—Un cafè amb llet.
—Llet de soja, de coco?
—De vaca. Tot normal.
—De tan normal, ja no és ni normal! —ens diu la cambrera.
L'altre dia estava amb uns quants noms importants del món del vi i un va demanar un cafè amb llet, com els de tota la vida. La reacció de la cambrera va ser aquesta. I és que potser té raó. Els cafès d'especialitat, les intoleràncies i les preferències personals ens han fet la vida més interessant, sí, però també una mica més complicada. Ara, demanar un cafè amb llet estàndard és l'excepció.
—La llet molt calenta, curt de cafè i descafeïnat —és com el demana sempre la meva mare.
—No és millor que te'l facis a casa? —li dic, perquè mai no acaba d'estar contenta amb la temperatura i les mesures.
Treballo com a assessora vinícola d'hotels de luxe i, en alguns projectes, també comptem amb experts en cafè, com l'Adrián Fernández. Perquè, al final, el cafè no és només una qüestió de servei: també és una part important de l'experiència gastronòmica i de la facturació. Tot es mira, tot s'afina, tot es personalitza. Fins i tot allò que abans demanàvem sense pensar-hi. I molts hotels i restaurants continuen donant-li poca importància I s'equivoquen. En els hotels el cafè et canvia la desitjada experiència de l'esmorzar, i en un restaurant és l'últim record que en tens. Així que poca conya!
Al final, tot és una qüestió de gust, de cultura i de prejudicis. El que avui ens sembla estrany demà pot ser la nova normalitat
Fa unes setmanes, Cristina Pedroche va explicar a El Hormiguero que posa la seva pròpia llet materna al cafè del seu marit, el xef triestrellat Dabiz Muñoz. Com que en produeix molta, també en dona a un banc de llet per alimentar nadons prematurs. Però el que més em crida l'atenció no és tant el gest com la naturalitat amb què una parella tan coneguda parla d'un tema que encara provoca incomoditat. Trobem normal beure llet de vaca, de cabra o de búfala, és a dir, d'altres mamífers, però ens fa fàstic la d'un ésser humà? La llet materna està pensada per alimentar els nadons, és clar. Però, per què una substància que considerem tan valuosa per als més petits ens pot semblar repulsiva quan parlem dels adults?
Jo mateixa he tastat la meva pròpia llet, amb la curiositat de la sommelier que soc. Era molt més lleugera, poc dolça, un punt herbàcia i, sobretot, canviava a mesura que els meus fills es feien grans. Una experiència sensorial que em va fer pensar que potser hi ha moltes coses que ens fan angúnia simplement perquè no estem acostumats a mirar-les des d'un altre lloc. No sé si això quedarà en una anècdota televisiva o si algun dia veurem algú demanant-ne un cafè amb la mateixa naturalitat amb què avui demanem una beguda de civada. He estat més de deu anys tastant tota mena de begudes entre elles llets vegetals a l'International Taste Institute de Brussel·les. Més enllà de les discussions nutricionals —que s'han de fer amb criteri i no a cop de titular—, com a tastadora trobo que la beguda de soja té una personalitat molt interessant quan es barreja amb cafè: pot recordar-me fins i tot a l'orxata. La de coco té massa protagonisme per al meu gust, i la d'ametlla també pot imposar-se massa sobre els aromes del cafè. La de civada, en canvi, sol donar una textura més cremosa i amable sobretot per als que ens agrada el capuccino.
Al final, tot és una qüestió de gust, de cultura i de prejudicis. El que avui ens sembla estrany demà pot ser la nova normalitat. Mentre pensava aquest article vaig ficar la pota l'altre dia amb Bel Olid al seu grup d'amiguis a Chicago en preguntar qui era normatiu. Ho vaig dir amb tot l'amor, el respecte i volent fer una gracieta (que no en feia) en un tast de vins amb persones artistes i intel·lectuals. Potser la revolució no és què és normal i què no, sinó no haver de justificar-se amb explicacions.