Si fos un ésser humà potser em faríeu més cas. Si fos un ésser humà qui sap si podríem conversar i em podria fer entendre millor. Si ho fos, probablement ja m'hauríeu portat a l'hospital i miraríeu de posar-me en mans dels més prestigiosos metges. Soc un ésser viu i respiro, però no parlo i la meua manera de comunicar-me és amb senyals de fum, que no sé si sempre veeu o si les veeu però feu vore que no. Ara fa dos anys vos escrivia l'última carta, però encara no en tinc resposta i mira que cada dia òbric la bústia. Però res. Silenci. Certament, correus no és la més ràpida de les empreses de missatgeria, però potser el problema és que no m'envieu cap sobre i així és impossible.

En l'anterior carta (que podeu trobar aquí) ja us llançava un crit d'alerta. Avui, sento a parlar de diversos plans de protecció que m'ajudarien a salvar la vida i n'hi ha un, lo Pla Delta, que em complau força i em convenç. No ja només perquè porte el meu nom i estiga redactat per persones del territori que n'ententen—que també— si no, sobretot, perquè proposa una sèrie de mesures que m'ajudarien a passar millor este tràngol. Perquè xiquets, sí: això és un tràngol. Si fins i tot la NASA ho diu! Que han hagut de vindre els nord-americans i fer-me fotos des de l'espai perquè em fésseu cas.

Les imatges vistes des de l'aire mostren lo que fa temps que vaig denunciant: que m'estic encongint, que retrocedixo. Que és com si algú hagués agarrat unes estisores i estés jugant a retallar el meu perfil per la línia de punts suspensius, com en un treball manual qualsevol, i cada vegada peso menys i reculo més. Les fronteres polítiques les marquen les lleis i les guerres i els tractats, les línies meteorològiques són isòbares determinades per la pressió atmosfèrica i les lingüístiques s'anomenen isoglosses i oscil·len depenent del parlar de la gent. Què en fem, però, de les línies de costa? No limiten amb cap Estat, no tenen nom propi, tenen la mar com a veïna i el seu llindar és la Natura, que no és de ningú però tothom grapeja.

Ha hagut de vindre la NASA i fer-me fotos des de l'espai perquè em fésseu cas

A un pacient malalt no se li pot demanar que es faça donant de sang. Més aviat al contrari: necessita una transfusió. Doncs jo, igual. Estic malalt i ja no puc admetre cap més transvasament —directe o encobert— ni cap nova agressió i encara menys la inacció. Lo que em cal són aportacions líquides i sòlides, cabal a l'Ebre, moviments d'arenes des d'allà on estic fort fins allà on coixejo. Me cal que pel riu tornen a baixar sediments i que s'actue en criteri i sense dilació. No s'hi val a dixar passar el temps, permetre'm morir i llavors dir que no s'hi ha pogut fer res. Oh! Quina pena! No s'hi val a dir que la prioritat és crear una "franja litoral d'acomodació", que és l'eufemisme que utilitza l'estat espanyol per no dir expropiació, per no dir retirada. Però jo sé a què es referixen. A mi no me la foten, que porto uns quants segles en este món.

I és que he sabut per uns amics que el pla que proposa l'Estat —amb seu a Madrid, que des d'allí no veuen la mar i què sabran ells— preveu la compra i permuta de fins a 900 hectàrees darrossals de terrenys privats. O siga, que aposten prioritàriament per recular i que les onades se'm vagen engolint, sense plantar cara. Si s’adopta esta mesura, diu l'informe de la NASA, constituirà la compra de terres més gran d'Europa fins ara a causa del canvi climàtic. Si ets metge d'urgències i tens un pacient amb lo turmell torçat i un atac de cor: què tractaràs primer? Lo dixes morir amb un turmell la mar de sa o lluites per salvar-li la vida i el peu ja vindrà després? Les prioritats són essencials.

Estos dies se complixen dos anys del temporal Glòria i el més calent és a l'aigüera. En son demà de la tragèdia me va visitar un desembarcament de càrrecs polítics d'un munt de colors i la Taula de Consens los hi va presentar lo Pla Delta (aquell que us he dit que m'agrada tant). Aleshores, en cop calent, prometien actuacions decidides que pal·liessen lo meu retrocés i les prometien per a ja. L'actualitat, però, los ha devorat —com a mi la mar— i ja no se'n recorden del meu estat o, si hi pensen, no ho veuen tan important. Mentrestant, lo rellotge d'arena va perdent granets i la costa s'esmuny a cada onada. Per això, lo proper diumenge 27 de març la gent de l'Ebre ha organitzat una acció reivindicativa. Serà al meu extrem sud, a la barra del Trabucador, encara no recuperada del Glòria. Les persones participants s'agafaran de les mans i dibuixaran un S.O.S al terra. Un crit d'auxili que fa massa dècades que dura. A vore si mos escolteu.

Tan sols voldria dir-vos que soc vostre, de tothom, no només de la gent d'aquí baix. Soc Reserva de la Biosfera i, per tant, patrimoni mundial. Les persones del Delta de l'Ebre viuen amb mi, me cuiden i lluiten per la meua supervivència, que és lo mateix que actuar en defensa pròpia, però per favor: sentiu-me a prop. Tots. L'arena que perdo, la regressió que patixo, lo riu que ja no és vida. Això, vos afecta. Sí, a tu també. Perquè cada pam de terra afonat és una riquesa perduda. Una desídia permesa. Un futur que no podrà ser. Mentre espero que em salven, per passar millor la temor i la ràbia, a estones llijo poesia. Em calma l'ànima. Ara mateix tinc entre mans un llibre de Salvador Espriu: Però lluny, pels camins de l'aire de la mar, pel batec de la sang, amb un continu plany, em crida el gran dolor de la terra que estimo.