El 27 d’octubre, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en una entrevista a El món a RAC1, a la pregunta que li va fer Jordi Basté “Vostè és partidari d’obligar per llei a saber català per poder treballar de cara al públic a Catalunya?”, va respondre: “Jo crec que el que hem de fer és que les empreses garanteixin la disponibilitat lingüística, de tal manera que totes les empreses sàpiguen, siguin conscients que el seu personal ha de poder atendre en català el personal… L'obligació de tenir un nivell per poder treballar en una empresa, jo diria, vaja, jo no conec que existeixi en cap país en aquests termes”. Per què la majoria dels polítics, quan se’ls fa una pregunta que només demana —o que principalment demana— un sí o  un no, en cap moment responen res que s’assembli a un sí o un no i desvien l’atenció cap a una altra banda i fan l'orni? Deixo la pregunta oberta i prou; no em complicaré la vida ficant-me en aquest esbarzer.

Dit això, no sé ni per on començar… No entraré tampoc a analitzar la frase psicoanalíticament, perquè són coses del directe, i jo soc la primera que diu coses inconnexes o vagues quan està nerviosa. Em centraré, doncs, en el contingut, en la semàntica, en el significat del que respon a Basté; per refutar-ho, òbviament. I com que els catalans som gent d’ordre (o almenys jo en soc o intento ser-ne), començaré pel primer plat —em saltaré els entrants perquè hi hagi lloc per a les postres. I de primer plat tenim un exquisit punt 1 de l’article 50 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya que diu “Els poders públics han de protegir el català en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement. Aquests principis també s’han d’aplicar respecte a l’aranès”. No diu en algun àmbit i sector, diu en TOTS els àmbits i sectors. No cal tenir un doctorat en lingüística per entendre que tots no vol dir ‘tots menys algun’ o ‘m’ho passo pel forro i si cola, cola’.

Si els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials, vol dir que els treballadors (que són ciutadans de Catalunya) tenen el dret i el DEURE de conèixer tant el català com el castellà

Però continuem amb el segon plat: de segon plat tenim un delicat i suculent punt 2 de l’article 6 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que diu que “El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües”. (L’article 32 diu: “Totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques. Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.”) Torno al tema del doctorat en lingüística: si els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (català i castellà), vol dir que els treballadors (que són ciutadans de Catalunya) d'una empresa pública, privada o no binària tenen el dret i el DEURE de conèixer tant el català com el castellà. Per tant, indirectament, sí que estan obligats a parlar català per a treballar a Catalunya. Si fos per mi, com a bona independentista que soc, només faria obligatori el català a Catalunya; però ara mateix això és el que tenim, i ho hem de fer complir.

Tot això, d’una banda, i pel que fa només a Catalunya. Ara, per a les postres, em centraré en el “jo no conec que existeixi en cap país en aquests termes”, i no me n’aniré gaire lluny, a Andorra, la germana de Catalunya. I de postres tenim un refrescant i cremós punt 1 de l’article 3 de la Llei 6/2024, del 25 d’abril, de la llengua pròpia i oficial, que diu que “Tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, presencials o telemàtiques, amb qualsevol administració pública i amb les entitats i els organismes que en depenen; amb els serveis sanitaris i els serveis socials; amb els professionals titulats i els col·legis que els agrupen; amb les associacions; amb les entitats esportives; amb les organitzacions empresarials, professionals i corporatives, i amb qualsevol empresa o comerç amb seu al Principat d’Andorra.”, combinat amb un esponjós i picant punt 1 de l’article 21 de la mateixa llei, que diu que “Per fer possible l’exercici dels drets lingüístics previstos a l’article 3, les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir que el personal que treballa de cara al públic atén en català els usuaris catalanoparlants”. I tot això sense sortir dels Països Catalans. Imagineu-vos si començo a analitzar la resta de països del món… És molt trist que el conseller de Política Lingüística, la missió del qual és protegir el català a Catalunya i garantir-ne la continuïtat, hagi fet unes declaracions com aquestes i s’hagi quedat tan ample. Què en podem esperar? Per què quan en Basté li va preguntar “Vostè és partidari d’obligar per llei a saber català per poder treballar de cara al públic a Catalunya?” va fer l’orni —amb la veu tremolosa i tot el que vulguis, però va fer l’orni— en comptes de respondre un sí clar i català? Teòricament només li estava demanant el seu parer (“Vostè és partidari…”). Però, per la veu titil·lant del conseller, diria que ell no ho percebia exactament així i que s’hi jugava molt més. Una vegada més ens queda clar que mentre continuem formant part de l’Estat espanyol mai podrem parlar clar i català i ser lliures per poder decidir el nostre present i futur.