Després de justificar els mals resultats de PISA imputant un major analfabetisme als nouvinguts catalans, de posar en dubte els criteris del mateix estudi, de rectificar aquesta posició i d’enviar una carta als papis de la tribu dient-los que s’ha de “fer pinya” per tenir un millor sistema educatiu, el Govern més inepte de la nostra història (la competència d’aquest premi, creieu-me, és realment feroç) ha trobat el boc expiatori idoni per excusar la manca d’inversió ancestral en l’àmbit de la primària: el telèfon mòbil. En l’idioma cursi del departament del ram acadèmic, la consellera Anna Simó ha anunciat que la primària serà “lliure de mòbils” a inicis del curs 2024-2025. La llei seca de la telefonia (i el conseqüent tràfic il·legal de smartphones per part dels tecnonarcos) només afectarà els més petits, perquè a la secundària dependrà de la política que cada institut decideixi.

El debat sobre els telèfons mòbils i la —innegable— addicció que generen aquests aparells comparteix el mateix cinisme que les disquisicions sobre la majoria de drogues del planeta (en aquest sentit, dit sigui de passada, hom podrà comprovar fàcilment l’èxit espaterrant que han tingut la majoria de polítiques prohibicionistes del consum arreu del món). Però en aquesta discussió la hipocresia encara és redobla, car si els nanos estan pendents dels telèfons mòbils —i no pas d’aprendre a escriure o a llegir Heidegger— és perquè copien fil per randa la conducta d’uns adults que, com qualsevol addicte, es vanta de tenir menys dependència de la pantalla que els nap-bufs. Els infants xuclen d’allò que veuen a casa o al món i, en qualsevol indret que s’escaigui (ja sigui a la pròpia llar, al metro o en un concert de Haydn), la sobrepresència dels telèfons és una realitat tan contrastable com l’eixida solar.

Els mitjans de comunicació alimenten un narcisisme de la irresponsabilitat molt perillós quan aboquen tota la culpa de l’addicció a les pantalles als nanos. Aquest cap de setmana mateix, la majoria d’informatius del país han obert plana amb la notícia d’un grup santcugatenc de WhatsApp on hi havia menors compartint pornografia infantil. Aquest cas aïllat (un, només un, d’entre els milers de menors que hi ha al país!) ha servit perquè totes les padrines de la tribu es posin les mans al cap i continuïn inflant la bombolla d’una suposada estultícia infantil. A mi, ai las, m’agrada fer reposar les responsabilitats en qui té més quota de recursos i d’experiència vital; per tant, em sembla una tonteria assenyalar els infants d’aquesta forma, com si els adults no tinguessin cap mena de paper en comprar-los telèfons i endollar-los a la pantalla perquè facin el favor d’estar més quietets.

M’agrada fer reposar les responsabilitats en qui té més quota de recursos i d’experiència vital; per tant, em sembla una tonteria assenyalar els infants d’aquesta forma, com si els adults no tinguessin cap mena de paper en comprar-los telèfons i endollar-los a la pantalla perquè facin el favor d’estar més quietets

Això es palesa també en l’àmbit de les administracions. De fet, si el país no tingués memòria de cadernera recordaria com, l’any 2009 i amb un conseller del ram que té cognom d’un gran poeta de la pàtria, els ordinadors irromperen als centres amb la brillant excusa segons la qual les andròmines en qüestió representarien un gran estalvi en la compra de llibres. Eren altre temps, Àngela Maria, quan l’Ernest (i la majoria de pedagogs del país) celebrà que les aules catalanes s’omplissin d’invents xupiguais com les pissarres digitals, entre altres polles en vinagre. A mi això del mòbil (i les infinites disquisicions sobre PISA) em carda una mandra que no te l’acabes; en termes d’acadèmia, soc un progressista conservador i segueixo fil per randa les indicacions de Sant Josep de Calassanç, segons les quals als nanos cal donar-los un tros de paper i ensenyar-los a llegir, escriure i un poc d’aritmètica.

Qualsevol cosa que s’aparti d’aquestes bases és xerrameca. En termes d’ensenyament, hi ha poques lleis que valguin i tots ho sabem per pròpia experiència; un bon sistema educatiu necessita mestres ben preparats i recursos perquè aquests puguin guanyar-se molt bé la vida i treballar en condicions. Un bon professor és un mestre que s’estima el que fa, que en sap i que adora transmetre-ho als alumnes: punt final. La presència d’elements de distracció (siguin pantalles, mosques o faldilles excessivament curtes) dificulta la tasca dels mestres? Sí i recontrasí. Però un sistema on la carrera educativa tingui prestigi —a saber, no exigeixi una de les notes de tall més baixes de totes les llicenciatures possibles— i amb un estol de mestres ben preparats i encara més ben remunerats pot guanyar la partida a Mark Zuckerberg (un senyor que, per cert, i com la majoria de tecnòlegs, du la descendència a escoles on no es troba ni una fucking pantalla).

Si tens por que el nano se’t faci addicte al mòbil, estimat lector, tingues la bondat de moure el puto cul, compra un llibre, i que el teu nano et vegi llegir cada nit. Si vols que els nens conversin, tros d’ase, posa els millors filòsofs del país a les aules de secundària i ja veuràs com els nanos aprendran a raonar millor. Si vols que no consumeixin pornografia, fillet meu, para de mirar-te fotografies de teenagers a Instagram mentre la Meritxell cuina el sopar. Abandoneu el discurs apocalíptic, feu costat als mestres, i foteu el favor de deixar el mòbil fins i tot per cercar on cauen els Jardinets de Gràcia. Però sobretot deixeu de culpar els nanos perquè, amb tanta mala llet acumulada, no m’estranya que acabin essent quasi tan pallussos i rancuniosos com vosaltres i s’aboquin a la pantalla. Com quasi tothom, vaja.