El traspàs de Rodalies a la Generalitat és un d’aquells temes que, de tant en tant, surt a la palestra de les reivindicacions catalanes davant les incidències continuades tant en les infraestructures ferroviàries (responsabilitat d’Adif) com en el servei de l’operador (Renfe). Tot i això, la reivindicació segueix establement encallada davant la resistència de l’Estat.

Per situar-nos una mica en la importància del ferrocarril a casa nostra, en un any normal com va ser el 2019, Renfe va comptabilitzar 143 milions de viatgers, dels quals 119 (83% del total) van correspondre a Rodalies; els anomenats trens regionals van sumar prop de 10 milions de viatgers i els trens de llarg recorregut prop de 12. Amb la pandèmia, l’ús de Rodalies va baixar dràsticament fins a 62 milions de viatgers el 2020 i a 76 milions el 2021. L’equipament estrella del servei ferroviari espanyol, l’AVE, transportava entre Barcelona i Madrid el 2019 la xifra de 4,3 milions de viatgers, que van passar a 1,2 milions el 2019 i 2,4 al 2021.

És evident que el de Rodalies és, de lluny, el servei que afecta més persones i que ho fa de manera quotidiana. Es concentra sobretot a la regió metropolitana de Barcelona, que és on viu més gent. És també en aquest entorn metropolità on, precisament, té concentrades les infraestructures i opera l’empresa pública FGC, la qual el 2019 (en una xarxa menys extensa i menys complexa que la de Renfe) va sumar la negligible xifra de 93 milions de viatgers.

Centrats en Renfe, l’operador espanyol arrossega un historial negatiu de rècord Guinness en múltiples àmbits: manca de puntualitat, imprevisibilitat del servei, avaries en trens i a les vies, sistema d’atenció al client, vagues freqüents de personal, per no citar els accidents, l’últim dels quals abans-d'ahir, un xoc a l’estació de Montcada i Reixac amb més de 150 viatgers afectats. Amb perspectiva històrica, Renfe s’ha guanyat a pols un prestigi, una imatge, sota mínims. Però el prestigi té poca importància quan qui el genera se sap fort i no té amenaçada la seva continuïtat. Sense alternatives on poder triar i amb l’Estat al darrere, sense altre recurs que la queixa estèril, l’usuari no té més remei que empassar-se disciplinadament el mal servei. En aquest sentit, el que personalment sempre m’ha estranyat de l’escassa resposta ciutadana a Renfe és el silenci dels sindicats, tenint present que una bona part dels usuaris diaris de Renfe són persones que van a treballar i que carreguen sobre les seves espatlles els costos dels retards i del mal servei.

Renfe i Adif són sempre temes d’actualitat per la importància de la infraestructura i del servei, però sobretot pel seu serial d’incidències en l’àmbit de Rodalies. En aquest context, un es pregunta si cal seguir demanant-ne el traspàs. Per diferents motius que llisto sense ordre d’importància específica:

  1. L’Estat no té cap voluntat de transferir la infraestructura, entre altres coses pel fet que en bona part és la mateixa per on circulen trens que no són de Rodalies (serveis regionals, de llarga distància, de transport de mercaderies...) i també pel fet que les vies i les catenàries són una autèntica estructura d' Estat. Una estructura que lliga els territoris i que cap partit polític d’obediència espanyolista, i menys encara la tecnocràcia d’Adif, estan disposats a cedir.
  2. La infraestructura està tan envellida i requereix tantes inversions que no s’han fet quan tocava, que assumir-ne la gestió seria tan arriscat com emprendre la conducció d’un Ferrari per una pista de muntanya.
  3. Els sindicats de Renfe no volen el traspàs. Els treballadors d’aquesta empresa venen de tenir una relació històrica molt arrelada amb el seu amo (l’Estat), estan ben pagats i, com els funcionaris, tenen el lloc de treball assegurat; amb la singularitat negociadora de tenir el poder de paralitzar el servei sense cap risc personal, com de vegades fan. Passar a dependre d’un altre amo quan amb l’actual et va bé, és massa risc.

L’experiència demostra que la voluntat de transferir el servei de Rodalies no va més enllà de deixar intervenir en els horaris dels trens i en els serveis mínims en cas de vagues. Poca cosa. Sense control sobre la infraestructura i en mans d’un personal que et pot posar les coses difícils, assumir completament Rodalies seria embrancar-se en una operació d’alt risc.

Una altra cosa seria que et transferissin la competència i els diners sobre la infraestructura, i que tinguessis la possibilitat real de canviar d’operador... Però això, a hores d’ara, és fer volar coloms.