Cacera de presidents

Estaria bé que per una vegada a la nostra història els catalans féssim acte de contrició i reconeguéssim, modestament, que no som ningú al món. De cara al 2026, ens convé molt entendre que el món se’n fot dels nostres sentiments sobre Veneçuela i Palestina. Per tenir sentiments forts sobre les coses que passen al món, i ja no dic opinions fortes, cal tenir un exèrcit. O, si més no, cal tenir unes unitats militars en unes forces armades com Déu mana que parlin el teu idioma i coneguin la teva història. 

Quatre Mossos d’Esquadra i quatre pistoles per vigilar carteristes i sicaris no són suficients per anar donant lliçons morals d’humanitat o fer discursos de geopolítica. Adherir-se a moviments i ideologies internacionals dona una falsa seguretat que tard o d’hora es paga. Només cal que mirem la nostra història, com va acabar la Catalunya dels anarquistes, dels comunistes i els burgesos, de part de qui es van posar els russos i els anglesos —o els alemanys. També podem mirar com ha acabat Europa, després de setanta anys de donar lliçons morals pagant els altres.

L'única figura que ens representa al món és Carles Puigdemont

Encara que faci ràbia, ara mateix l’única figura que ens representa al món, l’única palanca que tenim per defensar-nos de cara enfora —del joc de les cadires que s’ha organitzat per veure qui paga el deute americà— és Carles Puigdemont. Encara que faci ràbia a molta gent, encara que sàpiga greu el desenllaç del procés, entendre això és imprescindible per tocar de peus a terra. Cap diari internacional ho explicarà així, però la cacera de presidents que hem vist a Ucraïna i Veneçuela va començar a Catalunya amb el procés. Europa ja va trencar un llindar semblant fa un segle amb la detenció i entrega de Lluís Companys. 

Si Puigdemont no hagués sentit que havia de fugir després de l’1 d’octubre, si l’Estat no hagués donat el senyal que el perseguiria, la dinàmica geopolítica probablement seria tota una altra. Només cal recordar com va anar l’annexió de Crimea, la utilització que Putin va fer del dret a l’autodeterminació poc abans de la consulta del 9N. Els catalans no som ningú al món, però tenim un pes a Espanya, i Espanya té un pes a Europa, que al seu torn té un pes internacional. Madrid és l’única metròpoli europea amb unes elits invictes —que van sortir intactes de les guerres del segle XX. 

Evidentment, el 155 és una broma al costat de la invasió d’Ucraïna o l’operació americana a Veneçuela. Però Catalunya és una autonomia que va perdre la seva força econòmica i la seva cohesió nacional —base de qualsevol estratègia de defensa— el 1939. Quan vaig veure la fotografia de Maduro detingut pels americans, vaig pensar que si els castellans no van fer detenir Artur Mas quan va començar el procés va ser perquè el clima internacional no ho permetia. Ara ho permetrà. No cal ser gaire espavilat per veure-ho. És una mica estrany l’entusiasme que la detenció de Maduro ha provocat a Catalunya.

Tota l’estratègia de les elits espanyoles des que Pedro Sánchez va pactar l’amnistia amb Puigdemont passa per liquidar la figura del president exiliat. Puigdemont fa nosa perquè dona visibilitat a Catalunya i manté oberta la ferida de l’1 d’octubre. El fet que s’aferri a l’Europa de George Soros i faci discursos patètics no ens hauria d’enganyar. Tots els líders febles apareixen com caricatures sota la pressió internacional. El segle XX n’és ple d’exemples —i el XXI també. Un dia els historiadors connectaran Hitler amb l’arquitectura financera creada pels Estats Units per cobrar el deute alemany, i tot es veurà més clar.

Fins ara, Sílvia Orriols ha sabut mantenir viu el gest de l’1 d’octubre a l'interior de Catalunya. Però si no té l’instint tribal de protegir Puigdemont, si es deixa portar pels corrents polítics de moda, dubto que pugui fer res per millorar la situació del país. Li passarà el que ja li va passar a Quim Torra quan va acceptar la presidència per legitimar l’autonomia després del 155. No només no podrà fer res, tot el que faci acabarà convertit en folklore. No es tracta de buscar una unitat política abstracta; es tracta d’aferrar-se a la catalanitat i treballar-la des de tots els punts de vista per passar el pont estret que tenim davant nostre, desbordant l’autonomia.

Mentre llegia tuits sobre l’operació americana a Veneçuela, pensava: «Si demà els espanyols portessin Puigdemont emmanillat a Espanya, què passaria? On quedarien les comparacions entre Franco i Maduro que fan tants independentistes?». Aliança ha de mirar de no fer per la dreta, amb l’empenta de Trump, el que ja es va intentar fer per l’esquerra amb l’excusa de Joe Biden. Estem sols, i l’electoralisme fàcil no ens salvarà. Si algú s’assembla als catalans, són els prussians desterrats després de la Segona Guerra Mundial. Els aliats naturals dels nostres conservadors estan en partits com Alternativa per Alemanya, que tothom blasma. 

La regeneració d’Europa —si és possible— serà llarga i dura, perquè no naixerà de consensos esgotats, sinó de les conseqüències aparentment més petites dels conflictes mal resolts que les forces hegemòniques intenten evitar. De fet, tot això ho escric mentre intento quadrar els comptes del 2025 per a la declaració d’Hisenda, i ChatGPT riu amb mi de la clatellada que em clavarà el tram autonòmic. És descoratjador tenir la sensació que els polítics que no poden protegir les coses més elementals juguen a soldadets de plom vestits de Napoleó. No crec que estigui sol a Catalunya, ni a Europa, amb aquest pensament.