Pensava que mai no arribaria el dia, però ara ja puc dir que per primer cop a la vida he comprat en català a Wallapop. És un miracle joiós, com sabeu, ja que l'aplicació de segona mà més famosa del món és una jungla plena de compradors i venedors gestionant els conceptes oferta i demanda amb més sang freda que Lewandovski davant el porter en un 1 contra 1, per això tancar-hi un bon tracte no és gens senzill, però fer-ho en català ja és directament una proesa. Si el davanter polonès només té entre cella i cella el gol, a Wallapop només importa un aspecte: el preu, sigui per vendre car o per comprar barat. Per sort, com tothom sap, el llenguatge dels diners és universal perquè qualsevol llengua és vàlida per fer tractes, si dos volen. Per desgràcia, això és així sempre que aquesta llengua no sigui la nostra, és clar.

M’explico. Fins fa dos dies, tota la meva trajectòria a Wallapop venent matalassos o procurant comprar mobles pel lavabo es basava en missatges sense respondre al xat o respostes en castellà, però abans-d'ahir vaig pescar amb fortuna. Treballo de director creatiu en el món audiovisual i necessitava la samarreta de la selecció francesa de 1998 pel rodatge d'un programa televisiu en el qual parlem de la relació entre Albert Camus i el futbol, però no la trobava enlloc. Vaig acudir a Wallapop com a última opció i sentint-me un estrany, mai millor dit, però resulta que a un radi de vint quilòmetres de Barcelona n'hi havia tres a la venda. Algunes de més cares i d'altres de més econòmiques, però això sí, cap d'elles amb la descripció del producte en català. De les tres, vaig provar sort amb una que valia 25€. Vaig enviar el primer missatge al xat en català, com faig sempre, però sorprenentment aquesta vegada no va existir ghosting lingüístic: el venedor em va respondre en català i ens vam entendre en un tres i no res, ja que potser la fama de garrepes és certa i ens l'hem guanyada a pols, però paradoxalment encara és més cert que els catalans no ens veiem amb cor de practicar l'art del regateig ni borratxos de vi.

És preocupant que una llengua amb 10 milions de parlants no serveixi per vendre un anorac d'esquiar o per trencar el foc en un xat mostrant interès per una bicicleta estàtica

Hi va haver un temps, no fa tants anys, en el qual un fabricant de Terrassa i un comprador de Mataró, fins i tot vivint sota el jou del franquisme, feien tractes en català per la senzilla raó que tots dos vivien a Catalunya i parlaven català. Lògic. Som hereus dels fenicis i, per tant, som un país de comerciants que sempre han sabut que la confiança —i la llengua atorga sempre confiança— és un element bàsic per fer bons negocis, però en canvi ara no només és la mar de normal que algú de Castellterçol vengui a Wallapop un matalàs de segona mà i en descrigui el producte en castellà, sinó que la noia de Prats de Lluçanès que desitja comprar-li és altament probable que li obri el xat privat també en castellà. Som així de tanoques. Quan això passi, el venedor veurà que la compradora es diu Mercè, li respondrà en català, ella veurà que ell porta una samarreta de Brams a la foto de perfil i, sense cap fonament lògic però gràcies al poder de la psicologia i al fet de creure que el venedor és algú que també s'emociona cantant "Sempre més", la compradora ja no tindrà por que aquell venedor moianès li engalti un matalàs de molles més atrotinat que el d'una casa de colònies i, finalment, tancaran l'acord.

En el meu cas, el venedor del maillot i jo vam quedar al costat de la plaça de les Glòries, a la Farinera del Clot, que per mi queda on Crist va perdre l'espardenya. Deu minuts abans de l'hora prevista hi arribo, faig un cafè i espero el tio en qüestió, del qual només sé que es diu Òscar. Així, amb accent obert. M'envia un missatge inesperat on em pregunta si mantenim l'hora de la cita i si ja estic de camí. Li dic que ja he arribat. "Val, era per assegurar-me'n, és que amb aquesta p*ta aplicació m'han donat plantón moltes vegades", m'escriu. El comprenc, ja que la transacció d'un producte per Wallapop és una cosa molt estranya i freda: antigament, els codis urbans de la compravenda de droga deien que quan un camell et venia vint euros d'haixix, per exemple, com a mínim et deia que et fessis un porro allà i s'establia certa conversa, però a Wallapop tot és tan ràpid i impersonal com una caixa de pagament automàtic del Decathlon. Tot d'una el meu dealer apareix. Home d'uns trenta-llarguíssims anys, jove però madur, prim però refet. Barba de tres dies, camisa de quadres i pinta de jugar a pàdel amb els col·legues però amb més ganes de fer les birres de després que de guanyar el partit. El saludo i procedim a la transacció.

Em dóna la samarreta, me la miro, li dic que mola i em diu que potser m'anirà grossa. És una L. "No, no és per mi, és per gravar un programa de tele". Per sorpresa majúscula meva, de cop em diu que li sono d'alguna cosa i em pregunta si escric a ElNacional.cat. Glaçat, li dic que sí. "Em sonaves d'haver-te llegit", afirma. Li dic que gràcies i que la samarreta és pel presentador del programa, del qual li dic el nom. "Un honor, doncs, sóc patreon d'ells", em diu mentre dubto si tot allò no és realment una càmera oculta. "Jo també, evidentment", li responc altament perplex. Després, sense més inri, riem mentre ens donem la mà, ens desitgem sort a la vida i ens acomiadem amablement. Mentre ell marxa carrer Ciutat de Granada avall amb 25€ cuques a la butxaca i jo enfilo cap el metro amb una samarreta de França que no em posaré mai a la vida, no puc evitar pensar en la certesa que Catalunya no només és el país més petit del món i on tothom es coneix, sinó també el millor.

El pensament, però, és tan efímer com la transacció amb el meu venedor. Poc després d'arribar a l'andana rebo un missatge d’un tal Sergi que em pregunta, en castellà, si encara tinc a la venda un radiador elèctric que fa setmanes que em vull treure de sobre. Li responc en català, i quan veig que ell segueix xatejant en català sense problemes penso que no ens cal el Tribunal Suprem fent cap sentència contra el català, ja que nosaltres solets el sentenciem sense que ningú ens hi obligui. És preocupant, si més no, que una llengua amb deu milions de parlants no sigui prou útil, segons sembla, per vendre un anorac d'esquiar o obrir el foc en un xat mostrant interès per una bicicleta estàtica. Per això, malgrat l’alegria d’haver fet una compra en català a Wallapop, avui no he decidit escriure aquest article després de brindar amb vi escumós, perquè quan Mercè Rodoreda va dir que "la llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions", poc s’imaginava que els habitants del seu país, quaranta anys després, deixaríem de banda el català per fer negocis entre nosaltres, fins i tot en un immens basar virtual que funciona per geolocalització. Poc ens imaginem nosaltres, tampoc, que el que estem fent cada cop que actuem així és també vendre progressivament la llengua al pitjor comprador possible: l'oblit.