“España seguirá adelante. Con determinación, con esperanza, lo haremos juntos; conscientes de nuestra realidad histórica y actual, de nuestra verdad como Nación. En ese camino estará siempre la Corona; no solo porque es mi deber como Rey, sino también porque es mi convicción”.

El tradicional missatge nadalenc que ha fet enguany el rei Felip VI marca un punt d’inflexió en la política espanyola perquè voluntàriament el monarca ha desubicat el cap de l’Estat de la neutralitat que li correspon per situar-se al capdavant d’una trinxera. La intervenció del monarca ha estat realista en el doble sentit de constatar la seva angoixa per com ha evolucionat políticament el país, i perquè necessita actuar en defensa pròpia. I Felip VI ha decidit prendre partit contra la majoria que governa Espanya, que per primer cop marca una tendència clarament republicana. De la mateixa manera que el 3 d’octubre de 2017 Felip VI es va pronunciar contra la majoria democràticament expressada dels catalans, ara ho ha fet contra la majoria democràticament expressada pels espanyols i això, més tard o més aviat, tindrà conseqüències.

No cal dir que el prestigi de la monarquia espanyola ha caigut en picat, principalment per la corrupció i els escàndols dels membres d’una família poc virtuosa, però també pels gestos poc mesurats del mateix Felip VI que s’ha vist ràpidament reivindicat i identificat amb les forces més reaccionàries que, per algun motiu, és de qui rep sempre les ovacions més sorolloses.

De la mateixa manera que el 3 d’octubre de 2017 Felip VI es va pronunciar contra la majoria democràticament expressada dels catalans, ara ho ha fet contra la majoria democràticament expressada pels espanyols

Davant d’aquesta situació, Felip VI podia haver intentat recuperar aquella amistat que va practicar son pare amb representants progressistes i nacionalistes, des de Santiago Carrillo a Josep Tarradellas i fins i tot Jordi Pujol, que sempre va mantenir una certa relació de cordialitat i de complicitat amb el monarca anterior. Tanmateix, Felip VI ha fet el contrari, i en comptes d’“eixamplar la base” ha actuat a la defensiva. Temorós per les influències de les forces republicanes emergents a les institucions de l’Estat, ha preferit refugiar-se en els suports que creu tenir assegurats, embolicant-se amb la bandera de la unitat. És comprensible que el rei abanderi la unitat, al capdavall, el rei, com a símbol de la unitat, és l’únic argument que justifica l’existència de la monarquia, però precisament per exercir de símbol d’unitat hauria de propiciar consensos i evitar prendre partit com ho ha fet, apropiant-se de la Constitució com a coartada.

Diu Felip VI:“Para que la Constitución desarrolle plenamente su cometido (…), exige que preservemos su integridad (…) Por tanto, fuera del respeto a la Constitución no hay democracia ni convivencia posibles; no hay libertades sino imposición; no hay ley, sino arbitrariedad. Fuera de la Constitución no hay una España en paz y libertad. Y junto a la Constitución, España”.

Ben bé sembla que Felip s’hagi inspirat en els discursos que per les mateixes dates pronunciava Franco, exaltant “los principios inmutables del Movimiento Nacional”, perquè el missatge del rei sembla més aviat una amenaça. És obvi que podria haver-hi constitució i democràcia i no haver-hi rei, per això Felip posa l’èmfasi en la “integritat”, no fos cas que una reforma democràticament tramitada el deixi a l’atur laboral, però sembla que digui que llavors, com ha passat altres vegades quan els Borbons s’han quedat sense feina, hi hauria imposició, arbitrarietat... si és que el que avisa no és traïdor.