A l’article “Violència constitucional” publicat el 19 de febrer a El Nacional, vaig emfatitzar el fet que tant l’acusació en el judici dels polítics catalans com la majoria dels espanyols veuen la Constitució de 1978 com el requisit o precondició indispensable per establir i mantenir una societat pacífica i democràtica. Fora de la Constitució, insisteixen constantment, no és possible la democràcia. I, alhora, aquesta convivència democràtica, que es produeix mitjançant mecanismes especificats constitucionalment (com ara eleccions o estructures judicials concretes), legitima la Constitució. Dit d’una altra forma, democràcia i estat de dret es van “constituir” conjuntament l’any 1978, sostenint-se entre si en una mena de relació recíproca, simbiòtica.

El discurs fet per Felip VI davant del congrés de la World Jurist Association el 20 de febrer sintetitza de manera força exacta aquesta posició. Pel monarca espanyol, “[d]emocracia y Estado de Derecho son, por ello, realidades inseparables, pues crean el único espacio en el que puede vivir la libertad y el único marco en que puede desarrollarse la igualdad. De ahí que la defensa de la democracia haya de ser al mismo tiempo la defensa del Estado de Derecho. Sin democracia, el Derecho no sería legítimo; pero sin Derecho la democracia no sería ni real ni efectiva. Por ello, no tiene sentido, no es admisible apelar a una supuesta democracia por encima del Derecho, pues sin el respeto a las leyes no existe ni convivencia ni democracia, sino inseguridad, arbitrariedad y, en definitiva, quiebra de los principios morales y cívicos de la sociedad".

Tota acció per trencar la Constitució o fins i tot per canviar-la fora dels mecanismes que la mateixa Constitució estableix per reformar-se és il·legal, no democràtica i il·legítima. La decisió del Parlament i Govern catalans de convocar un referèndum que, fent cas omís dels mecanismes de reforma establerts a la Constitució de 1978, podia arribar a negar la unitat d’Espanya, va constituir un atemptat complet (i impossible de justificar) contra el contracte constitucional que tots els espanyols s’havien donat a si mateixos i que consistia a governar-se d’acord amb regles democràtiques. Anar contra la Constitució era i és, en definitiva, anar contra la democràcia.

Al discurs del Rei, l’afirmació de la identitat entre estat de dret i democràcia és, doncs, pràcticament absoluta. L’estat de dret és la subjecció de tothom a la llei (a l’ordenament constitucional) i, per tant, a les obligacions i estructures de govern que imposa. Per la seva banda, la democràcia és sobretot (i dic sobretot perquè hi ha una certa ambigüitat en el significat d’aquesta paraula en el discurs de Felip VI) un procediment de decisió per majories on cada ciutadà té el mateix valor (un vot). La igualtat electoral dels ciutadans legitima la subjecció d’aquests a la llei (Constitució): tots decideixen (com a iguals) normes a les quals estan sotmesos (per igual). I aquesta submissió (com a iguals) a la Constitució assegura, al seu torn, la legitimitat de la regla de decisió d’una-persona-un-vot.

Negant que els ideals democràtics i liberals sempre precedeixen la Constitució, el monarca i l’opinió pública espanyola només intensifiquen la crisi de legitimitat en què es troba el règim constitucional de 1978

Contràriament a la formulació desenvolupada en el discurs del Rei, però, l’ús de la democràcia no genera necessàriament i automàticament la igualtat política, les garanties jurídiques i la legitimitat que prediu Felip VI (o, més probablement, els seus assessors jurídics). Imaginem una situació en què, com a resultat d’eleccions (celebrades regularment), una majoria de la població no solament exclou permanentment del govern a la minoria sinó que vota lleis que distribueixen recursos públics de forma desigual ―en qüestions materials com ara la sanitat o l’educació o en dimensions simbòliques com el tracte de la llengua de la minoria―. Suposem que aquella majoria utilitza els procediments constitucionals existents per transformar, en benefici propi, les institucions judicials que han d’arbitrar sobre els conflictes entre la majoria i la minoria. Considerem el cas en què la majoria actua per reinterpretar, a favor seu i en contra de la minoria, els termes dels acords constitucionals que es van pactar inicialment. Finalment, imaginem una situació en què la majoria limita els drets fonamentals de la minoria perquè, tot i que el text constitucional recull aquests drets, res no impedeix que la majoria utilitzi el seu control dels òrgans legislatiu i judicial per adaptar el significat i aplicació de cada dret d’acord amb els seus interessos.

En tots aquests casos hipotètics, la majoria utilitza tots els procediments constitucionals (democràtics) existents d’una manera formalment impecable. Fent-ho, però, destrueix els fonaments mateixos de l’estat de dret (entès com a igualtat davant la llei). Democràcia i estat de dret entren en contradicció entre si. I, per tant, la identitat predicada al discurs del Rei no existeix. La democràcia de la majoria, que és l’últim àrbitre en tota estructura democraticoliberal, no garantitza de manera mecànica els principis que inspiren o defineixen l’estat de dret. L’ordenament constitucional no impedeix possibles violacions de l’esperit democràtic (que va més enllà d’un sistema de votacions o eleccions) que el fonamenta.

En tot cas, la clau de volta (de l’error) del discurs reial es troba en la seva negativa a admetre l’existència d’“una supuesta democracia por encima del Derecho”. Si entenem democràcia com a procediment de decisió, la negativa és raonable ―tot i que ho és per les raons que he exposat a bastament més a dalt―. Ara bé, si entenem per democràcia un sistema d’idees que requereix que totes les parts acordin sotmetre’s voluntàriament a un sistema que les tracti per igual i que respecti els seus drets fonamentals, aleshores la negativa és inacceptable. El discurs del Rei adopta un constitucionalisme estricte o, en altres paraules, un formalisme positivista (d’acord amb el qual el dret positiu es basta a si mateix per legitimar-se) que deixa sense fonaments sòlids, sense línies de defensa, tant l’estat de dret com la democràcia. Portada a la seva conclusió extrema, l’argumentari del Rei fa molt difícil considerar il·legítim el procés, fet de forma plenament constitucional, que va permetre la transformació de la república de Weimar en el Tercer Reich. De la mateixa manera, impedeix qüestionar la progressiva manipulació del poder judicial en marxa avui en dia a Hongria, Polònia i Romania.

La posició del Rei (i, pel que sembla, de la majoria dels mitjans espanyols) es troba als antípodes de la declaració de la declaració del Tribunal Suprem del Canadà en la seva coneguda opinió sobre un possible referèndum d’autodeterminació del Quebec quan, d’acord amb principis autènticament liberals, va establir que la “Constitució [canadenca] no és solament un text escrit”, sinó que “integra un sistema complet de principis que governen l’exercici del poder constitucional... el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme i la primacia de la llei, i el respecte per les minories”.

Ara bé, negant que els ideals democràtics i liberals sempre precedeixen la Constitució i, que, per tant, han d’inspirar la seva interpretació i la seva aplicació, el monarca i l’opinió pública espanyola només intensifiquen la crisi de legitimitat en què es troba el règim constitucional de 1978. Com a mínim a Catalunya, el pacte constitucional de la Transició ha deixat de tenir la força d’un contracte acordat voluntàriament per totes les parts, fet en benefici de tots els contractants. L’única possibilitat de restaurar aquella legitimitat és, per la banda espanyola, superar el discurs del monarca i acordar un referèndum. Altrament, la Constitució continuarà sent només una gàbia, útil per a la majoria però destructiva per a la minoria.

David González
Opinió Porta corona el tapat de l'1-O? David González
Gonzalo Boye
Opinió Regals enverinats Gonzalo Boye