N'hi ha prou de veure els debats entre Pedro Sánchez i el cap de la dreta europea, aquest alemany que té nom de diccionari, per adonar-se que el Círculo Ecuestre s'ha comprat una figura amb instint de matador per catalanitzar Espanya. Sánchez entén les coses a la primera i el món de l'ABC li ho posa fàcil amb les seves processons i els seus homenatges a Carrero Blanco.
Igual que l'Enric Juliana, el líder del PSOE ha entès que Espanya viu un momento catalán i que els interessos d'Europa li donen un marge colossal per aprofitar-lo. Sánchez pregunta al cap de la dreta europea si és partidari de batejar els carrers de Berlín amb el nom de nazis il·lustres perquè sap que l'herència franquista de l'estat espanyol és un obstacle per a la integració del continent, sobretot mentre Catalunya existeixi.
Els conflictes entre Barcelona i Madrid han agafat una importància desmesurada per al futur d'Europa, com ja ha passat altres vegades. Els catalans ens tornem a trobar al bell mig de la política internacional sense ningú que ens representi, i l'única cosa que podem fer és mirar de defensar-nos a través de figures interposades. Brussel·les necessita Sánchez per conduir el procés d'integració europea i Sánchez necessita Catalunya, però els catalans també necessitem una Europa que s'aguanti per no prendre mal.
El win-win d'Artur Mas no servia per fer la independència, però serveix per resistir i per anar despullant els castellans del seu estat mahometà a través d'Europa i del realisme descarnat de Sánchez. Gràcies als senyors del Círculo Ecuestre, que necessiten Madrid per controlar el seu propi país, Sánchez ha pogut acordar amb Brussel·les de mantenir la unitat de l'Estat a canvi de posar la sobirania espanyola al servei de la integració europea. No ho estem fent tan malament, els exvotants de CiU.
S'està pastant un canvi històric molt profund, i hem de mirar que la catalanització d'Espanya no comporti la castellanització final de Catalunya
El líder socialista no farà amb Espanya i Europa el que Cavour va fer amb el Piemont i Itàlia, però sí que se li ha de reconèixer un cert sentit de la grandesa. Sánchez ha entès que no es pot anar contra la lògica dels temps i que la integració europea és més important que els interessos de la classe dirigent que va guanyar la Guerra Civil, i totes les guerres internes des de fa 400 anys. No és que se la vulgui carregar, com volien Companys o el general Prim; però no farà res per defensar-la.
Això no vol dir que Catalunya ho tingui tot pagat, ni que el PSC sigui la nova panacea del país, al contrari. Ve una època difícil perquè Europa ha començat a jugar al joc de les cadires i els catalans ens hem convertit en una moneda de canvi molt barata. Estem a la base d'una cadena tròfica tremenda: els nois del Círculo necessiten el poble català per poder comprar-se Sánchez, Sánchez necessita els nois del Círculo per poder comprar-se Espanya i Brussel·les necessita Espanya per poder comprar-se Europa, sobretot ara que la Gran Bretanya ja no hi és.
De moment, l'única cosa que el país pot fer és aprofitar que les alternatives són pitjors per anar apujant el preu sense deixar de sortir a compte. Em temo que, en els propers anys, haurem de tenir present la destrucció de Gaza i d'Ucraïna i no perdre de vista que la gran diferència entre Sicília i Catalunya és que, durant el segle XIX, Barcelona es va posar del costat de la modernitat, en lloc d'intentar alliberar-se per la força. La integració europea dissol la tradicional capacitat coercitiva que l'Estat tenia quan els Pirineus eren més alts, però també ens deixa a mercè de poders més llunyans i abstractes.
S'està pastant un canvi històric molt profund, i hem de mirar que la catalanització d'Espanya no comporti la castellanització final de Catalunya. La cort de Madrid ja no es pot imposar tota sola a l’estat espanyol; per això Sánchez sap que pot concedir l'amnistia a Puigdemont i pactar el govern de Navarra amb els defensors d'ETA. El problema és que els senyors del Círculo Ecuestre són com aquests periodistes de la patronal que un dia et fan un article elogiant la Barcelona modernista i l'endemà t'asseguren que Santa Maria del Mar és una església romànica.
Potser, si l'Europa de Sánchez surt bé, podrem enviar els culs inquiets del país a treballar a Brussel·les i a Madrid, mentre tornem a conquerir la nació per sota, com en els millors temps del franquisme o dels militars decimonònics. En tot cas, haurem de fer autèntics jocs de mans perquè l'obscurantisme no ens clavi un últim cop de cua i el progrés no ens caigui sobre el cap.