poder veure “la roja” en una pantalla gegant instal·lada en una plaça, ni tampoc la pallissa que va rebre un militant de Podemos a Guadalajara durant l’enganxada de cartells. I mai se m’acudiria dir que Guadalajara és com l’Alemanya nazi. I exigeixo (no demano, no, EXIGEIXO) la mateixa condemna dels dos actes per part del ministre responsable de l’ordre. Perquè els dos actes són menyspreables. I, sobretot, perquè em fa molta por ciutadana que pel ministre hi hagi actes condemnables o no, depenent de qui els rep.

I espero que els diaris nacionalistes espanyols radicals també treguin en portada al xicot de Podemos apallissat mentre li cridaven “Como me denuncies te vas a cagar, te voy a matar”. Sí, oi? Oi que ho faran? ¿O es tracta d’usar només segons quins fets per fer-ne propaganda ideològica? No, oi? Això ells mai no ho farien...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat