Josep Ferrater Mora va publicar el 1944 Les formes de la vida catalana, dedicat a la personalitat de la societat catalana. Un gènere típic del segle XIX, gairebé oblidat en l’actualitat, tot i que les tertúlies miren d’explicar-nos cada dia com som. Ferrater ho escriu, com es veu per la data, cinc anys després del final de la Guerra Civil, en la qual va participar en les files republicanes, vivint exiliat a París, Santiago de Cuba i Santiago de Xile. O sigui, que va poder reflexionar en la distància i després d’un xoc tan bestial. Segons l’assaig, els quatre trets significatius de la fesomia catalana són: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

La pregunta és, gairebé 80 anys més tard: són encara vàlids aquests quatre trets significatius, tenint en compte els canvis socials, demogràfics i de tota mena que ha viscut —no només— Catalunya? De fet, ho han sigut mai, de vàlids? Hi ha una personalitat catalana o això és un absurd? La resposta seria que difícilment aquesta personalitat hi és. O directament que no hi és. A més, com es deia no fa tant abans de començar a parlar, jo no soc epidemiòleg, ni filòsof. I no soc capaç, per tant, de definir una personalitat catalana. És Joan Capri? Pep Guardiola? Pepe Rubianes? Rosalia? Loquillo?

Diria que els catalans han —hem— sabut gestionar millor els excessos de seny que els de rauxa.

Però, si ens volem fixar en els quatre trets significatius que exposa Ferrater, la resposta hauria de ser que encara existeixen. Tot i que està clar que no són els únics. I ni són exclusius, ni són excloents. I si ho traslladem a la nostra política de cada dia, haurem de concloure que el de la continuïtat, entesa com la voluntat popular explicitada reiteradament en la història de Catalunya, encara hi és present. Només hem de mirar la composició dels successius parlaments, per exemple, o veure què és el que s’està negociant ara mateix a Madrid.

El del seny no deixa d’estar present en una societat que, la major part del temps, s’aferra certament a un món palpable. I diria que és una característica sana si s’entén com una crítica al bla, bla, bla sense contingut, els castells a l’aire, els excessos romàntics i els gestos forassenyats si duren set segons. Tot i que està clar que si d’això se’n diu prudència, no sempre hi és, ni hi ha sigut, i que molta gent ho assimila, ara i sempre, a falta d’ambició i valentia. O, simplement, és que no hi ha una sola personalitat —tampoc política— catalana, cada vegada n’hi ha més, i això fa impossible —o menys ambiciosos o com li vulgueu dir— alguns consensos.

Deia Ferrater que el seny, que seria el contrari de la rauxa —menys present, però que quan hi és, hi és, com sabem— ha d’anar acompanyat sempre de la distància irònica. La ironia. Allò que, segons Quim Monzó, no entenem.  Diria que els catalans han —hem— sabut gestionar millor els excessos de seny que els de rauxa. Suposo que com totes les societats. Però, percepcions al marge, al cap i a la fi, aquest, el seny, és el redós cap al qual torna la política catalana, agradi més o menys. O se li digui seny o se li digui Rodrigo.  Si la irona, la mesura i el seny són una aposta honesta per la continuïtat, certament sembla que políticament estem aquí. Ara, no s'ha de perdre de vista que, més d’una vegada, la rauxa ha servit per avançar en aquesta continuïtat. I si no, què carai és el que ara es vol negociar amb un mediador?