Cardar amb la regla

Sembla que cardar amb la regla és la nova trinxera de la lluita feminista institucionalitzada —espanyola—. En una Catalunya cada vegada més incapacitada per fomentar debats propis, quedar-se amb les mans enlaire davant tot el que és d’importació no soluciona res. Cardar amb la regla no és més que una reivindicació ideada per a escandalitzar un sector polític molt determinat. Un sector on, d’altra banda, hi ha senyors que fa anys que follen quan la seva senyora té la regla sense que la ministra Irene Montero els hi hagi de dir. Cardar amb la regla és una consigna beneitona per péixer el feminisme de fireta, la propaganda ximpleta que contrau la lluita del moviment a objectius que, a l’hora de la veritat, no són determinants per a la igualtat i ens ridiculitzen.

La reivindicació de cardar amb la regla és, primer que res, una invasió de la intimitat dels altres perquè se’ns posa al llit

Sense haver-nos-en d’anar a Espanya, llegia l’entrevista a la Laura Fa i la Marta Pontnou. Em va sorprendre que —igual que la reivindicació de cardar amb la regla és, primer que res, una invasió de la intimitat dels altres perquè se’ns posa al llit— l’entrevista marcava aquest mateix camí: “És impossible que durant vint-i-cinc anys encara estiguis enamorada i només vulguis cardar amb el teu marit”, diuen. Entre desestigmatitzar la regla i dir-li a la gent com ha de cardar des d’una posició política hi ha una línia i també n’hi ha entre desestigmatitzar les dones que lliurement trien no tenir una relació monògama de llarga durada i tractar les que la trien de conformades o, fins i tot, d’infelices.

Grans objectius queden eclipsats. Reivindicacions que tenen a veure amb la maternitat i com aquest fet suposa un daltabaix econòmic i laboral per a moltes dones

Mentre això passa, mentre una part del feminisme s’entrebanca amb la intimitat i amb la llibertat d’altres dones —perquè s’han oblidat que al llit dels altres només t’hi has de posar per parlar de consentiment i, si ens posem perepunyetes, de desig—, hi ha grans objectius que queden eclipsats. Sobretot, reivindicacions que tenen a veure amb la maternitat i com el fet de ser mare suposa un daltabaix econòmic i laboral per a moltes dones, oimés si comparem la seva trajectòria amb la dels homes. Deien al 3/24 que “per al 60% de les dones, tenir fills suposa un obstacle per a la seva carrera professional i les seves possibilitats de promoció. […] El 16% de mares treballadores ha deixat definitivament la feina després de tenir fills, per fer-se'n càrrec”. Reclamar que les condicions per a ser mare no penalitzin les dones no és cap retrocés i em sembla que queda ben lluny de reforçar el discurs en què el valor d’una dona varia en funció de si ha tingut o no descendència. Aquest, per exemple, és un combat que expandeix el marc de la llibertat de les dones, perquè fomenta una lliure tria de vida —gairebé tan lliure com la que tenen els homes— sense atacar les decisions vitals d’altres dones.

Periòdicament, el feminisme es perd en petiteses escandaloses i propagandístiques i esdevé una eina d’assenyalament contra altres dones

No sé què ho fa que una part del feminisme s’entesti a explicar-nos quines relacions hem de tenir —com hem de follar o desitjar— més enllà de denunciar les situacions que les dones patim pel fet de ser dones en un escenari de subalternitat vers els homes. Penso en la campanya del Departament d'Igualtat i Feminismes de la consellera Tània Verge, que deia en un tuit: “Idealització, entrega sense condicions, exclusivitat, gelosies, patiment... NO és amor. L’amor ideal no existeix tal i com ens el presenten. Ens avancem al #14F desmuntant entre totes l’#AmorRomantic i els seus mites i estereotips”. L’exclusivitat no era amor segons la consellera. Això podria ser respectable. No ho és, però, que el departament pretengui regular l'amor des de les institucions. Sembla que, periòdicament, el feminisme —que neix d’unes reivindicacions legitimíssimes i necessàries— es desenfoca, es perd en petiteses escandaloses i propagandístiques i esdevé una eina d’assenyalament contra dones que l’únic que han fet malament és no encaixar en la nova cotilla i pensar que potser el problema de la cotilla és que no n’hi hauria d’haver. Jo no vull cardar o no cardar amb la regla. Jo ho vull tot igual que ho tenen els homes.