M’ha agradat molt que Inés Arrimadas, la filla del policia, la fille du régiment, sigui partidària de la sinceritat en forma de garrotada repressiva, és a dir, que peguin els contribuents i que, a sobre, els contribuents li paguin el sou. És encantadora. També, aquests dies, he pogut valorar amb satisfacció que quan la dama parla per a tots els catalans ho fa només en espanyol, cosa formidable i curiosa quan la llei, la santíssima llei, la venerable llei diu que l’única llengua pròpia de Catalunya és el català, o el que és el mateix, que la llengua de la cohesió social del nostre país és la catalana. Podria ser una altra llengua, però vet aquí, quina casualitat, que és la catalana, un detall que hauria de tenir present qualsevol polític que aspiri a representar el conjunt de la nostra societat. Els catalans defensem el nostre idioma amb el mateix dret que M. Rajoy ignora olímpicament el gallec o que els argentins ballen el tango encara que els puguin atreure força les sevillanes. A més a més, cal repetir aquella sentència de Pompeu Fabra, segons la qual, el redreç del català és una obra de descastellanització. De descolonització, en definitiva. Però no es preocupin que el seny ordenador de la llengua no té cap valor perquè aquí qui entén de tot, també de sociolingüística, és la catalana de Xerès. Ha vingut per quedar-s’hi. No sé si els socialistes catalans són prou conscients que mai més tornaran a recuperar l’extraradi de Barcelona ara que ha guanyat Ciutadans. Ha passat el mateix que a França, quan el Front Nacional va expulsar de les antigues zones industrials el Partit Comunista francès. Ja veureu què bé us ho passeu amb el nacionalisme espanyol rampant d’aquests curiosos, d’aquests altres catalans que fan coses.

Els catalans fan coses i, després d’una campanya electoral esgotadora sembla que no hagin de callar mai, que no puguin deixar de dir i de repetir arguments i proclames, epítets i acudits, en va ple l’internet nostre de cada dia. Si a Madrid sostenen que en tenen un fart de nosaltres, crec que podem dir-los que és un sentiment compartit. Amics d’Espanya: sou el nostre particular malson històric però també un interminable maldecap que, com deia el poeta, quan creus que ja s’acaba, torna a començar. La nova etapa és una altra prova de resistència i d’insistència, d’assalt a l’immobilisme que vol fer veure que no ha estat res. “No acceptaré que ningú se salti la Constitució” repetia abusivament M. Rajoy ahir, impassible. De fet, ell, el cap d’un partit declarat “organització criminal”, ell, el sobresous, no fa altra cosa que saltar-se-la, com se la salta qui és algú en el règim de privilegis del 1978. La Constitució els és igual. Excepte en una determinada ratlla d’una determinada pàgina que parla de la sagrada unitat de la pàtria. La frase és la síntesi constitucional i la síntesi de l’univers moral i polític del president del Govern d’Espanya. També dels anteriors caps de gabinet. Aquesta és també la petició d’un Francisco Franco moribund al rei Joan Carles: preservar a tota costa la unitat d’Espanya. Que Espanya sigui o no sigui indivisible no és ni més ni menys democràtic ni constitucional. Ni les constants amenaces de la ministra de la Guerra pretenen defensar cap Constitució que estigui en entredit. L’únic que està en entredit és aquesta Espanya, la de sempre.

Un altre català que fa coses és Xavier Sardà, el vaig sentir ahir parlar per televisió. Deia que Puigdemont ha omplert Barcelona amb més banderes espanyoles que Franco. Que l’independentisme “ha despertat el nacionalisme espanyol”. Ja veieu que és impossible no fer coses si te n’atribueixen també de tan estranyes. Al final serà veritat que Inés Arrimades ens durà, per contrast, a la independència i el seu bust serà el de la nova república lliure. Quin maldecap.