L’anomenat procés i el seu final abrupte després de l’1 d’octubre del 2017 i, sobretot del 27, no van acabar amb la independència de Catalunya, com és sabut. I la seva digestió ha estat tan complicada que encara avui hi ha un president de la Generalitat a l’exili. Fins i tot s’ha arribat a plantejar que aquell moviment va ser un fracàs polític. És veritat que va ser un període convuls, amb errors a banda i banda on ara no cal entrar. I cadascú ho valorarà com vulgui, però —encara que no només— segurament sense el moviment independentista, no s’explica, no només el moment actual, sinó l’horitzó de possible canvi polític a la vista.

L’1 de juny del 2018, hi va haver una moció de censura a Mariano Rajoy que preconfigurava el govern —i els suports parlamentaris— que hi hauria després. La moció va aliar el PSOE, Podem, ERC, el PDeCAT, Compromís, Bildu, Nova Canàries i el PNB. És a dir, una idea d’Espanya que després, amb notòries excepcions, ha governat —ara en funcions— i ha tingut majories parlamentàries i que, potser contra pronòstic, ha ajudat a normalitzar una idea que el PSOE, i veus del PSC, consideraven impossible fa només cinc anys.

És el moment de la política, d’explorar fórmules que existeixen, per deixar de parlar del règim del 78 i actualitzar-lo

Recordo aquest moment perquè, també contra pronòstic —el meu—, davant el resultat del 23-J, amb Carles Puigdemont en possessió d’aquella clau que un dia va esgrimir Josep-Lluís Carod-Rovira, la reacció no ha estat de bloqueig immediat i, per tant, noves eleccions, sinó d’explorar les possibilitats que s’obren. I només això ja em sembla revolucionari. Parlar català, euskera o gallec al Congrés no serà la solució, però, en canvi, que Iván Redondo, exassessor àuric de Pedro Sánchez, digui a La Vanguardia que “lo caoba ha quedado literalmente arrasado” —recordem el PSOE caoba, el de Felipe— i parli de perestroika, de recomençar i d’una nova comprensió d’Espanya, i admeti que amb Puigdemont a l’exili no hi haurà mai normalitat i advoqui obertament per una amnistia, em sembla d’una rellevància poc subratllada.

I, sobretot, que recuperi l’article 92 de la Constitució, aquell que diu que “las decisiones políticas de especial transcendencia podran ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadados”, que desmenteix que un referèndum no hi càpiga a la Constitució. No només hi cap, sinó que el preveu i no acota res que no es vulgui acotar. Una altra cosa és que sigui consultiu. I què? Té tot el valor polític del món. No es tracta de tornar al hàmster, es tracta de veure que hi ha partit, que es pot fer política amb majúscules. Redondo parla d’un referèndum, entenc que a tot Espanya, per votar als acords assolits en un gran pacte d'estat. I això no ho estaria escrivint sense els fets d’octubre. I sense molts d’altres. Com el 15-M o l’abdicació del rei. És el moment de la política, d’explorar fórmules que existeixen, per deixar de parlar del règim del 78 i actualitzar-lo.

El problema amb les anàlisis que fem tots plegats és la manca de perspectiva. Hauríem de tenir més en compte el calendari còsmic de Carl Sagan. Aquell que diu que si el Big Bang va ser l’1 de gener i avui és 31 de desembre, els sàpiens vam aparèixer fa 10 minuts i l’home ha arribat a la Lluna fa un segon.