Cas d'impacte

"Per a la supervivència democràtica és essencial evitar accions que respectin la llei escrita però que vulnerin sens dubte el seu esperit."
Levitsky i Ziblatt, Cómo mueren las democracias

Que trist que per a tanta gent només hi hagi esperança en les institucions europees!

Uns quants jutges espanyols, davant de l'evidència que no trobarien una resposta institucional ni empara dels seus drets a Espanya, es van arremangar i se'n van anar fa gairebé un any a obtenir-la a Estrasburg. Us sona? El cert és que quan hi ha forces profundes que no volen que s'analitzi una trencadissa legal, no queda cap altre remei que anar a Europa, a veure si allà encara conserven la capacitat de distingir el que és lícit que passi en una democràcia i el que no. El cas és que Estrasburg va deixar que la seva demanda passés el primer filtre d'admissió provisional —en el qual cauen la majoria dels intents— i allà mantenen l'esperança que el TEDH es pronunciï sobre el greuge que suposa el bloqueig polític de la renovació del CGPJ. Més curiós encara és veure el que aquests dies l'Advocacia de l'Estat ha al·legat per intentar que aquest control europeu no es produeixi. Els paral·lelismes no els faré jo.

En l'escandalosa anomalia democràtica que suposa el bloqueig del Consell, oblidem de vegades la situació en què queden tots els jutges que van entrar en el procés, que van ser avalats pels seus companys o per les seves associacions, i que des del 2017 esperen la resolució. Perquè hi ha una llista de candidats seleccionada pels mateixos jutges, no ho oblidin. També s'obvia —per desconeixement o perquè no interessa— que aquesta renovació no depèn de Sánchez i de Feijóo, com a cosa seva, sinó que la Constitució i la llei orgànica del Poder Judicial ordenen els presidents del Congrés i del Senat que sotmetin aquests candidats a votació. Per què no s'ha fet? Doncs perquè com que calen tres cinquenes parts de les cambres perquè tiri endavant, necessiten vots dels dos grups majoritaris, PSOE i PP, i per això s'ha convertit en una qüestió d'intercanvi entre partits. Podria haver-se portat a terme aquesta votació parlamentària a veure si aconseguien suport alguns candidats o no. Votar és el que té. Es confon pactar abans de votar amb no votar si no es pacta. Una bogeria i en poso un exemple: per a una investidura de president del govern convé portar pactada una majoria, però si no s'aconsegueix, no ens quedem sense votar la investidura i amb el president anterior en funcions per sempre més. Us ho imagineu? No donem idees.

Si el sistema no va col·locar contrapesos i barreres protectores a aquests exercicis de filibusterisme va ser perquè a cap constituent, a ningú en realitat, li va passar pel cap que s'arribaria a un nivell d'irresponsabilitat institucional com aquest

Aquests jutges que els dic van anar a Estrasburg al·legant que l'abandó de funcions de les cambres en no complir la Constitució vulnerava els articles 23.2 i 22 del Conveni Europeu. El tribunal ha acceptat estudiar-ho i afegeix, pel seu compte, la possibilitat d'una vulneració de l'article 8, per la incidència que aquesta dilació de més de quatre anys hagi pogut tenir en les vides professionals o privades dels candidats. És més, el TEDH ha considerat les peticions presentades individualment per tots aquests membres de l'Associació Judicial Francisco de Vitoria com a "Cas d'impacte", la qual cosa vol dir que entenen que o la seva resolució pot modificar la jurisprudència del tribunal, o pot donar lloc a exigir un canvi a la pràctica d'un estat membre o, simplement, i em sembla menys probable, que ho fan perquè és mediàtic.

Aquests candidats judicials espanyols, per descomptat, van anar abans al Tribunal Constitucional, que els va engegar a fer punyetes amb una inadmissió curiosa, en afirmar que la seva sol·licitud estava fora de termini, perquè no la van presentar just al principi i van esperar fins que la situació es va fer intolerable. Es van trobar, doncs, que una inacció parlamentària d'aquesta rellevància no pot ser controlada a Espanya, ja que la jurisdicció ordinària no ho pot controlar, però tampoc el Tribunal Constitucional.

I, a més de qüestions formals, això és el que ha al·legat l'Advocacia de l'Estat en el procediment d'Estrasburg, que es tracta d'un procés polític, que com que és necessària una majoria reforçada cal acceptar demores i retards, i que no és susceptible de control perquè és una actuació parlamentària. Fixeu-vos bé en el que diuen! Sembla que hi ha accions o inaccions parlamentàries que poden ser controlades per la jurisdicció penal i pel Tribunal Constitucional i altres que no tenen cap tipus de contrapès dins del sistema i surten de franc. "Depende. ¿De qué depende? De según cómo se mire todo depende”, que diria el malaguanyat Pau Donés. Congrés i Senat es tiren a l'esquena la Constitució, vocals del CGPJ no nomenant dos membres del Tribunal Constitucional es tiren a l'esquena la Constitució i no passa res. Altres parlaments decideixen altres coses i ja sabeu que sí. La intocable activitat o inactivitat política parlamentària també té classes.

El cert és que si el sistema no va col·locar contrapesos i barreres protectores a aquests exercicis de filibusterisme va ser perquè a cap constituent, a ningú en realitat, li va passar pel cap que s'arribaria a un nivell d'irresponsabilitat institucional com aquest. No van incloure, per tant, cap mecanisme de tancament o sortida d'aquesta insostenible situació que deixa nus, als ulls d'Europa, errors evidents del sistema democràtic espanyol. En cas d'haver sabut fins on podria arribar el desvergonyiment i la manipulació, s'haurien establert mecanismes de tancament davant de la negativa dels parlamentaris a complir la seva obligació, com el cessament dels vocals caducats, el sorteig entre candidats o d'altres.

M'agradaria que Europa els digués alguna cosa als candidats eterns a vocals sobre el filibusterisme i l'assalt al sistema que estem presenciant, perquè amb això ens dirien moltes coses a la resta. Els agraeixo com a ciutadana que hagin tingut la gosadia de fer-ho. Això és el que realment és greu, que l'única esperança d'imparcialitat per determinar l'assalt a les institucions i la seva posada al servei dels interessos d'alguns arribi, per a tants casos i per a tanta gent, d'instàncies europees. Això només vol dir una cosa: Europa és l'únic fre que ens queda davant de l'ensorrament gradual de la nostra democràcia. Preguem perquè Europa no col·lapsi.