Que el govern de coalició PSOE-Unidas Podemos no hagi estat capaç de derogar la llei de seguretat ciutadana, més coneguda pel seu contingut com a llei mordassa, és quelcom més transcendent que un incompliment més dels compromisos assumits en la investidura de Pedro Sánchez. Que el govern més progressista de la història no hagi tingut el coratge de revocar el més furibund atac legislatiu a les llibertats i els drets fonamentals que s’ha perpetrat en els darrers quaranta anys significa que la regressió democràtica impulsada pel govern de Mariano Rajoy s’ha consolidat com a irreversible.

Som i serem en un estat policial en què qualsevol expressió de protesta o dissidència podrà ser reprimida arbitràriament. I el que més sorprèn, indigna i ho confirma és l’escassa atenció mediàtica que ha rebut aquest triomf de l’autoritarisme. Només fa unes setmanes s’han escrit pàgines i pàgines sobre les polèmiques i els desacords al voltant de lleis sectorials i, en canvi, de la llei mordassa, que amenaça tothom, també els mitjans convencionals han passat de puntetes, confirmant que l’opinió publicada també està hipotecada en els assumptes d’estat. "Democracy dies in darkness", afirma cada dia The Washington Post en el seu frontispici. Efectivament, la democràcia mor en la foscor.

Observem l’evolució dels esdeveniments. La llei mordassa “és un retorn a l'estat policial que instaura, a més, el dret administratiu sancionador de l'enemic. El seu objectiu és sancionar el dissident, el que protesta, en considerar que qui protesta altera, no la seguretat, sinó la 'tranquil·litat pública', que, per altra banda, és un valor sense concreció constitucional. Aquesta llei habilita la policia per a l'exercici de poders exorbitants d'inspecció, retenció, investigació, repressió i sanció mitjançant la penalització de certes conductes. S'atribueix a la policia poders fundats en mers indicis i sospites, que desplacen les garanties judicials, i que pateixen un marge enorme de discrecionalitat (...) El dret s'empra com a instrument per protegir i assegurar l'actuació policial al marge dels controls judicials. Suposa una inversió de l'ordre constitucional, en situar com a objectiu principal de les funcions de la policia la seguretat ciutadana i no el lliure exercici dels drets fonamentals. Instaura un dret administratiu sancionador preventiu fonamentat en sospites i dirigides a generar desànim en l'exercici de drets fonamentals...”. Això no és un manifest d’activistes, és l’argumentari literal del PSOE que encara es pot trobar a la xarxa. Per aquesta raó, Pedro Sánchez es va comprometre l’any 2015 a “derogar la llei mordassa així que entrem al govern”. El 2020, en el seu discurs d’investidura va reiterar el seu compromís en “derogar” la llei tot defensant “una noció de llibertat incompatible amb la llei mordassa”.

Que el govern més progressista de la història no hagi tingut el coratge de revocar la llei mordassa, el més furibund atac legislatiu a les llibertats i els drets fonamentals que s’ha perpetrat en els darrers quaranta anys, significa que la regressió democràtica impulsada pel govern de Mariano Rajoy s’ha consolidat com a irreversible

Molt aviat, de la derogació es va passar a la reforma que s’ha anat posposant fins al darrer any de la legislatura, i que finalment ha quedat en res. En el súmmum del cinisme polític es va presentar una reforma que consolidava els aspectes més agressius i retrògrads de la llei del sinistre ministre Jorge Fernández Díaz. La intenció no ha estat una altra que provocar el rebuig dels aliats parlamentaris i utilitzar-lo com a pretext per deixar les coses com les va deixar el Partit Popular. I aquí cal preguntar-se pel paper adoptat per Unidas Podemos. Tan reivindicatius que eren fa una setmana, en aquest cas que afecta les llibertats i els drets fonamentals de tothom, han callat i han atorgat. Si alguna esperança generava la presència d'Unidas Podemos en l’Executiu, era precisament per revertir la involució democràtica. Era en aquesta ocasió on el grup que representen a l’Executiu Yolanda Díaz i Irene Montero tenia l’ocasió de demostrar el seu compromís amb el canvi, però ha quedat clar que amb els assumptes d’estat no hi ha marge per a ningú. L'organització política que va liderar Pablo Iglesias es va anomenar Podemos i cridava contra la resignació. “Sí, se puede”, deien. Segurament per això també van ser víctimes de la guerra bruta organitzada des de les clavegueres de l’Estat. Tanmateix, han claudicat en el més fonamental. Ara ja és segur que es canviaran el nom després d’assumir en silenci que “no se puede y no podemos”.

La qüestió és per què no es pot? No cal dir que a Espanya, des del franquisme, les policies, com els militars, sempre han estat un poder fàctic, però durant el mandat de Rajoy y Fernández Díaz, a conseqüència del procés sobiranista català, el protagonisme repressiu de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil va encoratjar els comandaments i els sindicats policials dominats per l’extrema dreta a fer-se valdre com a avantguarda patriòtica. Les polítiques del govern Rajoy en connivència amb el búnquer judicial sempre van estar dirigides a enfortir els mecanismes repressius. Així i tot, la figura estrambòtica de Fernández Díaz, que concedia condecoracions a Nuestra Señora María Santísima del Amor, mai va ser considerada per les cúpules policials. Es va crear enemics entre els comandaments que, fins i tot per provocar la seva caiguda, li gravaven les converses en el seu propi despatx, com quan el ministre maquinava la guerra bruta contra els polítics de Convergència i Unió. Superat pels funcionaris, el ministre va assegurar la seva supervivència eixamplant els privilegis de les cúpules i repartint fons reservats a dojo.

Potser era ingenu esperar que un govern de coalició de les esquerres espanyoles revoqués el 'todo atado y bien atado' del testament de Franco, però si ara no s’ha fet, vol dir que no es farà mai i sense esperances no hi ha futur en un país on resulta tan arriscat ensopegar amb un delinqüent com amb un policia que estigui de malhumor

Quan Pedro Sánchez va guanyar contra tot pronòstic la moció de censura a Rajoy, el monstre policial de poder paral·lel ja havia crescut considerablement, tant era així que el nou cap de govern va nomenar Fernando Grande-Marlaska ministre de l’Interior. Va ser un nomenament sorprenent, perquè Marlaska s’havia fet conèixer com a jutge dels considerats inequívocament afins al Partit Popular. En sectors progressistes, el nomenament ja es va considerar una imposició del deep state i una claudicació. El temps els ha donat la raó. Malgrat alguns conflictes interns amb els comandaments policials com sol passar amb tots els ministres i alguns gestos folklòrics, la gestió del ministre Marlaska ha estat continuista. No hi ha hagut cas d’abusos i brutalitat policial que no hagi comptat amb l’aval del ministre. Inclosa la tragèdia de Melilla quan van perdre la vida vint-i-tres immigrants. Diversos mitjans internacionals han publicat proves que desmenteixen la versió oficial del ministre exculpant les policies espanyoles, versió que repetirà davant el Parlament Europeu, que li ha exigit explicacions. La impunitat policial, l’espionatge d’adversaris polítics i la infiltració en entitats de defensa de les llibertats civils ha estat una pràctica continuada i fins i tot reivindicada pel ministre. I, per descomptat, ha estat Fernando Grande-Marlaska, assumint les funcions de delegat dels poders fàctics de l’Estat, l’encarregat d’impedir primer la derogació i després la reforma de la llei mordassa.

Hi ha un detall simbòlicament significatiu del poder de la policia. A Barcelona ha sorgit la iniciativa de traslladar la Prefectura de Via Laietana i transformar aquest edifici sinistre en un espai de memòria sobre la repressió i la tortura durant el franquisme, però els policies estan orgullosos del passat i s'hi han negat en rodó i el govern espanyol ha claudicat. A la Via Laietana van patir en pròpia carn l'acarnissament de la dictadura Joan Reventós i Raimon Obiols, pares de l'actual PSC. Aleshores, socialistes i comunistes cridaven al carrer “la policia tortura i assassina”. Ara el partit de Reventós i Obiols, per indicacions alienes, no ha gosat donar suport a la iniciativa avalada per l'Ajuntament de Barcelona. Ni un canvi d'edifici estan disposats a acceptar els policies, i les institucions democràtiques han reaccionat ajupint el cap.

Potser era ingenu esperar que un govern de coalició de les esquerres espanyoles revoqués el todo atado y bien atado del testament de Franco, però si ara no s’ha fet, vol dir que no es farà mai i sense esperances no hi ha futur en un país on resulta tan arriscat ensopegar amb un delinqüent com amb un policia que estigui de malhumor.