Els escàndols al voltant dels diferents presidents que el PP ha situat al capdavant de la Comunitat Autònoma de Madrid van prenent, dia rere dia, tal dimensió monumental que ni la Puerta de Alcalá hi és comparable. En una de les seves últimes atzagaiades, a més, la crisi institucional madrilenya ha tornat a deixar al descobert les pràctiques obscures de certs comandaments policials, com quan fa uns mesos vam poder contemplar, per accident, els budells de l’operació Catalunya.

No pot acabar bé una etapa de govern que va començar, després de les eleccions del 25 de maig del 2003, amb el suborn de dos diputats de l’Assemblea de Madrid per evitar que el PSOE i Esquerra Unida formessin govern i barressin així el pas al PP d’Esperanza Aguirre. Els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez van amagar-se durant unes hores per no assistir a la sessió d’investidura del seu cap de llista, Rafael Simancas. Aquesta vergonyosa absència va permetre al PP provocar un bloqueig institucional que va desembocar en unes segones eleccions autonòmiques, el 26 d’octubre del mateix any. Eleccions que, com era d’esperar, va acabar guanyant Aguirre per majoria absoluta.

El PP fa la vista grossa davant el suborn de diputats, però s’escandalitza davant els exercicis de democràcia directa

És el mateix Partit Popular que ara acusa els sobiranistes catalans d’haver dut a terme un cop d’estat. Un partit que fa la vista grossa davant el suborn de diputats, però s’escandalitza davant els exercicis de democràcia directa. Segons va dir el PSOE, la investigació judicial de l’anomenat Tamayazo va ser bloquejada pel fiscal general de l’Estat Jesús Cardenal, nomenat per l’aleshores president José Maria Aznar.

Però en realitat l’escàndol polític més sonat a la Comunitat de Madrid (després en vindrien molts més) va quedar enterrat a l’oblit tant per l’acció del PP, com per la inacció del PSOE. Els mitjans d’informació d’una banda i de l'altra, atenent les respectives consignes, van tancar ràpidament l’expedient. Hom va sospitar que el Tamayazo era la punta de l’iceberg d’un ecosistema podrit, fruit de l’equilibri de forces entre dues famílies mafioses que es finançaven amb els mateixos grans empresaris de la construcció que, en aquells moments, es trobaven en ple paroxisme especulatiu.

Des del Tamayazo, passant pels escàndols protagonitzats pel secretari general del PP, Francisco Granados, i pel dens expedient de l’expresident autonòmic Ignacio González, arribem als màsters i les cremes facials de Cristina Cifuentes. El juny del 2015, Cifuentes accedeix a la presidència amb la ferma voluntat de fer neteja des de dins, canviar equips i renovar càrrecs intermedis. Segons ella, era un encàrrec del mateix Rajoy, que quan les coses han anat mal dades no ha trigat gaire a posar en marxa la seva tàctica preferida: fer l’orni.

En converses privades, Cifuentes sempre explicava que s’estava guanyant molts enemics

En converses privades, Cifuentes sempre explicava que s’estava guanyant molts enemics, perquè tots aquells càrrecs els quals obligava a deixar els despatxos institucionals aterraven a la seu de Gènova, on els esperava amb els braços oberts la ressentida presidenta regional Esperanza Aguirre. El xiulet a l’orella de Cifuentes no parava de créixer en intensitat. Una branca policial que treballa coordinadament amb alguns sectors polítics i mediàtics ultraconservadors ja fa temps que va posar el punt de mira sobre Cifuentes.

I finalment la ja expresidenta ha estat víctima de la clàssica jugada mafiosa. Ha hagut de claudicar davant la publicació de les imatges d’una càmera de seguretat que ningú sap amb quina intenció s’han conservat durant tant temps. Un cop més, com va passar amb el Tamayazo, el setge contra un govern democràtic des de l’ombra dels interessos particulars acaba obtenint recompensa. Ara, com si es tractés d’un insecte atrapat entre les fulles d’una planta carnívora, és previsible que el cas es dilueixi i desaparegui gràcies a les consignes dels uns i la desídia dels altres.

Però el que és segur és que continuarem sentint com el sistema mafiós instal·lat a la capital d’Espanya continua disparant les seves canonades contra Catalunya, deformant la realitat per aconseguir l’objectiu final: fer passar la voluntat majoritària per l’adreçador dels interessos particulars ocults. Com han fet sempre en el seu àmbit domèstic. I com, segons sembla, continuaran fent en el futur.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat