En les hores que venen o dies se substanciarà, si tot surt com es preveu, la marxa, per cessament o dimissió forçats, de Carlos Mazón. Serà tard i al límit del políticament i èticament acceptable. Un any i 229 morts després al País Valencià, el client més famós d’El Ventorro tancarà un capítol de la història mundial de la infàmia. És impossible que brolli l’empatia on probablement només hi ha un cervell destruït per l’ambició i el cinisme en grau estratosfèric, però l’última neurona viva, una última llumeta titil·lant en la foscor més fosca, hauria aconsellat al president, o a qui l’ha mantingut al càrrec durant tot aquest temps, acceptar el veredicte dels familiars de les víctimes de la DANA. Ho denotava el rostre inflat de Mazón en l’esforç de contenir llàgrimes pesades com rocs, que no acaben d’eixir de les òrbites dels ulls, desencaixades, mentre sentia els insults: “assassí, rata covarda, cabró, malparit”. Assegut, a la segona fila del funeral d’Estat al Museu de les Ciències. Però no encara emmanillat. Perquè és possible que això sigui el que, al final, realment li importa a ell i als que el sostenen: que no hagi d’anar on una justícia i una democràcia sòlides, i no una còpia barata amb peus de fang, l’haurien tancat ja fa molt temps. Perquè, durant 12 mesos, el govern del País Valencià, i, per tant, les vides de la ciutadania valenciana, han continuat en mans d’algú manifestament incapacitat de protegir-les. Una cosa que, a més de resultar una immoralitat extrema, comporta un grau d’inseguretat insuportable. Que ho preguntin si no, als milers de valencians que encara avui confessen la seva por profunda quan senten remor de pluja.
El cas Mazón deixa en l'aire polsós de la política espanyola una pregunta inquietant: quants Mazons més hi ha a la cabina de comandament? Quants Mazons més ens governen? Sense sortir de l’esfera del PP, els focs de l’estiu passat a Extremadura, Castella i Lleó i Galícia han evidenciat greus mancances en la gestió de les emergències per part dels barons populars. Deficiències que s’han volgut saldar amb l’habitual “i tu més”, dirigit al govern de Pedro Sánchez. Davant l’avenç de les flames, que van calcinar boscos i ramat i van amenaçar vides humanes, els presidents autonòmics del PP van aplicar el mateix argumentari discursiu, que, de seguida, va posar en marxa Mazón per provar de tapar l’evidència, i, de retruc, descarregar tota la responsabilitat per la crisi de la DANA en el govern del PSOE i els serveis meteorològics estatals. El mateix patró l’ha aplicat més recentment el govern de Juanma Moreno, fins ara considerat un dels dirigents modèlics del PP pel seu tarannà moderat i afable, en l’escàndol pels endarreriments en els cribratges del càncer de mama que manté amb l’ai al cor a tantes dones andaluses. Sense deixar de recordar la mortífera gestió de la pandèmia feta pel govern de la Comunitat de Madrid presidit per Isabel Díaz Ayuso, amb 7.291 morts a les residències geriàtriques, una molt bona part de les quals evitables, que, segons frase atribuïda a l’ínclita lideressa madrilenya, "igualment" haurien traspassat.
El cas Mazón deixa en l'aire polsós de la política espanyola una pregunta inquietant: quants Mazons més hi ha a la cabina de comandament? Quants Mazons més ens governen?
Mentre els seus conciutadans s'ofegaven, el president del País Valencià es regalava el pap amb un àpat copiós durant llargues hores i en bona companyia. Però ni Alberto Núñez Feijóo, ni el conjunt del PP, no hauria de sortir-ne indemnes per més que finalment, Mazón plegui. La mala digestió i la pèssima gestió que el PP ha fet del cas Mazón, el confirma com la dreta més paquidèrmica, per lenta, insensible i letal, de l'Europa democràtica. Una dreta dubitativa fins a l’extenuació quan toca prendre decisions davant crisis gravíssimes, i, com s’ha vist, en l’assumpció de responsabilitats que clamen al cel. Inclús quan els cadàvers s’amunteguen a sobre de la taula. Que quatre gotes no t’espantin els turistes o t’obliguin a tancar abans d’hora, encara que es tracti de la pitjor riuada del segle. Tant li fa que vegis en viu i en directe com la fúria de l'aigua s'ho endú tot, com s’ha demostrat amb el vídeo que Mazón va veure en el mòbil de la periodista Maribel Vilaplana en ple àpat al Ventorro. És igual que siguis el president! Una dreta calculadora fins a la nàusea, que es veu venir d'una hora lluny i que acaba sent superada per una esquerra que tampoc és per tirar coets, per això el zombie Sánchez no cau, i ara també, per la seva pròpia dreta, amb un Abascal que aspira a fer el sorpasso al PP. Perquè són els llargs silencis de Feijóo, tant com els aplaudiments dels corifeus de l’encara president valencià mentre, per primer cop en un any, reconeixia que “hi ha coses que haurien d’haver funcionat millor” el dia de la tràgica barrancà, els que han permès a Mazón continuar aferrat a la cadira sense mostrar un bri de vergonya. El cas Mazón és un paradigma de la pitjor política, però també d’una dreta que mantes vegades s’ha mostrat insensible al dolor aliè, que, en el seu supremacisme de casta, s’estima més que tot s’enfangui i l’aigua arribi al sostre abans de calçar-se les botes i agafar el motxo.