Any 1987. Aquest humil ajuntalletres treballava a Ràdio 4. Un dia, gravant una entrevista amb en Manel Joseph, cantant de l'Orquestra Plateria, d'aquelles per emetre durant la Setmana Santa, vam acabar parlant de Rubén Blades i de la versió que l'orquestra feia del Pedro Navaja. D'aquí vam saltar a "El Padre Antonio y el monaguillo Andrés", la peça que el músic panameny va compondre en homenatge a l'arquebisbe catòlic Óscar Arnulfo Romero. Romero, gran defensor dels drets humans i de les classes populars, va ser assassinat per un membre de la Guàrdia Nacional d'El Salvador. 

En Manel em va explicar que la tocaven als directes per recomanació del seu mànager, un paio que havia estat capellà i que era tot un personatge. Aquell va ser el primer dia que vaig sentir a parlar d’en Carles Flavià.

No podria assegurar quan el vaig conèixer, però devia ser l'any 1992 al bar Raval. I me'l devia presentar en Ferran Rañé. O potser en Pepe Rubianes. A partir d'aquí ens vam anar trobant de tant en tant fins que l'any 1996, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo una miqueta més.

Llavors jo em guanyava la vida com a guionista del programa de l'Elisenda Roca a COMRÀDIO. No se qui va tenir la idea que un cop per setmana vingués el Pepe Rubianes a comentar l'actualitat. Quan li ho vaig comentar al Pepe, la seva resposta va ser: "nene, no me jodas...". Al final va acceptar, però si també venia en Flavià. "Nene, él si que sabe de todo. Él subirá el nivel". I així va néixer Flavianes, una secció on el millor passava quan s'acabava i anàvem al bar del davant de l'emissora. Ells a parlar i jo a escoltar i a aprendre.

Va ser el Flavià qui va convèncer el Pepe perquè col·laborés en la gran feina solidària del pare Manel. I d'aquí va sortir la idea de fer el famós festival que tant ha servit per ajudar tanta gent. Bé, i el que no va ser festival.

Perquè aquell aspecte desmenjat, aquella permanent cara d'acabar de llevar-se i aquella veu trencada, amagava un paio molt sensible. Molt. I fràgil. Per això s'avenia tant amb el Pepe. Els recordo un dia en un bar, quan el Pepe ja estava molt fotut (quina ironia, morir els dos per culpa del puto càncer). Estaven en silenci. Agafats de la mà. Quan se'n van adonar, el Pepe va girar el cap i li va dir: "coño Flavià, parecemos dos bujarras". I en Flavià li va respondre: "tu más". I se'l va mirar amb aquella mirada tendra que li sortia tant sovint.

L'últim cop que vaig poder estar força estona amb ell va ser en una calçotada organitzada per en Pere de cal Neguit. Al mig d'un munt de barbaritats i animalades de tota mena, va tenir temps per analitzar-me un parell de documents escrits pel Papa Ratzinger. Perquè per molt desmenjat que semblés, per molta cara d'acabat de llevar que fes, en Flavià era un ex capellà molt culte que es llegia els documents que publicava el Vaticà. 

Si pot, recuperi algunes de les seves converses al "Jo què sé", un programa que va emetre durant un temps BTV (la TV de BCN). En un país normal, l'hauríem vist per la cadena nacional. Aquí, va desaparèixer de la graella d'una cadena local. 

A partir d'avui ja no escoltaré més com, amb la seva cara més pètria i la seva veu més rovellada, em cridava pels passadissos de BTV: "ets un cabró"... per, a continuació, fent aquella rialla plena de boca que li feia el ulls petiiits, afegir: "però ets un bon paio". 

Ah, per cert, aquest article ha estat escrit assegut en una taula de marbre d'un bar, el lloc de culte on ell deia que estava l'autèntica vida i l'autèntic saber. 

El lloc on ell va predicar la seva particular Bíblia.