Jo no ho recordo bé perquè encara era petit, però durant uns quants anys en aquest país es va encendre una llum d’esperança. Era quan sonava allò de “libertad, sin ira libertad, guárdate tu miedo y tu ira porque hay libertad, y si no la hay, sin duda la habrá”.
Doncs senyors de Jarcha, vostès no s’ho creuran, però els dubtes, 40 anys després, encara hi són. Les persones que defensen “palo largo y mano dura”, com deia la seva cançó, resisteixen, i de vegades, fins i tot, sembla que s’hagin reproduït i estès com una veritable epidèmia.
Quan jo era petit encara calia allunyar la permanent amenaça militar. Després s’havia de neutralitzar el xantatge moral d’una Església catòlica acostumada a tenir una gran influència política. Mal que bé, totes dues tasques es van complir.
En tercer lloc, calia transmetre a bona part de la classe política i el cos electoral els valors de la Il.lustració, que 200 anys abans s’havien assumit a tot el nostre entorn però no pas a gran part del territori espanyol.
I tot apunta que encara ens hem quedat encallats en la tercera fase. És obvi que avui dia bona part de la dreta i els seus electors continuen tenint una configuració mental molt similar a la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que en defensa d’un rei Borbó van esborrar qualsevol traça de liberalisme francès per restablir, dels Pirineus cap avall, l’absolutisme més ferotge.
És la mateixa rauxa d’integrisme monàrquic que porta persones del segle XXI a voler linxar qui gosi tocar-los la figura de qui ells consideren una semidivinitat ungida per encarnar l’essència mateixa de l’espanyolitat. I la Revolució Francesa a fer punyetes: aquí, a Espanya, a qui volen tallar el cap és a qui critica els reis.
En quaranta anys de democràcia hi ha hagut molt pocs intents de construir des d’Espanya un relat en positiu
El monarca actual deu tenir moltes virtuts, però com a actor polític no arriba ni a la sola de les sabates al seu pare. El rei Joan Carles ha tingut ombres negres durant el seu mandat, però respecte a Catalunya ha fet algun gest d’un gran significat. Quan el president Tarradellas va tornar de l’exili, el rei va desoir els sectors més carques del règim, l’exèrcit i, probablement —ara ho podem sospitar—, bona part de la UCD, el PSOE i el PC, i va retre els honors que es mereixia el vell mandatari republicà. Aleshores el rei emèrit va saber posar els llums llargs. I el seu fill, fins ara, en una època molt més estable, només ha trobat el botó dels curts.
És cert que la postura del rei Felip no ha sorgit com un bolet enmig del camp. A Espanya l’opinió pública s’ha anat modelant a poc a poc des dels partits polítics tradicionals, des de l’alt funcionariat, des d’alguns mitjans de comunicació i des d’un sector de la judicatura. D’aquesta manera s’ha desactivat qualsevol possibilitat de portar a una taula política tots els conflictes que avui són a les tarimes dels jutjats. Per aconseguir-ho, caldria un esforç didàctic de tal magnitud que ningú no voldrà posar-s’hi.
Cada passa endavant de les forces sobiranistes ha trobat com a resposta una volta de forrellat més d’un sistema polític blindat. Els successius governs espanyols han anat construint el seu discurs només en funció de la iniciativa perifèrica del moment. Com un pare que es limita a dir que no a tot el que li demanen els seus fills, sense més raonaments.
En quaranta anys de democràcia hi ha hagut molt pocs intents de construir des d’Espanya un relat en positiu. Des del “Libertad sin ira” només em venen a la memòria l’himne amb lletra de Marta Sánchez i els anuncis de Campofrío, que és una marca de xoriço.
I això deu voler dir que no anem bé.
