Jo no soc periodista: soc llicenciat en publicitat per la UAB. I no soc cineasta: vaig estudiar cinema un any a la NYU, vaig dirigir tres curtmetratges i vaig abandonar la professió perquè no estava a l'altura d’unes expectatives injustificades. I parlo dos idiomes, el català i el castellà, mig parlo l’italià i destrosso el francès i l’anglès per culpa d’un do que Déu nostre Senyor no m’ha concedit: el poliglotisme. Ni tampoc, per no ser, soc trompetista ni pianista, encara que vaig estudiar dos anys trompeta i cinc piano. Ni tampoc soc tinent coronel de cavalleria, malgrat haver fet el servei militar a la Brigada de Caballería Castillejos II, ni —per descomptat— tirador, i això que vaig fer d’espàrring de "professionals" de l’esgrima durant dos cursos. I podria continuar desinflant el meu currículum fins a demostrar que la meva vida ha estat un veritable desastre, o canviar d’estratègia i inflar-lo com un globus que explotés tan bon punt entrés a l’estratosfera de les xarxes socials. En el fons, tot depèn de la inseguretat que hom pugui carregar a les espatlles i de la necessitat de ser molt més que els nostres coetanis, encara que sigui mentint. Jo, sincerament, he fet el que he pogut, i si no he arribat més enllà de la irrellevància és, en alguns casos, perquè he pencat poc i, en d’altres, per manca de talent.
Unes quantes dècades abans, inflar un currículum era més senzill, perquè no existien unes xarxes socials on la teva vida quedava al servei dels voyeuristes informàtics i a expenses d’un algoritme incontrolable. Quan tot formava part del futur amb interrogants i el 2019 era allò que ens mostrava distòpicament Blade Runner, podies dir que eres enginyer industrial, llicenciat en Empresarials i posseïdor d’un màster en Economia i, sense haver finalitzat ni el batxillerat, acabar sent nomenat subsecretari d’Estat i director de la Guàrdia Civil. Aquest va ser el cas de Luis Roldán, un dels grans forats negres del felipisme, i que es va autoinculpar a conseqüència de l’inconformisme distintiu dels parvenus, com solia succeir en aquells temps on la frase de capçalera de tot emprenedor l’havia formulada Carlos Solchaga, el ministre d’Economia i Hisenda del govern de Felipe González: “España es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de Europa y quizás del mundo”. A un padrí així, qui podia portar-li la contrària.
A la classe política espanyola, s’han vist coses que, malauradament, sí que es perdran en el temps com vergonyes en la pluja
Quan una persona diu que la seva universitat ha sigut la de la vida, em fa riure, perquè és un dels cims màxims del cunyadisme. La vida sol ensenyar-te a base d'hòsties, però aquestes no són garantia de rectitud ni de saviesa. I si és ben cert que inflar currículums no és un assumpte acotat a la classe política, a les empreses privades solen enxampar-te d'entrada, tret que vulguis anar per la vida com Jean-Claude Roman, l’home a qui Emmanuel Carrère va dedicar la immensa novel·la L’adversari. I Roman no va acabar bé.
A Luis Roldán el van enxampar com s’atrapa als lladres maldestres, però va ser un bon mestre pels polítics sense grans capacitats col·legials, però amb moltes ganes d’escalar fins al cim de l’aparell polític del partit. Per descomptat, tots es creien més llestos que l’exsotssecretari d’Estat i exdirector de la Guàrdia Civil.
El cas de Noelia Núñez, l’exdiputada del PP al Congrés dels Diputats, és paradigmàtic i ha servit per obrir la capsa de Pandora curricular de la classe política espanyola. El cas Noelia Núñez té un gran valor perquè ha inaugurat una nova tipologia literària, el currículum fluctuant, que varia segons les circumstàncies. Si no fos tan mediocre, diria que Noelia Núñez pateix de la síndrome de Zelig, que és la tendència d’una persona a adoptar les característiques, les opinions i els comportaments de les persones que la circueixen. La diferència entre Noelia Núñez i un malalt de la síndrome de Zelig és que ella era conscient que no era llicenciada en Dret i Ciències Jurídiques de les Administracions Públiques de la UNED, amb el sobreafegit que és una actriu pèssima, com a bona alumna de l’Institut del Teatre Isabel Díaz Ayuso. Noelia Núñez és molt jove per fer apologia de la universitat de la vida, però molt veterana per mostrar el diploma de la universitat del partit.
Tot el que s’està vivint en el món polític des que va quedar desmembrada curricularment aquesta jove estrella de la dreta extrema, fa que la frase dita pel replicant Roy Batty quedi com un joc de nens. “He vist coses que vosaltres, els humans, no us creuríeu mai. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”. Doncs s’equivoca Batty. A la classe política espanyola, s’han vist coses que, malauradament, sí que es perdran en el temps com vergonyes en la pluja, i els polítics farsants tindran una segona oportunitat, sigui en la política, o com a engranatge en les estructures d’empreses properes al partit, o com a tertulians de programes liderats per Risto Mejide, Ana Rosa Quintana o Susanna Griso. Per als polítics caiguts en desgràcia, la televisió té el mateix poder de resurrecció que l’aigua en un bacallà salat.
La Dolors, la meva terapeuta a l’Institut Hipòcrates, solia mirar-nos als ulls durant les teràpies de grup abans de fer-nos una pregunta: “Estàs segur que no amagues res que et pugui fer sortir a la portada d’un diari?”.
La cacera curricular no ha fet més que començar, però en un país que s’ha acostumat a acceptar la mentida com a part incondicional del sistema, res no ens pot sorprendre. Si partim de la idea que, com a ciutadans també farsants, acceptem les veritats o les mentides depenent del mitjà que representa la nostra ideologia, pagaran polítics justos per pecadors.