Les enquestes no pinten bé per a Junts per Catalunya. Sense credibilitat i amb una carpeta d'incompliments sota l'ala, sembla que no n'hi ha prou amb dir espanyol a Rufián —que ho és— per mobilitzar un electorat frustrat i desconfiat. En comptes de fer la feina de fons i l'autocrítica necessària per replantejar-se quins guanys han tret de falcar governs socialistes, la desesperació dels juntaires es manifesta previsiblement i convergentment: a cop de jugada mestra. L'entrevista de Carles Puigdemont a El Mundo és un intent barroer de centrar la conversa política i guanyar l'espai mediàtic que les propostes electorals de Junts —si és que algú sap quines són, a banda de donar suport al PSOE sense benefici— no es poden guanyar soles. I és barroer perquè la inclinació dels convergents per les gestes heroiques i el cofoisme fa que calculin desencertadament les conseqüències de l'heroïcitat. Després de vuit anys de negociacions fracassades i de pactes fraudulents, una entrevista amb to triomfal al diari que va publicar informació falsa sobre els comptes a Suïssa de Xavier Trias és una mala idea per diversos motius. 

En primer lloc, perquè reforça la sospita que Junts té serioses dificultats per bastir un programa atractiu, categoritzable ideològicament, que aporti alguna dada més que ser "els del mig". I que com que hi ha una buidor teòrica de fons —i, a més a més, hi ha la impossibilitat de concretar exactament què hi hem guanyat d'ençà que els convergents tornen a jugar al peix al cove sense èxit— els cal recórrer a l'únic segell distintiu, a l'únic actor rellevant que els queda: el president Puigdemont. És un recurs efectiu de cara a l'electorat més o menys convençut, però contraproduent de cara a l'electorat incrèdul perquè s'empra per atenuar un gruix de mancances que no hi ha intenció de resoldre. 

L'entrevista a Puigdemont és l'expressió de la urgència electoral de Junts, però també de la mirada curtterminista i apardalada de qui ha perdut el futur del país i la independència de vista

Alguns lectors s'afanyaran a etzibar "bé, però l'amnistia sí que ha estat un èxit". I aquest és el segon motiu pel qual l'autocomplaença excessiva del president destapant l'entrellat de les negociacions per a l'amnistia ha estat una mala idea. Per molt que des dels partits del procés s'hagin fet tots els esforços per presentar-la com una victòria col·lectiva, una part gens negligible de l'electorat independentista l'ha llegida i la llegeix com una renúncia col·lectiva en favor d'uns quants. Si a més a més hi sumem el naufragi del català a Europa, de la recaptació de tributs i del traspàs de les competències en immigració, si hi afegim la degradació i castellanització del país, i si també hi annexem la sensació general de desemparament i intempèrie política que patim els catalans d'ençà del procés —i d'abans i tot—, els cops al pit del president Puigdemont prenen una aparença ridícula. L'entrevista a El Mundo és un estirabot fruit del ressentiment —justificat— del president. És un atac frontal —i un punt personal— contra Pedro Sánchez, i és precisament perquè el gest està pensat en termes estrets, de partit, deixant el país al marge, retreta de res que els catalans puguem reivindicar en conjunt, que el PP i Vox se l'han jugat a favor seu. 

En tercer lloc, l'entrevista és una mala idea perquè El Mundo no és el diari que va publicar informació falsa sobre els comptes a Suïssa de Xavier Trias perquè fos Xavier Trias. El Mundo va publicar informació falsa sobre els comptes a Suïssa de Xavier Trias perquè Trias és català. I es va publicar amb la intenció de desestabilitzar l'independentisme —malgrat que Trias no ho sigui estrictament—, de decapitar-ne els líders i de minvar l'autoestima col·lectiva. El que esgrimeixi Trias per desfigurar el desengany és força indiferent perquè l'embat contra Trias no va ser personal: van atacar-lo a ell per atacar-nos a tots. Oferir l'entrevista a El Mundo encegats pel jugadamestrisme electoralista és blanquejar els mateixos poders espanyols que, quan els sembli que la llibertat de Catalunya torna a tenir alguna oportunitat de reeixir, se'ns giraran en contra sense cap escrúpol ni pels catalans, ni per la democràcia. L'entrevista al president Puigdemont és l'expressió de la urgència electoral de Junts, però també de la mirada curtterminista i apardalada de qui ha perdut el futur del país i la independència de vista.