Per molt que gaudeixi embadocant-me a base de contemplar el cel, sovint les anècdotes m’obliguen a ensopegar amb el fang de la realitat. El lector pensarà que tot això que em disposo a contar-li són només contingències de la vida, peripècies de tres al quarto, o fins i tot historietes d’infant. Però haig de pregar-li, una vegada més, que tingui paciència. El cas és que, de fa setmanes, visc un malson recorrent, un marejol existencial que és encara més angoixant perquè s’esdevé al món dels fets. No tresco per Barcelona com fa uns anys i és ben cert que ja soc una rèmora del mobiliari de les nostres més exquisides cocteleries; però sovint hi torno, no pas per ingerir (la psiquiatria moderna m’obliga a continuar l’abstinència), sinó per abraçar els meus antics bàrmans i agrair-los —encara que sigui en aquesta tediosa vida pòstuma— la immensa companyia i les tones de felicitat que em varen regalar.

Bé, anem al gra. El fet en qüestió, repetició anguniosa i feixuga, és que darrerament no hi ha ocasió en la qual torni a una de les meves terrasses favorites (per fer-hi una tònica o una aigua, que la família no s’espanti) i no només estiguin curulles de gent... sinó que un articulista de La Vanguardia s’assegui a la meva taula favorita. Quan s’ha esdevingut aquesta tragèdia opto per marxar de l’establiment i cercar un altre refugi sense que el cocteler titular pugui adonar-se de la meva manca de cortesia. La darrera vegada fou al Passatge de Mercader, on hi ha el Belvedere del meu estimat degà Ginés Pérez, una de les terrasses més belles d’Occident. Jo em trobava molt feliç de tornar a aquell indret on en Ginés va ensenyar-nos la grandesa capvesprosa del Manhattan i la gràcia joliua del London Mule; només demanava reveure el meu estimat barman i va i em trobo John Carlin furtant-me el meu seient.

El lector no té la necessitat de saber qui és John Carlin; per resumir-ho breument, resulta ser d’aquells nanos que semblen tenir el pedigrí d’un passaport embotit d’estampes de tots els continents però que, nogensmenys, no pot deixar de pensar com un espanyolot més. El cataclisme hauria pogut ser pitjor i la taula en qüestió podria haver estat ocupada pel brut del Víctor Amela, aquell nano a qui van donar el premi Ramon Llull després que el pobre corrector de català li refés la novel·la de dalt a baix. Però el cas és que allí s’asseia el tòtil d’en Carlin, justament a la meva taula, al petit racó que jo vaig glossar perquè passés a l’eternitat, en el qual vaig convidar tants amics (deixant-me una gran part del meu escassíssim patrimoni) i on vaig mamar amb una enteresa i mètode que encara no han estat igualats per cap coetani; però la presència d’en Carlin m’impedia retrobar-me amb la meva ombra.

Les nostres terrasses, les nostres barres són molt més importants que la dignitat de la nostra pròpia mare; i no permetrem que una gent mal vestida, profundament illetrada i tristament espanyola ens les tornin a embrutar

El lector, insisteixo, pensarà que tot això són falòrnies de nen mimat i que la situació no és tan greu. Doncs sí que ho és, perquè les taules —a banda dels seus propietaris— sempre han d’ésser patrimoni dels glossadors; a saber, de tots aquells prosistes que hem ajudat a donar-los vida. Durant els anys en els quals (a nivell personal i prosístic) servidor valia una mica la pena, jamai m’havia hagut de molestar per demanar taula, ja fos al meu racó predilecte del Belvedere o a la vetlladora de l’Ascensor del carrer Bellafila; i no havia de demanar taula perquè la taula, com el show, era jo mateix. Quan parlem de controlar el territori, més enllà de mandangues processistes sobre el domini de la policia espanyola al nostre païset, ens referim precisament a això; jo vaig regalar grandesa a les nostres cocteleries i ara haig de veure com els espanyols s’hi pixen amb les seves ridícules americanes de lli rogenc.

No vull pecar de victimista i culpar només els invasors d’aquesta gran desfeta, perquè —al capdavall— aquesta gentola només ha aprofitat la meva absència per robar-nos a tots el paisatge més plaent de Barcelona. La responsabilitat és enterament meva, i dic meva perquè jo mateix vaig abandonar aquests racons, amb la qual cosa —implícitament o explícita, tant li fot— vaig adobar el terreny perquè els pitjors prosistes de la premsa mundial vagin a fotre-hi les galtes del cul. Jo, amb la meva estúpida irresponsabilitat, amb una nauseabunda renúncia a retenir allò que era meu, jo i només jo he permès que un analfabet amb targeta gold com el malaguanyat enze del Carlin s’assegui a les meves taules. I el pitjor de tot és que la meva deixadesa no és imputable a l’abstinència, sinó a la manca més absoluta de persistència en la lluita i a una renúncia a la batalla digna del macabre Puigdemont.

Cal tornar a la guerra, certament, puix que no podem permetre que se’ns manllevi així el nostre imaginari. Jo pensava que la joventut de la tribu m’ajudaria en aquesta tasca tan agradosa, però ara per ara tenim a tots els nanos més llestos de la tribu treballant per a la Corpo, fent vídeos altament espantosos d’allò que els cursis anomenen “estil de vida” i escrivint articles sobre el català a Europa i d’altres assumptes sense el mínim interès. Ara cal tornar a la guerra, i empro aquest mot amb tot l’enteniment del món, car només la violència pot restaurar l’ordre correcte de les coses. I si cal que ens hi deixem la vida, doncs que així sigui. Les nostres terrasses, les nostres barres són molt més importants que la dignitat de la nostra pròpia mare; i no permetrem que una gent mal vestida, profundament illetrada i tristament espanyola ens les tornin a embrutar amb la seva fangosa sintaxi mental.

Cal tornar a la guerra. És necessari. Així s’havia d’escriure, i així es farà.