Extremadura ho va anticipar i Aragó ho ha confirmat. La direcció nacional del PP va decidir una exhibició electoral autonòmica per a treure's de sobre Vox i anar enfonsant el PSOE en comunitats on li era impossible guanyar. No estava escrit que els mals resultats socialistes s'instal·lessin en enfonsaments històrics. Abans d'aprofundir en la crisi subterrània del PP, comencem per la del govern espanyol. L'esquerra es va acomiadant del poder. Demostrant que la marca PSOE està desgastada en un cicle que no és aliè a Pedro Sánchez. Extremadura tenia un mal candidat (un ànec coix) i Castella i Lleó en té un de desconegut. Aragó s'ha estrenat amb l'estratègia d'enviar dones ministres i tot indica que a María Jesús Montero li anirà pitjor que a Pilar Alegría. En qualsevol fórmula, no hi funcionen les sigles, ni els candidats orgànics ni del govern espanyol.

Sánchez pretén encapsular-ho en derrotes individuals. La realitat és que no són una alternativa de govern ni poden absorbir el desgast i la fragmentació a la seva esquerra. El PSOE ja no és dic de Vox i es troben a menys distància de Santiago Abascal que del PP, on els separen gairebé vint punts a Extremadura i deu a Aragó. 

Alberto Núñez Feijóo està centrant les campanyes a “enterrar el sanchisme” sense connectar amb l’estrès social

Al PSOE ja no li funciona el “vot de la por”, i tampoc el de la gestió al PP. La crisi dels populars és profunda i silenciosa. A Extremadura i Aragó baixen en vots i el resultat de Jorge Azcón (dos escons menys) evidencia la incapacitat de llegir el moment polític. Tota l'energia del canvi de cicle l'absorbeix Vox. L'estratègia dels conservadors no és fàcil, però queda clar que no és l'actual. Alberto Núñez Feijóo està centrant les campanyes a “enterrar el sanchisme” sense connectar amb l'estrès social. El PP copia l'estratègia a la seva dreta. Movent-se en debats com el migratori o el d'habitatge i portant Vito Quiles o Los Meconios al tancament de campanya d'Azcón. Legitimant així el marc de Vox, on només guanya Vox.

A Vox li afavoreix haver trencat els governs amb el PP i no retre comptes de cap gestió. Però ha connectat amb les coordenades polítiques (més aviat antipolítiques) i està ampliant la seva base electoral. Només té dos dics: les dones i els pensionistes. La resta ho té.

Santiago Abascal està dirigint cada campanya autonòmica sobre el terreny. Amb actes a l'interior i àrees metropolitanes. L'agenda no és només l'antimigratòria, contra les dones o el negacionisme en brut del canvi climàtic que tant de rebuig provoca. El candidat ultra Alejandro Nolasco, a la seva primera entrevista en mitjans d'aquest dilluns a Espejo Público, destacava l'impossible accés a l'habitatge, l'estat de les carreteres o les llistes d'espera a la Sanitat i els impostos disparats. La lepenització social de Vox els funciona i cala en classes mitjanes i obreres. Quan un partit supera el 17%, ja no és un nínxol. La diferència amb Podemos és que el soci del PP no ha vingut a cogovernar, sinó a substituir-lo. Amb la vista posada al 2031 i un corrent i finançament internacional a favor seu. El PP continua instal·lat a legitimar-la per poder governar amb ells sense percebre que ja no és el Vox del 2019, és un partit que pot substituir-lo o fagocitar-lo des de dins, com li ha passat al Partit Republicà amb Donald Trump.  

Aragó també ha accelerat la unitat de l'esquerra impulsada per Gabriel Rufián. Una proposta confusa, desconcertant i amb poques possibilitats de tirar endavant. Els portaveus oficials de cada organització l'han rebutjat públicament. ERC ha confirmat que es presentarà amb la seva marca. Arnaldo Otegi ha dit el mateix per Bildu. A Antonio Maíllo, d'IU, no li agrada la fórmula ni els “fulanismos”, en referència als hiperlideratges del motlle de Rufián. La ministra Mónica García, líder de Más Madrid, ho accepta com a debat, però no com a plataforma electoral. El mediàtic diputat madrileny Emilio Delgado, també de Más Madrid, presentarà l'acte amb Rufián el 18 de febrer sense aclarir si acceptaria Irene Montero al capdavant d'aquest suposat moviment. Podemos va per lliure, però opera amb Rufián sense ser conscient del rebuig que desperta a la resta de marques. De moment, molt de soroll i un pla amb moltes dificultats d'aterrar en res a curt termini.

Si el PSOE i el PP no es desperten de la letargia bipartidista, el primer es quedarà atrapat a l'oposició i Feijóo arribarà a un govern amb més debilitat de la que pot imaginar. Castella i Lleó, pel seu ADN electoral, pot ser el cop de porta definitiu per a tots dos.