A part de ser l’obra mestra d’Isabel Allende —la seva primera novel·la i la més exitosa—, 'la casa dels esperits' també és com es diuen les casetes de les cantonades de Tailàndia. S’anomenen San phra phum i es construeixen perquè els esperits protectors de la terra tinguin un lloc on viure, i es mantingui l’harmonia entre les persones i els llocs, en un cupatge de creences animistes, budistes i hindús. La casa de los espítitus (1982) és un dels meus llibres preferits, amb permís de Mirall trencat, de la Rodoreda, i crec que és hora que el torni a llegir per tercera vegada. Són llibres que a cada etapa de la teva vida veus i sents coses diferents. I ara estic en un moment que necessito veure en perspectiva la relació entre els fets i els llocs. A totes dues obres, la casa, la llar, té un paper central, com si fos un protagonista més. La casa acumula records, secrets, amors i traumes de diverses generacions dels Trueba, però podria ser de qualsevol cognom català. Reconec que la sèrie també m’ha agradat molt. I això ha fet que tornem a trobar a tot arreu el llibre amb unes edicions precioses. Però el cert, és que no soc objectiva. També m’encanta la pel·lícula The house of spirits, que he tornat a veure per fer l’article, malgrat que dati del 1993. Un dels càstings més bons de tots el temps: Jeremy Irons, Meryl Streep, Glenn Close, Winona Ryder, Antonio Banderas… i fins i tot la filla de Meryl Streep fent d’ella quan la Clara encara és una nena. Crec que poques interpretacions són millors que la de Glenn Close fent de Ferula. Que si les cunyades eren lesbianes? Ja ni m’importa. És el sentiment d’unió el que compta; són dones que trobaven el caliu que anhelaven en altres dones, en un moment en què els homes no tenien cap educació sentimental. Les visions de la Clara i els records dels avantpassats fan que la casa sigui una frontera difusa entre el món material i l'espiritual, i això mai passa de moda. Perquè totes aquestes adaptacions trobo que m’eixamplen, d’una manera o una altra, la mirada.
Els espais físics poden conservar una presència espiritual i una memòria que transcendeix les persones que hi viuen
De la mateixa manera que a mesura que la casa es transforma, també ho fa la societat llatinoamericana i es transforma la política del país en particular (Xile) i de tota la societat mundial en general. La casa acaba funcionant com una metàfora de la nació. Fins i tot la música de la sèrie, amb la qual al principi no combregava, se m’ha acabat enganxant. “Tanta pena y soledad”, diu la cançó "Nuestra Casa", interpretada i composta per la cantautora xilena Mon Laferte. M’emociona molt el final, quan l'Alba diu que la llibertat és viure sense odi. Hi he pensat molt, en aquesta frase. Igual que una elaboradora canària em va dir “això va passar ahir”, per ajudar-me a girar full. A veure si m’ho aplico. La sèrie es recrea molt més amb la tortura a la més petita de la saga, mentre la pel·lícula fa un cupatge de la vida de les dues últimes generacions. Ho sento, però pensava que la sèrie de Netflix Cien años de soledad m’atraparia, però no ha estat així i això que adoro l’obra de Gabriel García Márquez. Per a mi, on regna veritablement el realisme màgic és a la ficció de la xilena. Potser perquè la meva cunyada és xilena, vull començar a llegir encara més sobre el Xile d’aquells anys. “Llegeix aquest llibre”, em diu el Daniel, perquè no li robi l’últim de Julian Barnes. Carrer Londres 38, de Phillipe Sands, va sobre el nazisme en temps de Pinochet.
Ha estat una sorpresa trobar-me a la sèrie d'HBO amb l’Eduard Fernández i la Maribel Verdú fent el gran paper de Tránsito i comprovar que la producció executiva és de l’Eva Longoria. D’aquest últim projecte, m’encanta l’èmfasi a la sororitat femenina i la gran denúncia a la violació, sigui de la generació que sigui. Com el trauma intergeneracional i la ràbia transformen les víctimes en botxins i la venjança taca les següents generacions. Tanmateix, com abans es blanquejava que els homes eren violents per naturalesa i actualment es veu com a fruit de la incultura i la supèrbia. El nom de Clara, Blanca i Alba és tot una declaració d’intencions de lluminositat. De com d'un pare de dretes en surten fills d’esquerres. De com algú tan espiritual com la Clara acaba amb algú tan material com l’Esteban. El color verd dels cabells, les intuïcions, les aparicions o el cap tallat, entre d’altres, crea aquest univers que Allende va aconseguir crear per ser degustat amb un bon carménère de ferms tanins i fons especiat.
—Mama, és de por? —em pregunten els meus fills, pensant que va d’una casa amb fantasmes. Dic que no. Però després penso que sí, pel terror de la gent que va “desaparèixer” en aquella època pinochetista i no pels monstres inventats. Tant la novel·la d'Isabel Allende com les casetes espirituals tailandeses parteixen de la idea que els espais físics poden conservar una presència espiritual i una memòria que transcendeix les persones que hi viuen. Una mica com l’ànima del vi més enllà del terrer.