Un home a qui li agrada la botifarra i que no té cap mena de complex a regalar-la de tant en tant als buròcrates de l’arbitratge
Quan Joan Laporta va decidir canviar el processisme futbolístic de la Xavineta per abraçar la precisió assassina del Hansiwagen, vaig córrer a parlar amb el nostre president (i dic nostre perquè algú que acusa de “mestretites” els seus rivals ha de tenir totes les simpaties dels culers de tot el planeta encara que no xerrin la llengua de la tribu) per dir-li com seria d’oportú que l’entrenador de Heidelberg no es catalanitzés excessivament, car d’ésser així —tot i la seva persistent condició d’home estricte i metòdic de l’Estat pròsper de Baden-Württemberg— cauríem en el perill que s’aficionés a les insofribles cançons d’en Lluís Llach o de Ginestà, amb la seva conseqüent dosi vomitiva de melindrisme i d’amor per la derrota, i és per aquest motiu, vaig dir al més alt mandatari blaugrana, que jo estava disposat a renunciar al meu amor exacerbat pel català sempre que tingués un coach que no abracés aquesta cosa tan nostra d’escudar els fracassos en els altres per evadir la pròpia responsabilitat, i, en efecte, durant més d’un any, el míster del Barça ha dit ben poques coses en la nostra llengua i s’ha vist mig obligat a parlar en espanyol, només perquè consti en acta que té do de llengües, i també ha evitat qualsevol afany de discurs de naufragi o de xantatge moral per retornar el club a la lliga dels equips que guanyen i no es queixen, que és la mateixa que la dels estats amb exèrcit i mirada imperial, com de fet fou la nostra terra abans d’ésser comandada per una colla de nanos educats a l’espai i com així és del cert Alemanya, un indret que ara és l’ase de tots els cops a causa de la decadència d’Europa però que pot fer gala d’una cultura política, artística i musical que ja voldríem a casa, i és des d’aquest tipus de moral que, com recordava ahir en Jan a l’assemblea, hem pogut tornar a ser un equip d’elit mundial, a pesar del madridisme sociològic i de tots els periodistes curtets que tenim a Catalunya, els quals segueixen escrivint notícies sobre el Barça en espanyol (o pensant-les en espanyol, que és el mateix), tots els Xavi Bosch i els Antoni Bassas i tota aquesta gent que voldria un Barça arregladet, tan convergent com perdedor, però ara d’aquesta gent no toca fer-ne cas perquè el que volia dir aquest article entre tanta suma de preàmbuls és que el nostre seriosíssim entrenador, mogut per un afany de sincretisme cultural i de mimetització amb les nostres tradicions, dissabte passat va decidir celebrar la victòria del seu equip amb una bona botifarra, la qual cosa és un idoni principi d’agermanament entre civilitzacions, i la cosa no només s’explica perquè els alemanys també professin un amor desmesurat pel Wurst, que condimentem amb una sèrie de salses espantoses i verdures avinagrades autènticament nauseabundes, sinó perquè Hans-Dieter ha degut creure que cardar un bon gest de botifarra en guanyar un partit a les acaballes del matx és una cosa tolerable, sobretot quan davant teu tens un equip de províncies que s’havia cregut un gran d’Europa (quelcom esperable si es pensa en l’espantós narcisisme estèticomoral dels gironins i la seva espantosa restauració familiar), sinó que també hom pot regalar-se aital botifarra quan fa uns quants minuts que t'empasses els gestos i la grolleria pròpia d’un àrbitre espanyol, que vindria a ser una cosa molt semblant a l’equanimitat d’un jutge del Suprem, i tot això en Flick ho està començant a veure, i és per aquest motiu que no només cal que celebrem les seves aparents rauxes, per les quals un entrenador del Madrit mai no hauria estat expulsat, sinó que també les hem d’aplaudir, perquè com que la premsa cavernària no ha pogut amb Joan Laporta ni amb totes les polles en vinagre del cas Negreira i de la reconstrucció de l’estadi (unes falsedats que, dissortadament i insisteixo, els nostres Pulitzers d’aquí copien fil per randa transvestint-se d’enemic espanyol), ara es dedicaran a destrossar la reputació del nostre Hansi, de qui jo —tornant a l’inici de l’article— celebro aquesta aproximació culinària-gestual al catalanisme però al qual continuo recomanant exactament amb la mateixa força que no es tribalitzi excessivament com nosaltres, gent absurda que encara no sabem com es guanyen les Champions ni com es fa respectar un equip en el marc de la fratricida lluita de clubs, però també cal pensar que per salvar tot això ja hi ha el nostre president, una mena d’excepció històrica als nostres líders, un home a qui li agrada la botifarra i que no té cap mena de complex a regalar-la de tant en tant als buròcrates de l’arbitratge, les federacions i tot quan espanyolot que intenta guanyar partits a les oficines del quilòmetre zero, un líder que, donada l’estultícia dels seus rivals, esperem que continuï més anys al club, fins que, dissortadament, tornin els de sempre i acabem governats per gent la mar de clenxinada i de l’Upper, però que no guanyarà mai res de res ni ens donarà cap mena de satisfacció. Regali’s les botifarres que vulgui, estimat entrenador, que ens mantindrem sempre fidels aquí, per glossar-les.