El 2023, l’Angela i el seu marit es van divorciar. Tenen dos fills en comú i un dels dos té una discapacitat permanent que l’obliga a viure en una llar adaptada. El fill va néixer a les 23 setmanes de gestació, és cec i té greus problemes d’aprenentatge entre altres dificultats. Aquesta llar adaptada era copropietat dels dos membres del matrimoni. Quan es va dissoldre, l’Angela va renunciar a la seva part de propietat i es va comprar un apartament, a centenars de quilòmetres del primer domicili. Quan va fer la declaració de la renda corresponent a aquell exercici, va fer constar que aquest apartament era la seva única propietat i, en conseqüència, va pagar els impostos que pertoquen per residència habitual.

Ara bé, quan Hisenda va repassar la declaració, va comprovar que l’Angela encara tenia un vincle legal amb el que havia estat el domicili familiar del matrimoni. I és que, pensant amb el fill amb discapacitat, el matrimoni va decidir transferir-li una part de la propietat de la casa a través d’un fideïcomís. Això li garanteix un sostre quan els seus pares faltin. I com que la mare, l’Angela, encara és co-tutora legal d’aquest fill menor d’edat, Hisenda considera que, per via indirecta, encara té un cert grau de propietat sobre la casa que va deixar el 2023.

Quan s'expliquen històries així, el nom acostuma a ser fictici. En aquest cas no; l'Angela és real

Per tot plegat, Hisenda creu que l’Angela no té una sola propietat, sinó dues, i per tant en aquella declaració d’Hisenda en lloc de pagar 34.000 euros d’impostos en immobles, n’hauria d’haver pagat 80.000.  L’Angela es va quedar bocabadada perquè justament sabent que passava tot això amb el seu fill, el seu divorci, i la seva excasa va posar el cas en mans d’un equip d’assessors que li van dir que tot era correcte. No obstant això, quan va rebre el requeriment administratiu va pagar immediatament la diferència de 46.000 euros i, d’aquesta manera, va fer les paus amb Hisenda qui, per cert, dona el cas per tancat.

Quan s’expliquen històries com aquesta, normalment el nom és fictici. Però en aquest cas, el nom de l’Angela és real. Es tracta d’Angela Rayner, que fins divendres era la vice-primera ministra de la Gran Bretanya, és a dir, mà dreta del primer ministre Keir Starmer. Era la dona amb més poder al Regne Unit i va dimitir després que el cas que acabo d’explicar fos considerat un escàndol de primera magnitud entre l’opinió pública britànica. Es dona la circumstància que, ara fa un mes, una secretària d’estat del departament de Rayner també va dimitir perquè era propietària d’un apartament i aprofitant la finalització del contracte d’uns llogaters va augmentar el preu del lloguer, una cosa que el govern d’Starmer està intentant combatre. En concret va incrementar-lo dels 700 als 805 euros.

No es tracta de fer cap moralina sinó de constatar la diferència entre una democràcia i l'altra

No es tracta de fer cap moralina sobre si Rayner havia de dimitir o no, simplement constato que ha dimitit per això. I ho ha fet no per haver comès cap delicte sinó una simple irregularitat administrativa, en què no ha demostrat ni mala fe, ni voluntat d’esquivar Hisenda i, el més important, ja resolta, pagada la diferència i admesa públicament la seva falta. Tant hi fa: després de 48 hores, i només tretze mesos després d’haver assumit el càrrec, Rayner ha hagut de plegar. També del seu càrrec dins del partit laborista, en què també era la número 2.

Intueixo que aquestes alçades de l’article, el lector ja ha emès alguna expressió de tipus irònic semblant a un “mira, com aquí”. Efectivament, no cal esmentar cap cas perquè n’hi ha a cabassos i cadascú pot escollir el que millor li serveix d'exemple. I efectivament, és abismal la diferència d’on es situa el llistó de l’exemplaritat pública i l’assumpció de responsabilitats polítiques quan es comet un error. Tan abismal que fins i tot és cultural: estic segur que més d’un considera que el cas britànic és exagerat i que no n’hi ha per tant. Insisteixo, no jutjo si n’hi ha per tant o no; només constato la diferència de sensibilitat per allò públic entre una democràcia tan antiga com la britànica i una de més jove, amb menys prestigi i per tant més feble com l’espanyola. Una democràcia, la britànica, que permet partits de futbol oficials entre Anglaterra i Gal·les, que decideix sortir de la Unió Europea perquè els seus ciutadans consideren que és el millor pel país i que quan Escòcia demana fer un referèndum d’independència, en lloc de la policia, a Edimburg hi envia el primer ministre per signar l’acord polític d’acceptació del resultat.