Catalunya és un camió bolcat a l’AP-7, i no parlo únicament del vehicle mastodòntic que naufragà ahir dissabte de matinada entre Sant Celoni i Vallgorgina, provocant retencions quilomètriques durant hores, tot just quan els pixapins es disposaven a fugir de Barcelona nord enllà. Parlo del camió que hi rodola cada setmana, de taronges i mandarines en el cas més recent, i que avui o demà durà pel món porquets sopranistes, faixes elàstiques o bosses amb nauseabunds bastonets de surimi. Catalunya és aquest semiremolc amb la panxa esventrada i les famílies aturades als vehicles mirant-s’ho amb l’únic consol de les vistes al Montseny i la companyia dels humoristes del procés que fan el jornal a la ràdio. A les recurrents imatges de cotxes enfangats en moltes rieres del Maresme, els companys de TV3 ja s’han avesat a sumar-hi un nou vehicle màrtir nacional: el camió de l’AP-7.

Els polítics celebraren l’alliberament de l’autopista de la Mediterrània i la supressió dels peatges com una fita nacional, quasi un preàmbul a la independència. Però han bastat pocs mesos per comprovar de nou com el Govern no és capaç ni de gestionar el caminoi d’una simple autonomia espanyola. Sabíem de fa uns quants anys d’aquest traspàs de gestió. Ningú va preludiar l’augment del trànsit a l’autopista, camions inclosos? Ningú obrà en conseqüència per tal d’ordir un pla d’emergències de més rapidesa? El camió de l’AP-7 volcà a quarts de cinc de la matinada i fins a mitja tarda no es pogué restablir del tot la circulació. Ara la culpa no és d’Espanya i dels seus peatges (de fet, mai no fou el cas; el caixa-cobri de les autopistes tenia origen en caixes i bancs de catalaníssima genètica): però no veureu ni un sol responsable governamental oferint explicacions al comú.

Molts dels usuaris de l’AP-7 resen soto voce perquè l’administració hi torni a posar peatges

La cosa faria plorar si l’escena de cada setmana només afectés la mobilitat del milió i mig de ciutadans que tenen la simple pretensió de marxar uns dies a fer el mec abraçant ficus pel bosc. Però deriva en pura indignació si pensem que tot això afecta la seguretat de tots els conductors, inclosos els transportistes. En aquest aspecte, només cal habitar una horeta en automòbil aquesta via per saber què vol dir anar amb cangueli pel món. De fet, molts dels usuaris de l’AP-7 resen soto voce perquè l’administració hi torni a posar peatges. Resulta tota una metàfora: somiàrem una política molt millor, i ara qui sap si acabarem abraçant l’autonomisme encara que sigui afluixant la mosca. Però això no sembla importar ningú, car Pere Aragonès i companyia es troben immersos en buscar aliances pels pressupostos i qualsevulla nimietat dels mortals els sembla subsidiària.

Això dels pressupostos també és una cosa magnífica. Finalment, Aragonès i Salvador Illa ja no maregen la perdiu i el PSC ha decidit sortir de l’armari com a soci preferent dels republicans a Catalunya. Ahir mateix, la portaveu sociata, Alícia Romero, afirmava tota joliua que faria costat als comptes del Govern sota la condició d’accelerar el projecte Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aquest canvi de cromos és una cosa fantàstica, i palesa que als espanyols encara els fa certa gràcia això d’anar-nos humiliant de mica en mica. Tu em dones un parc temàtic, xato, i jo t’aprovo els números. Salvador Illa s’ho està passant d’allò més bé i no m’estranya que es deixi entrevistar a La Vanguardia arran de la seva fal·lera pel running. Si vols quedem un dia i fem unes tirades de 5.000, Salvador, i així de pas parlem una mica de la lògica de Hegel i de la teva futura presidència.

És una llàstima que molts conciutadans hagin de veure aquest camió cada setmana i que el vehicle de torn en qüestió, adorablement penós com una balena perduda, els hagi acabat convencent de tornar a votar socialista; car sempre serà millor un espanyol que faci anar mínimament el país que no pas un independentista que s’entesti a enfonsar-lo. Quina creu de gent, vergesanta! A casa encara tenim fe i pujàrem al nord en tren, que és cosa ben igual pel que fa la sordidesa però, si més no, amb un índex menor de mortaldat. Un cop a Caldes, faltaria més, agafàrem un taxi, perquè a l’Empordà sempre hi has d’arribar com un senyor i, ja que els xaves més ploms venim a tocar els collons als indígenes d’una forma espantosa, si més no cal tenir la delicadesa de pagar-los les festes. Fa molta fred, s’hi està de collons; aquest país és de les poques coses que encara no ens han robat els processistes.