Com ja us vaig dir la setmana passada, a la manifa contra la cimera hispanofrancesa hi acabarien anant quatre gats, i Oriol Junqueras només s’hi presentaria per fer-se l’ofès davant dels xiulets d’algun puigdemontista passat de voltes. Per molt que ens dolgui, quan Pedro Sánchez compara la manifestació ultradretana de dissabte passat a Madrid amb l’acampada de l’ANC a les fonts de Montjuïc, té més raó que un sant: perquè, més enllà de protestar per la seva pròpia supervivència (em refereixo a la del mateix presidente a la Moncloa), les dues mobilitzacions només s’emmarcaven en picabaralles i misèries internes de la dreta espanyola i de l’independentisme, respectivament. Per fortuna, els jocs d’infants dels indepes cada dia interpel·len menys ciutadans, i el partit de l’abstenció va creixent imparable. Feu-me cas, que us estalviarà molt de temps.

Pel mateix motiu, resulta obvi que —tot i l’excés de teatre de fireta al qual assistim darrerament— Esquerra i el PSC acabaran pactant els pressupostos, i el govern d’Aragonès sobreviurà políticament fins a les municipals. Entenc que Salvador Illa vulgui fer pagar car el suport als comptes d’Aragonès, i em sembla fins i tot entranyable que les seves condicions per aprovar-los es basin en quelcom tan entranyable i sòrdid com el projecte del casino Hard Rock i la prolongació de la B-40, una carretera que no sé ni on para, perquè un dels pocs èxits vitals dels quals em congratulo és el de no transitar per segons quins indrets (hi ha també la condició d’ampliar l’aeroport; una maniobra que, com el mateix Illa sap, depèn ben poc del Govern, ja que les coses realment importants sempre es decideixen a Madrid). Un casino i una carretera: la metàfora del país és tan bona que no cal dir gaire més.

Aragonès sap que tot això dels pressupostos arribarà a bon port, i el desgast per unes negociacions que només interessen els redactors de política dels diaris catalans li és mínim.

De fet, l’únic que importa d’aquesta negociació no és l’estira-i-arronsa fals entre Aragonès i Illa, sinó l’obsessió d’Oriol Junqueras per continuar emulant el seu ídol Jordi Pujol. Advertint Pedro Sánchez que una negativa del PSC podria afectar la legislació espanyola, el capatàs d’ERC s’assegura entrar al tauler polític que realment li interessa: el del Congreso. Junqueras sap que Sánchez té un paquet de lleis d’estil zapaterista pendents d’aprovar (relatives a objectes tan dispars com l'habitatge, la llibertat d’expressió i la salut dels animalons), un capital polític clau per al mandatari espanyol de cara a les properes generals. Evidentment, Gabriel Rufián les hi acabarà aprovant totes, perquè el cònsol d’ERC a Madrid és un home molt sensible amb la conversió d’Espanya a un estat progre; però el més important de tot és veure com la fam de Junqueras també reclama poder queixalar el pastís madrileny.

Aragonès ha acceptat l’estratègia de Junqueras, perquè sap que tot això dels pressupostos arribarà a bon port, i el desgast per unes negociacions que només interessen els redactors de política dels diaris catalans li és mínim; també perquè l’aïllament de Junts dins la conversa general encara radicalitza més el partit puigdemontista (per això, insisteixo, Oriol Junqueras va tenir tant d'interès a filmar-se com una estrella d’un reality mentre els manifestants de l’ANC l’empenyien a fotre el camp de la manifa). Però el compàs d’espera també beneficia els socialistes, a qui una victòria de Jaume Collboni a les municipals de Barcelona podria impulsar encara més cap a la Generalitat. De moment, Illa té l’objecte més valuós i car que necessita un polític: guanya temps. Al capdavall, per posar neguitós el nostre petit Molt Honorable, ara per ara només necessita un simple casino i una carretera.

Així és la política catalana del nostre present, un afer on hom pot sobreviure negociant amb gàbies de turistes que juguen a pòquer i uns quants quilòmetres d’asfalt. N’hi ha per entusiasmar-se.