L’exili és una realitat amarga. El temor de l’exiliat és que l’oblidin. Quedar aïllat, sense entorn, sense amics, cada vegada més lluny de la realitat de la pàtria que l’ha vist néixer. L’eurodiputat Toni Comín fa sis anys que viu a l’exili. Va decidir marxar del país quan la repressió espanyola va sotmetre els dirigents de l’1-O. Va fer bé, i els altres exiliats també, com va quedar demostrat posteriorment. Els que es van quedar no es van salvar de la persecució i l’empresonament. Hi ha un corrent d’opinió que s'acarnissa sobre els exiliats. Que els critica. Curiosament, en aquesta crítica coincideixen els espanyolistes més recalcitrants i els independentistes cada vegada més reaccionaris i ploramiques. El jutge Santiago Vidal, una altra víctima de la persecució sistemàtica de l’espanyolisme contra l’independentisme, va denunciar la in-justícia espanyola en un llibre publicat fa dues dècades, el 2002, deu anys abans que arrenqués el Procés. La persecució va començar amb el PP, però va continuar amb el PSOE, malgrat els indults decretats per Pedro Sánchez per excarcerar, sobretot, els seus aliats.

L’exili no és un regal. És un refugi que no sempre és amable. Clara Ponsatí, que s’ha passat mitja vida vivint a l’estranger per raons professionals, un dia em va dir: no és el mateix viure expatriat voluntàriament que saber que no pots tornar a casa perquè l’estat et persegueix. I tant que no. Toni Comín ha viscut a l’exili la mort del seu germà Pere, el 23 de juliol de 2018, i de la seva mare, l’extraordinària Maria Lluïsa Oliveres, el 9 de febrer d’enguany. Van morir al seu costat, a Lovaina, per plantar-hi una llavor de l’eternitat que consoli els supervivents. L’exili també és una oportunitat, com assenyalava Plutarc, que permet a qui té inquietuds i no s’ha rendit de reflexionar sobre el que és universal: no importa on estem si ens inspira la recerca del bé comú. Això és el que va fer Toni Comín des del seu exili belga amb quaranta cartes, publicades entre el 2018 i el 2020 al setmanari català La República i que ara ha editat el Parlament Europeu amb el títol Cartes des del cor d’Europa, del qual ja havia publicat una versió italiana i una altra alemanya. Aviat és previst que també vegin la llum les traduccions francesa i anglesa.

En aquest llibre, Comín reflexiona sobre quina mena d’estat seria Catalunya si aconseguís esdevenir una nació independent. 

La setmana passada, una colla d’amics, entre els quals un servidor, ens van reunir a la llibreria Ona per presentar aquest llibre. Comín va començar a escriure aquestes cartes quan feia molt poc que s’havia refugiat a Bèlgica, i va acordar amb els responsables del setmanari que edita El Punt Avui que només publicaria trenta cartes. Quan estava a punt de completar el cicle, la pandèmia de la Covid-19 va caure sobre la humanitat i va decidir ampliar l’encàrrec amb deu cartes més, atès que ell havia estat el conseller de sanitat del govern Puigdemont. Les cartes que Toni Comín ha escrit des del cor d’Europa, des de Flandes, són un compendi del pensament d’un polític atípic, que, com tots els personatges públics, genera adhesions i animadversions apassionades. Però és, sobretot, una persona honrada i decent, que té un tarannà expansiu i alhora és moderat i raonable. És un home divertit que juga a fer-se el despitat permanentment. Impuntual de mena, com tothom que el conegui ha hagut de patir, no es conforma a viure la vida en temps passat. No vol esdevenir una relíquia de cap manera.

Comín és un polític vinculat a l’esquerra clàssica, a la socialdemocràcia. És fill d’Alfonso Carlos Comín, que, com dic als meus alumnes, abans de posar nom a una plaça de Barcelona, era un dels dirigents més destacats del PSUC, ha crescut en una ambient progressista que s’aferrava a l’europeisme per superar la lletjor d’una Espanya negra. Comín té una confiança cega en Europa. Hi confia des del dia que, de jovenet, va traslladar-se a Brussel·les per fer una estada al Parlament Europeu. Al principi el seu europeisme era difús, intuïtiu per herència, però amb els anys va convertir-se en un europeisme convençut. Ara Comín és europarlamentari i des de Brussel·les o des d’Estrasburg intenta denunciar la naturalesa autoritària del nacionalisme espanyol que persegueix l’independentisme. Aquest llibre és un cant a l’europeisme més abrandat, per bé que de vegades Europa, o si més no les institucions europees, no responguin a la repressió espanyola amb la mateixa convicció democràtica per la influència que encara tenen els estats nació en les polítiques de la UE. Els principis fundacionals de la UE, que són l’ànima de l’europeisme, estan lluny de traduir-se en una estructura que sigui realment nova, democràtica i propera als ciutadans. La lluita dels catalans per l’alliberament n’ha mostrat les debilitats. Esperem que la sentència del dia 5 de juliol es decanti pels principis de la llibertat.

Comín reivindica la identificació de l’independentisme amb el centreesquerra, amb les idees de progrés

En aquest llibre, Comín reflexiona sobre quina mena d’estat seria Catalunya si aconseguís esdevenir una nació independent. Comín propugna l’estat postmodern, adaptat a la idea de subsidiarietat, que de moment és una utopia impossible en una UE dominada pels estats nació clàssics. Els estats d’inspiració hobbesiana, derivats del sistema de Westfàlia-Pirineus de 1648-1659, que han donat forma al mapa d’Europa durant quatre segles. Ara bé, perquè una idea arribi a ser possible alguna vegada, primer cal imaginar-la. Com diria Benedict Anderson, tota comunitat, abans de configurar-se realment, ha de ser imaginada. Qui no imagina, que no vol dir que s’inventi la realitat, no arriba enlloc. Això està clar. Ho hem vist durant la dècada sobiranista que anomenem Revolució dels somriures. Però aquestes idees i aquestes lluites necessiten visualitzar el futur —i mostrar-lo— per mobilitzar la gent a favor de l’emancipació nacional. Per això Comín reivindica la identificació de l’independentisme amb el centreesquerra, amb les idees de progrés. Les cartes de propina, les que Comín va escriure arran de l’aparició de la pandèmia, totes estan orientades a defensar un model sanitari públic, universal i eficient, i un estat català del benestar.

Comín no vol esdevenir un polític progressivament desarrelat de Catalunya. Al contrari. Potser som nosaltres els que hauríem de reflexionar per què hi ha grups que intenten aïllar els exiliats com si fossin una molèstia, un recordatori vivent de la repressió que no s’acaba mai, com es pot constatar amb els judicis que no s’aturen contra activistes independentistes. Que ho faci l’espanyolisme unionista més recalcitrant, representat pel PSOE, el PP i Vox, és comprensible. Els tres partits conformen la coalició del 155. Que ho faci algú que diu defensar l’independentisme és directament una traïció a la causa. El pitjor és viure sotmès a la por. La por a la derrota. La por a la reconstrucció. Qui té por s’acaba rendint. L’independentisme no es pot permetre el luxe de tenir por. Seria el seu certificat de defunció. A pesar de les crítiques, i el desconsol que ens puguin provocar les circumstàncies actuals, rendir-se no és una opció. L’independentisme civil no s’ha rendit. Només que ha deixat de confiar, si més no en part, en un independentisme polític cada cop més decebedor. Tard o d’hora sorgiran nous dirigents que, alliberats de les velles penyores, traduiran en política pràctica moltes de les bones i estimulants reflexions que Comín ens ofereix en aquestes cartes europeistes.