Fa uns quants anys que el debat públic i la conversa ciutadana a Catalunya han fet un tomb. Després del procés independentista, que podríem situar en els seus anys més intensos en la dècada que va des del 2010 (amb la sentència del TC contra l’Estatut i la manifestació massiva “Som una nació. Nosaltres decidim”) fins al 2022 (amb la sortida de Junts del Govern de Catalunya com a preludi de la crisi independentista que culmina amb la victòria electoral del PSC el 2024), el debat nacional s’ha minimitzat, s’ha empetitit, s’ha difuminat de les converses entre amics, companys de feina i familiars. Els mitjans de comunicació ja no en parlen gaire i les persones que ho fan s’arrisquen a semblar uns nostàlgics, uns pesats o uns aixafaguitarres. El relat oficial és ara el del retorn a la normalitat, a la convivència i a la lleialtat institucional. Els debats que interessen als poders públics són ara uns altres: la guerra cultural en l’eix dreta-esquerra, la política espanyola i els estirabots de Donald Trump. La resta de temes ja no interessen, sobretot perquè hi ha algú que no vol que ens interessin més. Han fet desaparèixer qualsevol rastre del conflicte nacional, sigui polític, cultural, lingüístic o econòmic.

Aquesta modificació del debat públic és un afer molt rellevant. De fet, comporta un canvi d’actitud i de prioritats que pot arribar a bandejar qüestions més importants, fins i tot en el comportament personal de cadascú. El meu amic Bernat M. em posava, l’altre dia tot fent un cafè a la plaça Molina de la capital, un bon exemple d’això que explico. Si una part del debat públic gira avui entorn d’un cert tipus de feminisme i sobre la criminalització, per part d’un sector extremista, dels homes, blancs, heterosexuals i d’una certa edat, la conseqüència és que a ell (i a mi) ens situa en el mateix pla defensiu on hi pugui haver Santiago Abascal, amb qui no m’hi uneix res més enllà del fet inevitable de ser, ambdós, homes, blancs, heterosexuals i d’una certa edat. És un mal exemple, ho sé, però és extensiu a la resta de debats públics actuals: cotxes elèctrics sí o no, Palestina sí o no, nuclears sí o no, immigrants sí o no, pensions altes sí o no, cordons sanitaris sí o no, expropiació de pisos sí o no, Pedro Sánchez sí o no. Tot això ens posa, als independentistes, en unes trinxeres creades artificialment, i sovint tenim altres independentistes a la trinxera contrària.

Aturar l’extrema dreta potser és important, però per a mi és més important aturar l’espanyolització del meu país

Tots aquests debats tenen dos elements en comú: són d’un reduccionisme increïble (i, per tant, beneficien només les posicions reduccionistes que representen l’extrema dreta i l’extrema esquerra) i arraconen el debat nacional de Catalunya i Espanya. Aquestes converses públiques eliminen el debat sobre la llengua catalana, sobre el dret d’autodeterminació, sobre l’encaix (possible o impossible) de Catalunya dins d’Espanya, sobre l’espoli fiscal estructural o sobre la nostra identitat col·lectiva. L’eix dreta-esquerra es va imposant sobre l’eix nacional, que ha estat l’eix sobre el qual ha pivotat la política catalana les darreres quatre dècades. Es pretén dividir el nostre sistema de partits entre formacions de dreta o d’esquerra, quan el que ens convé és traçar la línia entre els partits d’obediència catalana i els partits que són sucursals dels partits d’àmbit estatal amb seu a Madrid. Aturar l’extrema dreta potser és important, però per a mi és més important aturar l’espanyolització del meu país. Tinc més coses en comú, en el que és realment essencial, amb un votant de la CUP o d’AC que no pas amb un votant dels Comuns o de Vox. Tenim la mateixa visió catalanocèntrica del món i del meu país, que no és pas poca cosa.

Vull insistir en el fet que aquest canvi de paradigma no és casual ni fruit del cansament del debat sobiranista. Forma part d’una estratègia política, consensuada o no, entre diversos actors polítics, mediàtics, culturals, econòmics i socials. Res no és casual ni per generació espontània. Només cal veure quines són les estrelles convidades a la FIL de Guadalajara o qui rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Només cal veure quines són les temàtiques de les nostres pel·lícules i documentals. Només cal veure quins són els noms dels nous carrers i biblioteques. Hi ha una ofensiva silenciosa per modificar el nostre imaginari col·lectiu, per amplificar la presència d’Espanya i els seus debats i reduir la presència de Catalunya i els nostres debats. És més important l’antifranquisme, en el relat oficial, que no pas la defensa de la llengua catalana, encara que no hi hagi una política més antifranquista que la promoció del català.

Catalunya necessita un canvi de paradigma perquè el paradigma actual no només situa el nostre país en un bany maria que pot acabar de bullir la nostra identitat, sinó perquè és divisiu de la societat per la seva alta toxicitat. A alguns els convé dividir-nos en tots els àmbits possibles, i Barcelona ha estat el laboratori on han aplicat aquesta enginyeria social. Els vuit anys dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona haurien de ser estudiats acadèmicament perquè van treballar dia i nit per dividir els barcelonins: favorables i contraris al cotxe privat; propietaris contra llogaters; favorables i contraris a les superilles; empresaris contra treballadors; favorables i contraris a Palestina; favorables i contraris a la tolerància amb la delinqüència; favorables i desfavorables a la Copa Amèrica; favorables i desfavorables a les bicicletes... En comptes d’unir el país en grans consensos, hi ha partits a Catalunya que només poden créixer sobre la divisió i l’enfrontament. I la conversa pública que volen imposar és la coartada intel·lectual amb la qual volen emparar i embolcallar aquesta lluita partidista. El nou any 2026 hauria de ser l’any del canvi de paradigma per tornar al debat que Catalunya necessita, que no és cap altre que el futur polític de Catalunya, perquè cap altre debat públic ha tret al carrer milions de persones durant una dècada seguida.