Aquest, que serà un any decisiu en la defensa dels exiliats, comença amb notícies que van permetent veure quina ha estat l'estratègia que hem seguit aquests anys i quins van sent els seus efectes. El primer d'ells no és altre que el recentment publicat sobre les companyies amb les quals va el jutge Llarena en el seu plantejament prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), però hi ha moltes més coses que s'aniran coneixent i que permetran demostrar que l'exili va ser i és l'única opció útil per desmuntar la bastida judicial que es va construir per reprimir l'independentisme català.

Les premisses sobre les quals es va construir la repressió judicial a l'independentisme van ser diverses, però les més significatives serien aquestes dues: portar els procediments a les altes instàncies jurisdiccionals de l'Estat perquè allà es podia controlar el resultat i, quan Europa finalment es pronunciés —pensaven en el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)—, les penes estarien complertes i la major part dels qui van participar en els esmentats procediments estarien jubilats.

Es va vulnerar el dret al jutge natural predeterminat per Llei per controlar el resultat i es va calcular que quan es desmuntés el cúmul de vulneracions de drets fonamentals que es cometrien, ja es tractaria d'una solució o resolució merament simbòlica.

Mai no es va tenir al cap —i és allà on radica un dels principals errors de la repressió— la possibilitat d'obrir uns escenaris jurídicament viables que permetessin, gairebé en temps real, contrastar tot el que s'estava fent des de l'Estat amb la inqüestionable realitat del dret de la Unió, el gran enemic silenciós dels abusos nacionals.

A part de no tenir-se al cap aquesta possibilitat, tampoc no eren conscients de com es veuria tot el que s'estava fent des de fora de les fronteres de l'Estat i aquest ha estat un altre dels errors per part dels qui han exercit un poder il·limitat per reprimir un dret propi de tot un poble; va fallar la cosmovisió, imposant-se una visió provinciana d'una realitat.

Mai no es va tenir al cap —i és allà on radica un dels principals errors de la repressió— la possibilitat d'obrir uns escenaris jurídicament viables que permetessin, gairebé en temps real, contrastar tot el que s'estava fent des de l'Estat amb la inqüestionable realitat del dret de la Unió, el gran enemic silenciós dels abusos nacionals

El contrast va ser immediat: Audiència Nacional davant el Jutjat de Primera Instància de Brussel·les; un adoptava presó provisional i l'altre, simplement, l'obligació de comunicar els desplaçaments.

Va ser a partir d'aquell moment quan alguns, no tots, van decidir que necessitaven temps per construir amb més solidesa l'argumentari i buscar un nou moment per intentar aconseguir la "complicitat europea"; per això es va retirar la primera de les ordres europees de detenció i lliurament (OEDE).

Des d'una errònia perspectiva, es va pensar que una ordre de processament seria la millor de les fórmules per consolidar la incriminació dels polítics catalans i buscar aquesta complicitat que necessitaven per al lliurament dels exiliats a Espanya.

Ho van intentar a Bèlgica, Escòcia i Alemanya, però es van estavellar amb un mur l'existència del qual sembla que desconeixien: el dret de la Unió i una interpretació democràtica de les normes.

La ràbia, la impotència i, en gran manera, l'arrogància, els va portar a una nova reacció poc comunitària mitjançant la qual, per segona vegada, es van retirar les OEDE, fins i tot aquelles que ja havien estat denegades com era el cas de Bèlgica.

Però, en la persistència, confiaven el futur i una vegada construïda una sentència que no aconseguirà cap suport més enllà del Pirineu, es van llançar a una nova aventura, consistent a intentar, per tercera vegada, el lliurament dels exiliats.

El fracàs, aquesta vegada, va ser molt més profund perquè, en aquesta ocasió i per dues vegades, els tribunals belgues van desestimar la petició sobre la base de la vulneració de drets fonamentals: dret al jutge predeterminat per Llei i risc de vulneració de la presumpció d'innocència. És a dir, aquestes sentències van atacar l'essència mateixa d'un procés construït només per reprimir.

Cap d'aquests fracassos no va ser suficient i, posats a fer i fent cas omís a la resolució de Bèlgica, es van llançar a l'aventura de buscar l'aixecament de la immunitat dels ja eurodiputats, per procedir, tot seguit, al seu lliurament a Espanya i, en paral·lel, com si res de l'anterior no fos prou, es van precipitar justament pel barranc al qual volíem portar-los: el de les qüestions prejudicials que escurçaven el camí a l'europeïtzació de la resposta a tanta repressió.

L'any que comença, que serà decisiu, l'abordem amb: la tranquil·litat de la feina feta, el suport del mateix Dret de la Unió, la pertinaç insistència en l'error del contrari i, sobretot, la seguretat que dona el saber que s'és en el costat correcte de la història.

Justament en aquest punt estem, que és on comença l'any que, com dic, serà decisiu i és així perquè es resoldran aquestes qüestions prejudicials, malgrat Romania i Polònia, i es resoldran les demandes interposades en contra del Parlament Europeu per: a) haver negat l'acreditació inicial al president Puigdemont i Toni Comín, b) per no haver defensat les seves respectives immunitats quan el jutge Llarena va cursar les terceres OEDE, sent ells ja eurodiputats, i c) per haver-los privat, indegudament, de part de les seves respectives immunitats a ells i a Clara Ponsatí.

A més, també es resoldran recursos en contra de la denegació de mesures cautelars, però, sobretot, en cada un d'aquests procediments hi ha qüestions de dret tremendament importants sobre les quals també s'hauran de pronunciar tant el TJUE com el Tribunal General.

Són aquests i no altres els pronunciaments que acabaran per destruir tota la bastida muntada per reprimir els polítics i ciutadans de Catalunya i es farà en temps rècord, en un espai temporal que ni en els seus pitjors malsons no es van representar els qui van apostar que la resposta europea els agafaria ja jubilats.

Quan el TEDH es pronunciï sobre la sentència del procés aquesta vindrà ja tocada de mort i això es farà a Luxemburg, en gran manera gràcies al pertinaç esforç del jutge Llarena per acabar sempre fent allò que buscàvem; en aquest cas eren les prejudicials, en les quals Llarena demana al TJUE un canvi de jurisprudència mentre que nosaltres només li demanem l'aplicació de la ja existent.

La qüestió de fons, en tot cas, dependrà de com encaixen les altes instàncies jurisdiccionals una desfeta d'aquestes característiques, fins a quina fondària del barranc estan disposats a arrossegar el Regne d'Espanya i, també, com el govern espanyol i l'Estat es posicionen davant el dilema europeu, que no és cap altre que el de ser més Europa o més Polònia.

L'any que comença, que serà decisiu, l'abordem amb: la tranquil·litat de la feina feta, el suport del mateix Dret de la Unió, la pertinaç insistència en l'error del contrari i, sobretot, la seguretat que dona el saber que s'és en el costat correcte de la història.

Resolt el conflicte jurídic, el que també serà decisiu és com s'abordi el problema polític que, en essència, és la clau d'aquest enfrontament que, insisteixo, sempre ha estat polític i no judicial.

Les decisions en aquest àmbit no ens correspondran, afortunadament, ni a jutges, ni a fiscals ni advocats, que haurem de fer un pas al costat, sinó als polítics, que hauran de decidir quins són els autèntics objectius (més autonomia o independència) i com negociar-los (de genolls, amb la incomoditat que això suposa, o dempeus i amb el cap alt, amb l'avantatge que dona el fet de tenir una millor visió i perspectiva). Per totes aquestes coses, sens dubte, serà un any decisiu.