Aquest 2018 certament no passarà a la història com l’any que es va fer efectiva la república. En canvi, potser sí que quedarà marcat en els annals del món com l’any que Occident es va començar a descompondre. N’hi ha prou de llegir revistes estrangeres, de veure com evolucionen els guions de cine, d’observar com va canviant la gastronomia dels restaurants de Barcelona o d’estar atent als rànquings universitaris i a la profusió de canals d’informació russos, àrabs i xinesos.

Fa segles que els catalans vivim la mateixa pel.lícula. Cada conflicte amb la corona espanyola comença en un marc de globalització i de crisi política, i acaba amb un daltabaix que Catalunya paga desapareixent dels mapes una temporada. Com que estem en una situació de fragilitat, ocupats per un exèrcit estranger, som els primers a notar els canvis i els darrers a trobar una manera de refer-nos-en. El fet que Europa hagi deixat de ser el centre del món ens dona un marge addicional de reacció, però no és clar que estiguem en condicions d’aprofitar-lo.

Fa angúnia de pensar en la dècada que els nostres dirigents han perdut remenant tòpics exhausts i exaltant mòmies absurdes mentre el món canviava davant dels seus nassos. Som en aquell estadi de decadència en el qual els representants del poder competeixen entre ells com un estol de barjaules mal pintades. Els discursos estan tan erosionats que l’única cosa que el poder pot vendre és la imatge dels seus titelles. Potser per això La Vanguardia s’ha sumat a l’estratègia d’exposar, ben grossa, la cara dels seus opinadors a Twitter.

Si alguna cosa cohesiona els partits de Barcelona i de Madrid és el reciclatge d’idees amortitzades. Poden ser idees enfrontades, però com que són rampoines inservibles en el món d’avui els debats polítics recorden aquestes guerres esportives que les multinacionals organitzen per cohesionar els equips en els boscos d’algun balneari. Malgrat els empresonaments, ERC i el PP no havien estat mai tan a prop; mai les diferències entre Gabriel Rufián i Andrea Levy, o entre Inés Arrimadas i Elsa Artadi, no havien estat tan insignificants. 

Els pròxims anys, ens semblarà que vivim en aquell rai de William Turner que navega enmig d’una tempesta fosca, marejada per un mar convuls. La crisi econòmica va posar punt final a la solució materialista que es va imposar després de les dues guerres mundials. La cultura del benefici, mantinguda amb les plusvàlues de la colonització, era un consol de pobres al patiment del segle XX. Quan el president Obama va guanyar la presidència dels Estats Units, el 2009, ja vaig escriure que la democràcia no sobreviuria en mans dels genis del màrqueting polític. 

Com hauria dit Jordi Pujol durant la dictadura, abans de vendre’s als espanyols, ens sobren politòlegs i ens falten bons poetes. Sense polítics que s’hagin construït un univers propi, que tinguin intuïció moral i una relació amb la veritat d’artista, sense homes creatius capaços de donar exemple i de tocar la fibra espiritual dels ciutadans, la democràcia s’anirà consumint com un xou de televisió en hores baixes. A mesura que els grans països democràtics perdin la superioritat econòmica que havien heretat de les conquestes militars, la nostra idea de llibertat s’anirà eixarreint i l’autoritarisme guanyarà influència.

Ve un segle de recerca moral i la democràcia s’haurà de guanyar el seu lloc al món, sense la superioritat de partida que li donaven els segles d’hegemonia militar i cultural europea. Els equilibris són solucions temporals; el sentit tràgic de la vida serveix per prendre decisions tràgiques, no per projectar-hi discursos gòtics de lletraferit. Tot apunta que seguirem vivint en un clima de degradació política cada cop més general i que la filosofia de tocador que hem alçat per evitar de trobar-nos reflectits en els nostres propis monstres devorarà els seus comediants cada dia més de pressa.

Mai no m’havia semblat tan bell aquell vers de Bukowski que diu que el que realment importa és amb quina gràcia un home és capaç de travessar el foc. Potser tenim sort i, a mesura que la fusta vella cremi, descobrim que l’escola pujolista va servir d’alguna cosa. Potser, de les cendres, veiem aparèixer líders que gosen parlar als catalans com a persones normals i que, amb la seva llibertat, saben fer alguna cosa més que no pas posar-la al servei dels espanyols a canvi de quatre condecoracions de dictador africà.

Potser Barcelona arribarà a ser un contrapès democràtic dins d’Euràsia i podrà fer honor a l’aeroport del Prat, que competeix amb el de Moscou i el d'Istambul en creixement. Potser la decadència d’Occident donarà una oportunitat al Mediterrani i la nostra història serà tan brillant que fins i tot podrem fer passar per princeses les meuques amb les quals ens ha tocat ballar. Potser, al final, mirarem enrere i no ens reconeixerem, i també Espanya canviarà, ara que les seves ciutats han recuperat el gust per treballar, gràcies als 40 anys de democràcia que els hem donat sense protestar perquè Madrid pogués anar assumint que el temps de l'imperi ha passat.

Enric Vila
Opinió Kacey Musgraves Enric Vila
Enric Vila
Opinió Richelieu al Prat Enric Vila
Enric Vila
Opinió La vocació política Enric Vila