Que el títol no us porti a error; no és cap lloança a ningú. A més, és molt probable que als dirigents de Junts els sembli un regal enverinat. Mai va bé quan algú et demana que, si cal, sacrifiquis vots per tal de no perdre l’essència d’un moviment. Però és tal com ho veig després de com s’ha provocat l’avançament electoral a Espanya o d’algunes veus que comencen a ressonar amb força des de França, com la de Christophe Guilluy, arran de les protestes i els aldarulls que viuen aquests dies. Al que em refereixo no és cap novetat; ho van escriure en el seu moment Henry Kissinger a Ordre mundial o Francis Fukuyama a Identitat, en què expliquen el que pot significar un canvi de les "regles" que configuren un sistema polític.
Qui va ser secretari d’Estat amb els presidents Nixon i Ford escriu: "La comunitat de nacions que els Estats Units aspiraven a defensar reflectia un consens: un ordre d’estats cooperatius en expansió inexorable que observés regles i normes comunes, adoptés sistemes econòmics liberals, renunciés a la conquesta territorial, respectés la sobirania nacional i abracés sistemes de govern participatius i democràtics. Els presidents americans d’ambdós partits han continuat instant altres governs, sovint amb vehemència, a esforçar-se en la preservació i l’ampliació dels drets humans. En moltes instàncies, la defensa d’aquests valors per part dels EUA i els seus aliats ha donat com a resultat canvis importants per a la condició humana".
També citava la necessitat que, per mantenir aquest sistema, cadascú "fes la seva justa part" i la gran dificultat que suposa establir el que és una "contribució justa". Això, que havia estat així des de l’època de Truman, Donald Trump s’ho ha carregat. A hores d’ara no queda clar quin és el nou ordre mundial ni quines característiques té. Quan abandones els bàsics, el sistema entra en crisi. En la crisi, el sistema conegut és el que pateix per donar respostes, fins i tot per actualitzar-se. Kissinger avisava que els nous mètodes de comunicació projecten els esdeveniments globalment però d’una manera "que inhibeix la reflexió i exigeix que els líders registrin accions instantànies expressades en eslògans". Els sona, oi? Alguns, durant molts anys, donen un sistema per assegurat, s’obliden de revisar que allò que sustenta el sistema es troba en bon estat i també s’obliden de garantir que tothom consideri que el cost de mantenir aquell sistema no el posa en perill.
El catalanisme majoritari hauria de prendre nota del que ha passat i no cometre els mateixos errors que s’han comès en l’ordre mundial i en l’esquerra internacional
Això pel que fa a l’ordre mundial. Pel que fa a la crisi de l’esquerra, diversos autors s’hi han referit. El resum de la seva tesi podria ser aquesta afirmació de Fukuyama: "L’esquerra es continuava definint per la seva passió per la igualtat, però aquesta agenda va canviar des del seu anterior èmfasi en les condicions de la classe treballadora a les demandes, sovint psicològiques, d’un cercle cada vegada més ampli de grups marginats. (…) En aquest procés, la vella classe obrera es va quedar pel camí". "L'agenda de l’esquerra va girar cap al fet cultural: el que calia derrotar no era un ordre polític que explotava la classe treballadora, sinó l’hegemonia de la cultura i els valors occidentals, que reprimien les minories del propi país". De nou, alguns, durant molts anys, donen un sistema per assegurat, s’obliden de revisar si les condicions de la classe treballadora realment milloren i també s’obliden de garantir que el canvi climàtic, l’antiracisme o els drets civils compensen sous precaris o el no accés a l’habitatge.
L'establishment de Washington el va abandonar la gent; se sentia en perill amb les seves idees i va apostar per Trump. Un desastre. L'establishment de l’esquerra l'ha abandonat la gent; se sent en perill per les seves idees i està apostant per l’extrema dreta. Un desastre. El catalanisme majoritari —no sé si dir-ne establishment seria just, i per això no ho faig— hauria de prendre nota del que ha passat i no cometre els mateixos errors que s’han comès en l’ordre mundial i en l’esquerra internacional. I ja n’ha comès alguns: lligar-se ideològicament a la CUP durant el procés, diluir la identitat nacional per mirar d’eixamplar la base, apostar per l’independentisme en castellà, nombrosos incompliments, mala gestió del Govern, no parlar de segons quins problemes...
Però l’aposta d’Esquerra per anar amb Podemos a les pròximes eleccions generals per fer un Frente Amplio perquè doni opcions a qui no vulgui votar el PSOE per aturar la dreta és el desastre total. És l’abandonament de la gent catalanista. Hi ha una bandera que compartien diferents partits i tradicions polítiques: defensar els interessos de Catalunya per sobre de tot (fins i tot de si cal pactar amb la dreta o l’esquerra), negociar per guanyar autogovern, evitar l’espoli fiscal, reclamar les inversions pendents, exigir respecte per la nostra llengua i identitat, treballar per contribuir al dinamisme de l’economia catalana, defensar el sistema productiu català, etc. Abandonar aquesta bandera significaria perdre molta gent. No dic que el que ha fet ERC amb Rufián no els pugui donar alguns vots més, eh, no va de vots, o no només va de vots. Va d’abandonar la gent. Va del fet que les teves idees espantin els teus, que creguin que ja no els defenses i se'n vagin. Els bascos ho tenen clar. Només cal veure les condicions que UPN posa al PP o com EH Bildu rebutja el front ampli perquè, per més d’esquerres que siguin, el seu sentit és defensar els interessos del País Basc. La renúncia d’Esquerra posa en perill el catalanisme. I ara ve el regal enverinat per Junts: per aguantar aquesta bandera només hi són ells. Conservar-la alçada els pot fer perdre alguns vots, és cert. I això als partits mai no els va bé. Però rebutjar aquesta responsabilitat seria nefast per al catalanisme. Els sistemes no es mantenen només perquè hagin funcionat durant molts anys; necessiten renovar constantment la legitimitat que els sosté. Els sistemes s'esfondren si la gent creu que se’ls ha deixat de defensar.