Arribem a aquest 8 de març més decebudes que altres vegades, tot i que no m’atreveixo a dir més decebudes que mai. De fet, no puc ni posar-hi el plural, atès que les dones no som totes iguals i tampoc volem les mateixes coses; i això és vàlid tant per parlar de dins com de fora del feminisme. Personalment, estic cansada, especialment de veure com el joc dels homes, tant els de dins de la política com els de fora, té per objectiu, no declarat, desgastar-nos per deixar-nos sense forces.

Sens dubte, que es debatés una llei al Congrés dels Diputats, encara que fos només la reforma, per un tema tan important com és la violència sexual masclista, hauria de ser una gran avantsala per al 8 de març de 2023, però el cert és que és tot el contrari. El darrer any ha estat un veritable viacrucis per al sí és sí i encara no ha acabat. De fet, no acabarà pas bé, i només vull equivocar-me.

No acabarà pas bé, no únicament per la pobresa de contingut del debat polític i les formes barroeres de ses senyories, sinó per la constatació de com les lluites fratricides dels partits d’esquerra atropellen les dones i els seus drets, fins i tot quan les fan per elles o diuen que precisament és la seva defensa el que les causa. Res és veritat i, en tot cas, les víctimes sempre les mateixes: nosaltres.

Els partits polítics no són feministes, no n’hi ha cap que ho sigui; aquesta és una fal·làcia que ells mateixos alimenten i que ens acompanya de ja fa temps

En tot aquest espectacle del cas espanyol, hi ha un element pornogràfic molt evident, i no em refereixo al cas del diputat, ara ja ex, del PSOE que ha saltat a la premsa, sinó a la impudícia amb què els temes de gènere serveixen per a l’oportunisme polític més poc edificant. Aquest és darrerament un aspecte en alça. Davant d’un avenç aparent, hi ha només l’objectiu de no passar del marc formal i fer tot el possible perquè aquest no es materialitzi en una igualtat constatable. Així i tot, de tant en tant, algun canvi va en el bon sentit i genera oportunitats d’igualtat reals que ens permeten avançar, encara que no vulguin que així sigui.

Els partits polítics no són feministes, no n’hi ha cap que ho sigui; aquesta és una fal·làcia que ells mateixos alimenten i que ens acompanya de ja fa temps. Com a molt, els partits —certament més uns que altres i sense entrar en com definim el feminisme o feminismes— tenen molta propaganda barata sobre el tema i dones feministes a les seves files. Aquestes dones el primer que han de fer —i no poden deixar de fer al llarg de tota la seva carrera— és lluitar contra els homes del seu mateix partit per poder fer algun avenç tant personal com col·lectiu, i no diem ja comunitari o social. Portem 40 anys de polítiques públiques de gènere i ja veieu on som!!!

L’explicació principal de la misèria d’avenços reals —els formals són una mica més galdosos— no és pas pels embats —sense negar-los— de la dreta que atura i perverteix cada un dels temes pels quals lluita el feminisme; és per la pròpia resistència soterrada dels homes que segueixen governant la política, i per tant el món, en masculí a totes les formacions i institucions socials rellevants. No podem deixar-los fer sense que sentin la nostra veu i, alhora, hem de seguir fent pel nostre compte, perquè és més evident que en les seves mans no ho podem pas deixar.