Hi ha moments en què la confusió no neix de la manca d'informació, sinó de l'excés de soroll. Moments en què no ens demanen pensar, sinó alinear-nos. Prendre partit. Repetir un relat. Triar entre dos bàndols com si la democràcia consistís en això, en simplificar-ho tot fins que deixi d'importar l'essencial. I aquí rau el truc: quan canvien les preguntes, ja no cal respondre amb veritat. N'hi ha prou amb respondre amb lleialtat.
Vivim instal·lats en aquesta lògica perversa. Si el que passa afecta els adversaris, llavors és prova d'una podridura estructural. Si compromet els propis, apareix de seguida la coartada: persecució, lawfare, operació política, mala interpretació, context, matís, soroll. Tot serveix abans que mirar de cara. I així, a poc a poc, els fets deixen de tenir pes per si mateixos.
No es tracta de condemnar ningú a priori. La presumpció d'innocència no és una fórmula decorativa que s'invoca quan convé i s'oblida quan molesta. És una garantia bàsica, imprescindible en un estat de dret. Però una cosa és respectar aquesta garantia i una altra de molt diferent mirar cap a un altre costat quan apareixen indicis seriosos, informes, declaracions, contradiccions o comportaments que, com a mínim, haurien d'exigir una explicació pública. La democràcia necessita jutges, sí. Però també necessita ciutadans que no renunciïn a pensar.
Espanya no és una dictadura. Convé repetir-ho, precisament perquè l'exageració també degrada el debat. El nostre país continua sent una democràcia consolidada segons els estàndards internacionals. I, tanmateix, una democràcia pot continuar funcionant en el formal mentre es deteriora per dins. Pot conservar eleccions, parlament, tribunals i mitjans, i al mateix temps anar perdent una cosa molt més fràgil: la confiança, la decència, la pudor, el sentit del límit. Les institucions continuen allà. El que s'esfilagarsa és la conversa pública.
Cada dia veiem com el debat es converteix en una successió de trinxeres. Ja no es conversa per entendre; es discuteix per guanyar. Ja no s'escolta per corregir-se; s'escolta per trobar l'esquerda de l'altre. La política s'ha omplert de paraules solemnes —democràcia, pàtria, regeneració, feixisme, lawfare— que en massa ocasions ja no serveixen per aclarir res, sinó per tapar-ho tot.
No ens demanen pensar, sinó alinear-nos. Prendre partit. Repetir un relat. Triar entre dos bàndols com si la democràcia consistís en això, en simplificar-ho tot fins que deixi d'importar l'essencial
Tapar el propi. Engrandir l'aliè. Defensar l'indefensable. Convertir la sospita en sentència quan perjudica l'adversari, i la garantia en obstacle quan afecta el proïsme. El més greu és que aquesta lògica ja no és només dels partits. També ha calat en una part de la societat. I quan això passa, la democràcia es torna vulnerable de veritat.
No és casual que creixi la desconfiança cap a la informació pública. Molts ciutadans perceben els rumors com una amenaça real i sospiten, amb raó, que hi ha partits, mitjans i actors polítics interessats a alimentar la confusió. El problema no és només la desinformació. El problema és la pèrdua de fe en què l'espai públic estigui orientat a la recerca de la veritat. Quan això es trenca, tot es torna sospitós.
Ja no saps si t'informen o t'empenyen. Ja no saps si una exclusiva és periodisme o munició. Ja no saps si una denúncia neix d'una convicció ètica o d'un càlcul electoral. Ja no saps si una causa judicial és justícia o guerra política. I el resultat és un cansament profund, gairebé moral. D'aquest cansament neix una frase que sempre convé mirar amb desconfiança: "tots són iguals". No, no ho són. Però quan una societat comença a creure-ho, els pitjors poden respirar tranquils. La indiferència ciutadana és el millor refugi per a l'abús.
Hannah Arendt va insistir en una cosa fonamental: pensar no és un luxe intel·lectual, sinó una responsabilitat moral. Pensar per no obeir automàticament. Pensar per no refugiar-se en la massa. Pensar per no repetir consignes com si fossin judicis propis. En temps de propaganda, pensar és una forma de resistència.
I Simone Weil, amb una lucidesa que avui se'ns fa gairebé incòmoda, va parlar de la necessitat de l'arrelament. Una comunitat no se sosté només sobre drets proclamats. Necessita deures, memòria, vincles, responsabilitat i veritat. Necessita un sòl comú. Potser aquí hi ha una de les nostres grans carències: parlem molt de drets i molt poc d'obligacions.
La democràcia no és només votar. No és només tenir opinió. No és només insultar a les xarxes. És també acceptar límits, escoltar sense menyspreu, rectificar, deliberar, reconèixer que fins i tot l'altre pot tocar una part de veritat.
Ens falten llocs oberts al debat públic. Espais sense tutela partidista, sense dependència mediàtica, sense lligams econòmics que condicionin cada paraula
Però, on s'exercita avui aquesta democràcia? Els partits, per descomptat, cada vegada menys. S'han convertit en estructures de poder, en maquinàries electorals, en aparells de supervivència. No tots els polítics són iguals, ni tot militant actua igual, però la lògica interna dels partits empeny gairebé sempre cap a la disciplina, no cap a la consciència. Qui dubta, molesta. Qui pregunta, incomoda. Qui exigeix coherència, acaba assenyalat.
I fora d'aquí, què tenim? Existeix teixit social, clar. Associacions veïnals, col·lectius professionals, plataformes culturals, entitats de voluntariat, xarxes locals. Molta gent sosté el país des de baix mentre les elits discuteixen en una altra freqüència. Però aquests espais solen néixer d'una causa concreta, d'una urgència concreta, d'una necessitat concreta. Ens falta alguna cosa més gran. Necessitem àgores.
Ens falten llocs oberts al debat públic. Espais sense tutela partidista, sense dependència mediàtica, sense lligams econòmics que condicionin cada paraula. Llocs on la ciutadania pugui preguntar-se què considera just, què considera intolerable, què espera dels qui governen, què exigeix dels qui informen i què entén per bé comú.
Ens falten àgores modernes. No idealitzo el passat. L'àgora clàssica excloïa dones, esclaus i estrangers. Com a dona, no romantitzaré una democràcia que m'hauria deixat fora. Però sí que podem rescatar una idea: la política no pot quedar segrestada per professionals del poder. Una societat adulta necessita espais per parlar amb si mateixa.
Jordi Pigem, des d'un altre angle, ho formula amb precisió: vivim una època en què la consciència corre el risc de ser substituïda pel càlcul, la presència per la pantalla, el pensament per l'automatisme. I aquesta advertència és molt útil per entendre el que ens passa. Perquè no estem només davant d'una crisi política. Estem davant d'una crisi d'atenció, d'interioritat i de criteri. I és que ens costa mirar a poc a poc.
La política no pot quedar segrestada per professionals del poder. Una societat adulta necessita espais per parlar amb si mateixa
Byung-Chul Han ha assenyalat una cosa semblant: estem envoltats d'informació, però no necessàriament més a prop de la veritat. La saturació no produeix ciutadania per si mateixa. Pot produir just el contrari: cinisme, reacció instantània, incapacitat per distingir l'important de l'estrident.
Michael Sandel també ha insistit en una cosa que convindria recuperar: la política no pot reduir-se a gestió tècnica ni a suma d'interessos privats. Ha de tornar a parlar del bé comú. I, tanmateix, aquesta expressió avui sona gairebé ingènua. Com si parlar de virtut, servei, deure o decència pertanyés a una altra època. Però no. El vell no és això. El vell és el cinisme.
Sense ètica pública, la democràcia es converteix en procediment. Hi ha votacions, sí. Hi ha compareixences, sí. Hi ha lleis, sí. Però si tot això es buida d'exigència moral, només queda una carcassa. Una escenografia. Una litúrgia en la qual cadascú interpreta el seu paper mentre la ciutadania mira, s'indigna, s'esgota o se'n va.
No necessitem sants. De fet, convé desconfiar dels qui es presenten com a purs. La puresa en política sol acabar malament. El que necessitem són límits. Controls reals. Rendició de comptes. Separació de poders. Mitjans que no actuïn com a terminals de partit. Jutges que puguin treballar sense campanyes de demolició. Ciutadans que no demanin neteja només quan la brutícia és a la casa aliena. Necessitem una ètica que no canviï de criteri segons qui sigui l'afectat. Aquesta és la prova veritable.
Si alguna cosa ens sembla intolerable quan la fa l'adversari, ens ho ha de semblar també quan la fa algú proper. Si una filtració ens escandalitza quan perjudica els nostres, també ens ha de preocupar quan els afavoreix. Si defensem la independència judicial, cal fer-ho sempre. Si invoquem la presumpció d'innocència, cal fer-ho per a tothom. És clar que hi pot haver abusos judicials. És clar que hi pot haver operacions polítiques. És clar que hi pot haver denúncies falses, causes inflades, mitjans manipuladors i poders disposats a usar la justícia com a camp de batalla. Negar-ho seria absurd. Però reconèixer això no ens autoritza a invalidar qualsevol fet incòmode. Perquè llavors ja no estem defensant garanties: estem fabricant coartades.
Hi ha votacions, sí. Hi ha compareixences, sí. Hi ha lleis, sí. Però si tot això es buida d'exigència moral, només queda una carcassa. Una escenografia. Una litúrgia en què cadascú interpreta el seu paper mentre la ciutadania mira, s'indigna, s'esgota o se'n va
I aquí rau la gran trampa d'aquest temps: confondre la defensa de principis amb la defensa dels nostres. Creure que la democràcia consisteix a impedir que guanyin els dolents. Creure que l'ètica és una eina llancívola. Creure que n'hi ha prou amb denunciar la corrupció aliena mentre es minimitza la pròpia. Creure que el relat pot substituir la veritat. No pot. O no hauria de poder.
Potser ha arribat el moment d'acceptar una cosa incòmoda: la regeneració no vindrà dels mateixos aparells que han après a viure de la degradació. Però això no significa abraçar l'antipolítica. Al contrari. L'antipolítica sol obrir la porta a pitjors sortides: salvadors providencials, solucions màgiques, autoritarismes embolicats en promeses de neteja. La sortida no és menys política. És millor política. Política des de baix. Des dels barris, els ateneus, les universitats, els col·legis professionals, les associacions, els mitjans independents, els fòrums ciutadans i les converses reals. Llocs on dissentir no signifiqui ser expulsat moralment. On discutir no impliqui destruir. On la gent pugui tornar a preguntar-se quin país vol ser. Perquè una democràcia no se salva només als tribunals ni als parlaments. Se salva també en la conversa que una societat manté amb si mateixa. I la nostra necessita recuperar la brúixola.
No per repartir carnets de bons i dolents. No per aixecar un tribunal moral permanent. No per substituir la justícia pel soroll. Sinó per a una cosa més bàsica i més difícil: tornar a distingir entre el que és correcte i el que és convenient, entre el que és greu i el que és útil, entre defensar garanties i tapar vergonyes, entre tenir raó i ser decent. Perquè quan una societat perd les seves guies ètiques, sempre apareix algú disposat a vendre-li una brúixola falsa.
I el pitjor no és que la vengui. El pitjor és que, esgotats i confosos, acabem comprant-la.