Aquests dies s’ha afirmat, arran de la sortida bàsica de JuntsxCat del Govern de la Generalitat, que si el procés estava mort, que si estava viu, que estava cap amunt o cap avall. Crec que té raó Jordi Sànchez quan afirma que el procés ha mort. Per procés entenem el camí ordit per institucions i entitats civils independentistes i seguit per una gran part dels ciutadans de Catalunya d’anar cap a la independència. Per continuar el camí com fins ara calia un instrument. Aquest ha estat el procés. No és el tema, tanmateix, que em suggereix les presentes línies, si més no directament.

Ara bé. Una de les fonts nodridores de Junts prové de l’antiga Convergència. Només cal veure gran part dels dirigents del partit, tot començant pel secretari general, Turull, el president del Consell Nacional, Rull, o el del Grup parlamentari, Batet... No es tracta certament d’una successió de partits. Ho ha dit ja la Justícia: Convergència està en liquidació, a les acaballes, després del seu viatge a través de la corrupció.

Que no hi hagi una successió, diguem-ne jurídica, no ha impedit —ans al contrari— que el que podríem qualificar de captació del fons de negoci, òbviament, polític, el seu electorat, hagi passat en bona mesura a Junts. Però menys del que sembla.

En efecte, des del punt de vista electoral resulta palès que pel camí, des de CDC a Junts, passant per Junts pel Sí, els ara dits postconvergents han perdut, com a mínim, la meitat del seu electorat. El gruix sociològic ha passat, en bona mesura, a ERC. La inicial base sociològica de la Convergència Pujoliana, especialment abans de la tempesta de corrupció, no era independentista. Hi havia independentistes a CDC, però, ni de lluny, integraven el seu nucli.

Es palès que Convergència ha mort, que ha traspassat per sempre i que, per molts intents que grupuscles d’entusiastes amants del passat duguin a terme, Convergència ha passat a la paperera de la Història

Ara, en part gràcies a la sentència del TC sobre l’Estatut, catalitzat pel partit antisistema per antonomàsia, el PP, la societat catalana ha girat cap a posicions independentistes, com a mínim majoritàriament pro dret a decidir, provenint cadascú d’esferes polítiques diverses. Només cal veure l’evolució dels resultats electorals en els darrers deu anys.

Després de transferir la direcció de Junts la decisió d’abandonar o no el Govern de la Generalitat, ha quedat cristal·lí que les bases de Junts són, no només clarament independentistes (1), sinó que també estan clarament allunyades de l’estabilitat en l’obtenció d’aquest objectiu (2), és a dir, pretenen encetar la via a la creació d’una república independent sense full de ruta (3). Tot sense més equipatge que eslògans, com radicalitat democràtica o moviment d’alliberament nacional —el FLN del Passeig de Gràcia!—, de difícil comprensió, a la vista dels pactes a la DIBA o a haver llençat a la paperera les primàries a l’alcaldable a Girona, per exemple. Deixem de banda llur pretensió d’exclusivitat en seu independentista; això serien figues d’un altre paner.

Les properes eleccions, les que vinguin primer, que encara no es pot saber quines, ens certificaran que Convergència c’est finie (1), que una part de la dreta s’ha tornat independentista abrandada (2), sense que ara per ara, puguem saber quin tant per cent del cos electoral seguirà aquesta marca, ara ja en solitari i tan decidida a fer la travessa del desert sense la vestimenta adient. Sí que és palès, però, que Convergència ha mort, que ha traspassat per sempre i que, per molts intents que grupuscles d’entusiastes amants del passat duguin a terme, Convergència ha passat a la paperera de la Història.

Amb aquesta mort, a tot el sistema de partits catalans li cal refer-se fins a trobar nous patrons a l’hora de competir electoralment i establir-se en els seus respectius sectors. Si la societat s’està reinventant, els seus vehicles de participació política, els partits entre d’altres, també. És la cosa més normal del món. També és el més normal del món que l’èxit no sempre acompanyi en l’empresa de donar amb la tecla de seduir el que un partit creu que és el seu electorat natural, que és la base de qualsevol partit.