Hi ha un rerefons polític en la repetició dels incendis forestals que Enric Adell, alcalde de Paüls, podia dir més alt però no més clar: “Moltes vegades es legisla des de la distància i els que ho patim som nosaltres, que vivim aquí.” En el mateix sentit, Roger Avinyó, alcalde de Xerta, denunciava que “alguna cosa no s’està fent bé (…). Som una part de Catalunya i necessitem la mateixa atenció que la resta del territori”. Aquesta manca d’atenció té una explicació política que cal posar de manifest. El sistema els perjudica objectivament perquè el desequilibri territorial no es compensa democràticament.

Les causes dels incendis devastadors són prou conegudes: el canvi climàtic, l’abandonament dels conreus i la despoblació. El Registre de Terres de Catalunya (creat el 2023) identifica quasi 100.000 ha de conreus abandonats. Segons el projecte Pobles Abandonats (UAB–IRMU), a les Terres de l’Ebre hi ha una vintena de nuclis en situació crítica: dotze estan ja completament deserts, dos mostren signes de repoblament estacional i sis encara mantenen menys de trenta habitants. Es detecten casos a totes les comarques, Montsià, Terra Alta, Ribera i Baix Ebre.

El comentari tòpic dels entesos sempre quan es declaren a l’estiu els incendis forestals sol ser: “el foc s’apaga a l’hivern”, en el sentit que és a l’hivern quan s’han de gestionar els boscos per evitar l’acumulació de material combustible abans que arribi la calorada. El diagnòstic de la situació i les mesures per revertir-la també són conegudes. La gestió activa consisteix a fer aclarides (eliminar part dels arbres per reduir densitat), retirar sotabosc (matolls, branques, etc.), i establir franges de protecció al voltant de nuclis habitats. A les Terres de l’Ebre, el retorn de ramats a zones abandonades està recuperant prats i reduint risc d'incendis. Deixar pasturar cabres, ovelles o vaques en zones boscoses ajuda a mantenir net el sotabosc, evita el creixement excessiu de vegetació inflamable, i fomenta la vida econòmica a zones rurals.

Hi ha altres iniciatives no només per evitar els incendis sinó també per reequilibrar els territoris, millorar les condicions de vida dels ciutadans que habiten la Catalunya rural i incentivar la repoblació: una de les claus per evitar l'abandonament és que la gestió sigui rendible, i això requereix potenciar l’economia forestal, donant valor a la fusta i al bosc i no només al turisme.

L’abandonament de la Catalunya rural és deu a la seva manca d’influència política accentuada per una llei electoral que els deixa pràcticament sense veu

Així que tot queda molt clar, el que malauradament passa i el que s’ha de fer perquè no torni a passar. Malgrat això i els avenços tecnològics i el creixement econòmic, la vida a l’àmbit rural s’ha fet progressivament més difícil: fins a 600 municipis pateixen manca de serveis bàsics (educació, sanitat), afectant més de 16.000 persones que hi viuen en zones molt disperses. La mobilitat rural encara és una barrera crítica: manca de transport públic intermunicipal, dificultant l’accés a escoles i serveis.

Així doncs, està identificat el problema i la solució, però van passant els anys, el canvi climàtic agreuja la situació i les mesures a aplicar costen d’arribar. I si no arriben és per manca d’inversió. La decisió d’invertir correspon als governs, però com els recursos són sempre escassos, els governants han de fixar prioritats i les necessitats de l’àmbit rural mai no són prioritàries...

La distribució desigual de la població a Catalunya fa que els Governs es preocupin principalment de les zones més poblades que és on recaptaran més vots. A la ruralia hi viu poca gent, cada dia menys, i la seva influència política és pràcticament nul·la. Tindrien més influència si tinguessin una representació política pròpia. Ara mateix, el districte electoral de Paüls és el mateix que el de Tarragona i Reus, amb interessos molt diferents i on es disputen molts més vots que a les Terres de l’Ebre. Un diputat elegit només per les Terres de l’Ebre faria molta més feina per la zona si el seu escó depengués de la seva feina sobre el territori que no pas de la seva obediència al partit que el patrocina.

Sovint i interessadament, els partits amb més implantació a les àrees urbanes sostenen que el vot rural està injustament sobrerepresentat, però si partim de la base que la democràcia ha de garantir els mateixos drets i oportunitats a tots els ciutadans, visquin on visquin, fàcilment arribarem a la conclusió que els ciutadans de les zones menys poblades pateixen una discriminació evident.

La pervivència de l’ecosistema rural també és una necessitat pel conjunt del país i a aquestes alçades qui no ho vol veure serà perquè els seus interessos són contraris a l’interès general del país

La cançó d’“una persona, un vot” és una fal·làcia, primer perquè ningú vota dos cops i portant aquesta filosofia a l’extrem, els candidats no perdrien un minut en fer campanya ni els governs en ocupar-se dels problemes de les zones on a penes arreplegarien un grapat de suports. De fet, és el que està passant.

La representació proporcional no sempre és la més justa. No és pas injust que un diputat de les Terres de l’Ebre necessiti molts menys vots que un de Cornellà de Llobregat per ser elegit. Posem un exemple. Si el de Cornellà fa campanya amb un megàfon, pot fer arribar fàcilment el seu missatge a milers de persones. El de les Terres de l’Ebre, d’Arbúcies, del Prat de Compte o dels plans de Sió no podrà fer campanya amb un megàfon, perquè no el sentirà ningú, haurà de treballar-se personalment el territori, gairebé casa per casa, perquè l’escoltin. Entre molts altres avantatges, el de Cornellà tindrà molts més recursos, internet i wifi a la seva disposició, mentre que a segons quins pobles no arriba cap senyal. El Baix Llobregat, els vallesos, o el Tarragonès no necessiten tants diputats per fer-se sentir, mentre que les Terres de l’Ebre amb només cinc i sotmesos a la disciplina de partit, no en tenen prou per atendre els ciutadans de Xerta, Paüls o Alfara de Carles. I la llista podria allargar-se. Pitjor ho tenen els pobles de l’Alta Ribagorça o els Pallars.

Per assegurar igualtat de drets i oportunitats el sistema ha de garantir que tothom tingui la mateixa veu i capacitat d’influir. Això requereix una llei electoral amb districtes molt més petits, uninominals o amb llistes obertes, que acostin els representants als representats i els diputats hagin de rendir comptes davant dels seus votants. Un sistema equilibrat com funciona a França, al Regne Unit i als Estats Units.

La llei electoral que s’aplica a Catalunya, que de catalana no en té res, no s’ha pogut modificar en gairebé mig segle perquè les oligarquies dels partits no ho han permès. El canvi afectaria òbviament la correlació de forces i els partits urbanites es veurien obligats a arremangar-se i treballar pel conjunt del territori, no es podrien conformar com ara amb els seus feus metropolitans. Té tota la raó l’alcalde de Xerta, Roger Avinyó, quan denuncia que “l’ecosistema rural no rep la mateixa atenció” i que en el moment crític dels incendis “tothom en parlarà, però s’oblidaran, i només els del poble ho recordarem”. I aquí cal afegir que la pervivència de l’ecosistema rural també és una necessitat pel conjunt del país i a hores d'ara, qui no ho vol veure serà perquè els seus interessos són contraris a l’interès general del país.