Estimats lectors, el nou programa de la Laura Rosel a 2Cat, “No se n’ha parlat prou”, ja feia tota la pinta de cagalló ensucrat el dia que el van anunciar. Així les coses, m’he pres la molèstia de mirar-lo per vosaltres, perquè vosaltres, estimats lectors, no ho hàgiu de fer. El programa és infumable, tal com prometia. I el més divertit de tot és que pretén vendre’s com un espai de conversa amb un “enfocament poc habitual” sobre qüestions que la velocitat de l’actualitat no permet tractar amb la delicadesa que demanen. La veritat és que em meravella que entaforin un programa conduït per la Laura Rosel i amb la participació d’en Jordi Basté a la televisió pública com un producte televisiu amb aires de contracultura, de cosa feta als marges del sistema mediàtic. Aquesta gent ha perdut completament la vergonya i s’ha empescat una mena d’aiguabarreig de nivell baixíssim, una regurgitació de la pitjor de les tertulianors sense cap mena de coherència interna ni d’objectiu aparent. Però a la Catalunya dels socialistes, la realitat ha de semblar una cosa perquè en pugui ser una altra.

El primer capítol és un capítol sobre —diuen— l’amor. Estrenat el vespre del dia de Sant Jordi, la cosa arrenca amb una conversa amb la Marta Pontnou, en Tian Riba i en Jordi Basté sobre la diada de Sant Jordi, que ja d’entrada la presentadora s’encarrega de descriure com un dia de “llibres i amor”. Ni una referència a la catalanitat —excepte un comentari d'en Tian Riba un punt àcid sobre la percepció que tenim de nosaltres mateixos. Ni una referència a la llengua. Si hi ha massa gent a Barcelona, “aneu a comarques”, afirma la Pontnou. Després anomena Sabadell, Terrassa i Matadepera com a exemples, que deuen ser les “comarques” que es coneix. La cosa va avançant a cop de preguntes que garanteixen una conversa sense cap mena de substància ni profunditat. Les parelles han de dormir juntes o separades? Els cabells de les dones molesten els homes a l’hora de dormir al mateix llit? I la meva preferida: us casaríeu amb vosaltres mateixos? Això és exactament el que vol saber el públic sobre en Jordi Basté, sí. 

És d’agrair que la intensitat de la basarda sigui la mateixa i aguanti sostingudament tota l’estona, perquè així la cosa es fa previsible i se’ns estalvien trasbalsos. Els temes van variant sense regatejar-nos ni una engruna de cringe, i potser aquesta és la idea que ha de relligar tot el pastitx: que si ara parlen del fenomen tradwife com si l’acabessin de descobrir, que si la monogàmia és o no és un constructe social, que si batejar-se és retrògrad... Són tot assumptes, compte, que tractats a fons poden tenir un interès fins i tot polític, però com que el programa vol estar tot —sempre aparentment— despullat de política, la conversa queda en una mena de cantarella coral sensacionalista amb pretensions, de la qual l’única intenció que es pot llegir és la d’infantilitzar l’audiència. 

“No se n’ha parlat prou” vol ser entreteniment, però crec que és la falca política més descarada que s’ha emès mai en democràcia a Catalunya

Però la cosa no acaba aquí, perquè en acabat de la xerrameca entra en escena en Jaume Collboni. Sí, com qui no vol la cosa, el primer convidat del programa és l’alcalde del PSC de Barcelona. Massatge a vuit mans, evidentment. Tot, coses sense cap mena d’interès per als barcelonins, i Collboni no s’està de jugar totes les cartes que té a disposició. Que si el pare malalt, que si la mare amb Alzheimer, que si explicar com li va demanar de ser noviets el seu home. Se suposa que no és una intervenció política, però l’afany despolititzat de la pornografia sentimental de l’alcalde de Barcelona a la televisió espanyola el dia de Sant Jordi, si és alguna cosa, és polític. “Els polítics parlen prou de l’amor?”, pregunta Rosel. “Sant Jordi és el millor dia de l’any”, enfila Collboni. Perquè folkloritzar és el mètode d’espanyolitzar preferit dels socialistes, sempre. “Parlem poc del desamor”. A quina mena d’univers s’ha d’haver viscut per preguntar-se si un dels motors més universals de totes les disciplines artístiques és un tema poc tractat? “Vostè lliga més des que és alcalde”. Bé, com veieu, estimats lectors, això nou de la Rosel és com un accident de cotxe: espantós, però tan espantós que no pots apartar la mirada. I embafador com res que servidora hagi vist mai. 

A continuació, se succeeix una consecució de seccions que es viuen com un Dragon Khan. Un noi que es diu Víctor Lafuente va a la 080 a fer entrevistes i a explicar-nos per què va vestit com un cocaïnòman. No cal que detalli que una part gens negligible dels entrevistats respon en castellà i que fins i tot el mateix Lafuente pregunta en castellà en determinades ocasions. El canal en català de la televisió espanyola, eh? Tot seguit, comenten la secció a la taula de la contracultura, i en Jordi Basté profereix lloances a les olimpíades del 92. En aquest moment, el tuf de naftalina socialista ja es fa insuportable. Allavorenses apareix un senyor a parlar de la IA. Us deveu preguntar, estimats lectors, què hi pinta la IA en tot això. És una seccioneta que pren sentit quan el seccionista recomana un llibre sobre IA en castellà. No sé si comenceu a veure per on van els trets del contingut aparentment despolititzat del canal en català de la televisió espanyola, però em sembla que només un cínic o un indigent intel·lectual no podrien o no voldrien veure-hi les intencions. Per acabar-ho d’adobar, apareix en Joan Dausà i canta un tema amb aquella intensitat impostada tan seva. L’estocada carrinclona final.

Si heu anat veient per on va la cosa, tot aquest pastat enganxifós, faltat de coherència interna de portes enfora, té una coherència interna incontestable de portes endins. Un Sant Jordi descatalanitzat per parlar de l’amor, un nivell intel·lectual sota terra, fer caure simpàtic l’alcalde de Barcelona oferint-li un espai per esventar les seves intimitats, groguisme de pa sucat amb oli per part dels participants —perquè són tots mediàtics—, cap mena de consciència lingüística rere les seccionetes. Un programa que sembla fet per falcar una rebaixa cultural que permeti fer-nos més manipulables, per distreure’ns mentre fan l’avionet amb la cullera de farinetes que ens acaben entaforant a la boca sense miraments. Un cagalló ensucrat, però un cagalló, al cap i a la fi. “No se n’ha parlat prou” vol ser entreteniment, però crec que és la falca política més descarada que s’ha emès mai en democràcia a Catalunya. És una mostra més que despolitització és descatalanització i, per tant, espanyolització. És una escenificació del mal gust, un producte televisiu de mala qualitat i una prova evident que, a la Catalunya dels socialistes, la realitat ha de semblar una cosa perquè en pugui ser una altra. Estimats lectors, gràcies per llegir-me. A reveure.